Característiques de la pintura de Goya

MUSEU GUGGENHEIM: Autor: Frank O.Gehry. Cronologia: 1991-97 Materials: pedra calcària,vidre i titani. Sist.Construct: Amb Catia, q es el nom del programa informatic q permet fabricar qualsevol forma arquitectonica. LLoc: Bilbao

2. ANÀLISI FORMAL

2.1 Espai interior: Planta i les seves parts: Es tracta d’una planta lliure que presenta una forma irregular i fragmentada, pròpia de l’estil deconstructivista. El museu s’organitza a partir d’un gran vestíbul central, de 50 metres d’alçada, a partir del qual s’articulen tres pisos de sales expositives. En la planta podem observar que hi ha una combinació de formes més regulars amb aquelles sales més sinuoses i orgàniques que donen una sensació més expressiva. En total trobem 19 galeries: 10 de planta ortogonal i 9 de planta irregular. Les sales estan connectades a través de passarel·les curvilínies, ascensors de vidre i torres.

La sala més espectacular és la sala gran o la sala del peix. Aquesta sala no té columnes, cosa que la fa molt apta per exposar obres de grans dimensions.

Unitat / fragmentació: Fragment
Il·luminació: Les diferents sales reben una il·luminació natural principalment gràcies a les claraboies i cúpules; també podem observar els murs cortina de vidre que, reforçats amb una estructura metàl·lica, deixen passar la llum i que connecten l’interior amb l’exterior.

2.2 Elements de suport: Veiem per una banda estructures que combinen l’acer i el formigó armat. Els murs són elements portants i també es poden observar barres metàl·liqües disposades en forma de quadrícula i triangulació que fan de suport de l’estructura. No es van utilitzar pilars ni bigues clàssiques, cosa que indica una arquitectura del Segle XX. També observem els grans murs cortina de vidre.

2.3 Elements suportats: Coberta embigada, coberta voltada (bigues, arcs, voltes…): Cobertes irregulars i corbes que estan recobertes per planxes de titani. Cúpules i claraboies que deixen entrar la llum.

2.4 Espai exterior

Línies dominants (horitzontals/verticals o rectes): Exteriorment el museu es composa d’una sèrie d’estructures que estan interconnectades entre elles. Les que tenen forma ortogonal estan recobertes de pedra calcària i les que tenen formes orgàniques estan recobertes amb unes planxes de titani.

Façana i relació amb l’interior: La porta principal s’accedeix a l’interior a través d’una escalinata que salva el desnivell amb la plaça. Hi ha una gran relació entre l’interior i l’exterior gràcies als murs de cortina de vidre i també als volums exteriors que es corresponen forma amb els interiors.

Relació amb l’entorn: El museu s’aixeca en una de les ribes del riu Nervión, 16 metres per sota de l’eixample de la ciutat. Aquesta diferència fa que, malgrat que l’edifici medeix 50 metres d’alçada, no sobrepassi l’alçada de les construccions que hi ha al voltant. També està molt ben integrat amb l’entorn gràcies al seu reflex en l’aigua i al color metàl·lic dels murs que es confon amb el cel i l’atmosfera de Bilbao. Exteriorment representa un vaixell, fent referència al passat de la ciutat, important port fluvial. També podem observar una forma de peix o de balena. Finalment, la claraboia recorda una flor metàl·lica.

Estil: D’època (precedent): El deconstructivisme és un corrent arquitectònic que es va desenvolupar a la dècada dels 80 als Estats Units i Europa.

Característiques: Juxtaposició d’elements. El deconstructivisme utilitza el contrast entre les formes per aconseguir l’efecte que cerca. Manipulació de la superfície. Els edificis semblen que estan congelats en el temps i gairebé no es fa servir l’ornamentació per oferir una sensació de no connexió. Trencar amb les regles. Una altra característica que observem és la sensació de manca d’estabilitat estructural i la sensació de desordre. En definitiva, aquest estil és l’antítesi del moviment modernista i rebutja la part racional estètica en el disseny. Per tant, podem observar superfícies amb formes poc comunes, torsions, plecs i inexistència d’angles rectes.

3. INTERPRETACIÓ – Dimensió individual i social de l’art

3.1 Contingut i significat

Caràcter de l’edifici: Civil i públic

3.2 Funció: TIPUS: El museu Guggenheim de Bilbao és un dels diversos museus que la Fundació Solomon R. Guggenheim té a tot el món. La seva principal missió és poder exposar a les seves sales qualsevol manifestació artística contemporània, a partir d’un fons propi i de les exposicions temporals itinerants entre la resta de museus de la fundació. No obstant això, hi ha qui diu que la millor obra d’art és el propi museu.
També cal parlar de la voluntat de millorar i modernitzar la ciutat.

3.3 Explicacions

Context històric: Després de la crisi econòmica dels anys 80 i 90, va venir una època de creixement econòmic amb un bum de la bombolla immobiliària. Aquest serà el moment en què es construeix aquest museu. La fundació Guggenheim va escollir aquesta ciutat com a seu del museu a Europa per tal de renovar-la i modernitzar-la. Bilbao era una ciutat industrial molt bruta i gens atractiva, cosa que va canviar i es va convertir en un punt de referència pel turisme cultural. En aquests moments Espanya viu la democràcia, després d’una època de transició (1975-1982) amb el partit del PSOE al poder. Ha caigut el mur de Berlín i en el món es viu una etapa de globalització.

Encàrrec i recepció: El va encarregar la Fundació Solomon R. Guggenheim, la qual té museus per tot el món. Va destinada al públic amb interessos culturals.

Marina Abramović, The Artist Is Present, 2010

Què és un performance? Els seus orígens: Els orígens de les performance els podem trobar en el moviment Futurista quan, l'any 1909, el poeta italià Marinetti va presentar el Manifest Futurista i feia la proposta de barrejar arts visuals, literatura, cinema, arquitectura, teatre, dansa, cuina i moda. Però van ser els Dadaistes els que de manera constant van celebrar esdeveniments al Cabaret Voltaire de Zuric el 1916.

L' art de performance, també conegut com performance art o simplement performance és una manifestació artística que involucra el cos de l'artista i es presenta davant d'una Audíència. La performance es centra en l'acció i la presència de l'artista per produir l'obra. Deixa de banda la producció d'objectes artístics per centrar-se exclusivament en l'acció de l'artista i la seva relació amb l'espectador.

Tradicionalment, la performance es compon de quatre elements bàsics: temps, espai, cos del performer i relació amb l'Audíència.

El cos de l'artista és el nucli fonamental de la performance. La performance és un art efímer, que passa en un temps i lloc específics, i pot ser en viu o gravada, espontània o guionitzada. Es pot dur a terme tant en entorns artístics (galeries, museus...), com en espais públics i llocs singulars.

La performance és multidisciplinària, fusionant elements de l'art corporal, dansa, música, teatre, mitjans tecnològics, arts plàstiques i poesia, entre d'altres. Les accions de l'artista constitueixen l'obra, i la seva efimeritat atorga llibertat d'acció.

És important destacar que l'art de la performance no només té com a funció ser una expressió artística sinó que també és un element de provocació que té l'objectiu de transformar la societat. Fa visible les injustícies socials (violència de gènere, abús de poder, el racisme, el medi ambient, la migració ...) amb la intenció de provocar canvis socials i ha arribat a ser durant els segles XX i XXI, un element fonamental en els moviments activistes. Tot i això, hem de tenir clar que la performance té una clara voluntat artística i que per tant, no totes les accions que es duen a terme es poden considerar performance; per exemple, algunes de les notícies més importants sobre actes que s'han dut a terme per tal de manifestar-se contra el canvi climàtic són:

- "Els gira-sols" de Van Gogh (National Gallery, Londres, 2022): activistes van llençar sopa de tomàquet sobre el vidre protector del quadre.

- "La Gioconda" de Leonardo da Vinci (Louvre, París, 2022): una persona va llençar pastís contra el vidre.

- "La jove de la perla" de Vermeer (Mauritshuis, La Haia, 2022): activistes es van enganxar i hi van tirar substàncies.

En aquest cas es genera un debat perquè algunes persones argumenten que comparteixen elements amb el performance (cos, acció en directe, impacte simbòlic) i que podrien llegir-se com una mena de "acció performativa" dins de l'espai museístic. Però molts crítics i institucions rebutgen aquesta etiqueta perquè podria legitimar actes que posen en risc el patrimoni.

COMENTARI Marina Abramović, The Artist Is Present, 2010

El 14 de març de 2010 es va inaugurar al MoMa de Nova York una performance. Marina Abramović va estar durant 736 hores i 30 minuts asseguda immòbil davant d'una taula. Els espectadors anaven passant per torns a seure davant d'ella, mirant-se els ulls. Alguns espectadors reien o ploraven però l'expressió de la Marina gairebé sempre va ser continguda ja que la seva voluntat era només estar present. Marina estava asseguda immòbil durant l'horari d'obertura al públic; per a poder dur a terme aquesta performance, es va instal·lar un vater sota la seva cadira. Volia demostrar que només la seva presència, sense fer res més, ja era una obra d'art. Buscava una connexió directa amb l'espectador creant un espai d'intimitat i vulnerabilitat dins del museu. Posava a prova la seva capacitat de resistència del seu cos i la seva ment. Veiem, per tant, que en aquest cas no hi ha una voluntat de denúncia social.

Aquesta experiència va fer un gir inesperat quan va asseure's davant d'ella Ulay, un examant al qual feia 23 anys que no veia. Aleshores Marina es va emocionar.

En aquesta obra Marina es va versionar a ella mateixa perquè els anys 80 ja havia fet una performance en la que ella i Ulay s'asseien l'un davant de l'altre, mirant-se als ulls.

El paper de l'espectador és molt important ja que la persona asseguda davant seu no era només públic, sinó que es converteix en ço-creadora de l'experiència. Cada trobada era única.

Altres obres de Marina: Abramović va realitzar la seva primera performance (Ritme 10, 1973), on usava vint ganivets i dos cassets per gravar-se mentre executava el joc rus de donar cops rítmics de ganivet entre els dits oberts de la mà. Després de tallar-se moltes vegades, reproduïa la cinta i intentava repetir els mateixos moviments. El dolor és la constant en el seu art. Però poques vegades ha avortat les seves actuacions, encara que una vegada el públic va intervenir per salvar-li la vida. Un any després va conèixer Ulay, que ja havia experimentat amb la mutilació. Junts van fer art durant dotze anys nòmades (1976-1988). Es van donar bufetades, es van llançar contra parets i ell li va apuntar amb una fletxa al cor mentre tensava l'arc.

Fins a la seva última performance: The lovers: the great walk wall (1988), plasmada en un documental de la BBC. Ella va caminar des de Shan Hai Guan, l'extrem oriental, a la vora del riu Groc. Ell des de Jai Yu Guan, extrem occidental al límit del desert del Gobi. La seva idea, gestada durant anys de contacte amb el govern xinès, era casar-se en un temple budista a la meitat de la Gran Muralla, però quan els van el govern xinès els va concedir el permís després d'alguns anys, la seva relació sentimental ja s'havia deteriorat. Tot i això van decidir convertir el seu comiat en una performance i, recorreguts els 2.500 quilòmetres que els separaven, es van abraçar i es van acomiadar.

NÚMERO 1. J. POLLOCK:  Títol: Número 1 Autor: Jackson Pollock Cronologia: 1950 Tècnica: Dripping (degoteig). Oli, esmalt i pintura d’alumini Suport: Tela Lloc on es troba: National Gallery. Washington.

ANÀLISI FORMAL ( COM ÉS?)

Figuratiu o abstracte : Abstracte. No hi ha cap referència a un element figuratiu.

Resum descripció: L’obra és un conjunt de línies i taques que omplen tota la superfície de la tela (All-over-painting), resultat de la tècnica del dripping, la qual consisteix a deixar que la pintura (oli, esmalt i pintura d’alumini) vagi degotant. Pollock deixa anar la pintura a partir d’esquitxos, xopant un pinzell o bastons plens de pintura, o amb regalims fets a partir de pots foradats de pintura. La tela no està en un cavallet sinó estirada al terra.

Elements plàstics

Línia No hi ha dibuix però si que podem observar unes línies resultants dels regalims de pintura repartits per l’obra.

Composició: Oberta, ja que la pintura desborda del quadre. L’obra és fruit de la improvisació, no hi ha una preconcepció de l’obra. El resultat és un conjunt de línies i taques sense un ordre. No hi ha un centre d’atenció dins del quadre. Podem veure l’horror vacui (all-over-painting).

Expressivitat En ser una obra abstracta, l’expressivitat es concentra en el traç, que és molt enèrgic i violent, i que expressa l’estat d’ànim de l’artista.

Perspectiva: Absència de perspectiva, la poca profunditat que s’hi expressa ve donada pel gruix de les capes de pintura. .

Colors Gamma de colors reduïda; blancs, negres, grisos i tocs asalmonats.Tot i que no hi ha pinzellades és important destacar l’energia del gest en la distribució dels colors.Pollock utilitzava esmalt perquè era una pintura més fluida, opaca i amb més pigments, cosa que permetia cobrir la superfície de la tela amb una sola capa, tot i que ell en feia vàries.

Ritme: Hi ha un gran dinamisme en l’obra ja que Pollock implica tot el seu cos i el seu caràcter en l’elaboració de l’obra. Per altra banda s’aconsegueix molt de ritme per la força que expressen les línies i les taques de color.

Llum: No hi ha cap focus de llum

Estil : Expressionisme abstracte o expressionisme abstracte gestual o action painting . És un moviment dels Estats Units dels anys 40. Treballen en general en enormes llençs amb abstracció pura o gairebé pura, sense representar objectes reals, amb l’objectiu d’expressar emocions i estats d’ànim de manera directa. Utilitzen l’automatisme psíquic, pintant de forma instintiva sense intervenció de la raó, i destaquen dues tendències: l’action painting, com la de Jackson Pollock amb el dripping, i el color field painting, com la de Mark Rothko, amb grans zones de color. En definitiva, és una pintura que expressa directament emocions, sense necessitat d’interpretacions complexes.

ANTECEDENTS: Pollock va rebre influències dels muralistes mexicans que començaven a utilitzar tècniques innovadores i les seves teles eren de grans dimensions. També rep influència de Picassó i l’Automatisme surrealista, utilitzat per Miró.

INFLUÈNCIES POSTERIORS: les II avantguardes. Va ser un dels fundadors de l’abstracció americana i precedent del body art o de la perfomance (obra improvitzada per part de l’artista) a través del seu sistema de creació. Hi ha qui el considera precursor dels “Happenings”. (obres d’art improvitzades en les que es busca la interacció de l’espectador)

ALTRES OBRES DE L'AUTOR: número 8, Gallaxy, número 14.

INTERPRETACIÓ ( PER QUÈ ÉS AIXÍ?)

Contingut i Significat: En ser una obra abstracta no podem definir cap tipus de significat, és simplement un entramat de línies i taques de color. L’hem d’interpretar com una expressió del seu estat anímic. Per altra banda, també cal destacar el fet que no va voler posar un títol significatiu a les seves obres per al de no influenciar en la seva interpretació. Diferents estudiosos han intentat, però interpretar-la: Ritmes primaris de la natura
La representació d’una dansa. El va pintar mentre escoltava jazz. Reflex de la seva angoixa vital donat que s’acabava de sortir de la Segona Guerra Mundial
Hi ha qui pensa que el seu objectiu és oferir una experiència plàstica als espectadors que serà interpretada depenent de les experiències personals de cadascú

Encàrrec:. Iniciativa pròpia

Funció: Decorativa i expressar el seu estat anímic. És l’expressió de l’alliberament espiritual a través de la creació. - Defensa de la llibertat creativa. És un reflex de la crisi després la segona Guerra Mundial

Context historic: El quadre s’inscriu dins les segones avantguardes artístiques i es realitza en el context del final de la Segona Guerra Mundial, moment en què Europa queda devastada i el centre artístic es desplaça cap a Nova York. Aquest període està marcat per la Guerra Freda entre els Estats Units i la URSS, així com per un important desenvolupament científic i la primera onada tecnològica, juntament amb la generalització de la informació a través de nous mitjans com la televisió i el creixement de la societat de consum i la publicitat. En aquest context neix un art pròpiament americà, vinculat a les segones avantguardes, en paral·lel a moviments com l’informalisme europeu i el funcionalisme arquitectònic. Pollock, que tenia formació artística, va innovar amb la tècnica del dripping i va ser recolzat per la fundació Guggenheim, que va actuar com a mecenes, tot i que posteriorment va abandonar aquesta tècnica per tornar a una pintura més propera a l’expressionisme figuratiu.

COMENTARI "EL MARXISME SANARÀ ELS MALALTS": Títol: El marxisme sanarà els malalts: Autor: Frida Kahlo Cronologia: 1954 Tècnica: oli Suport: Tela Lloc on es troba:: Museu de Frida Kahlo. Ciutat de Mèxic

ANÀLISI FORMAL ( COM ÉS?): Figuratiu o abstracte : Figuratiu

Resum descripció: Frida s’autoretrata amb un vestit Mèxicà de color verd propi i un corsé de cuir (característic en els seus quadres ja que és la mostra de la seva malaltia). L'autoretrat de Frida Kahlo és en el centre del quadre i, juntament amb les crosses, marquen els eixos de simetria. A partir d’aquí podem veure representats: A la dreta: El colom de la Pau que vola una esfera terrestre amb la URSS i la Xina (països comunistes) i rius blaus. A l’esquerra: una bomba atòmica que esclata provocant rius de sang, el Tio Sam (*), l’àliga dels EEUU i Karl Marx. Sostenint el cos de Frida, hi ha dues mans molt grans amb l’ull de la saviesa. (*) El seu nom original era Samuel Wilson. Va ser un proveïdor de carn que durant la Guerra Civil dels Estats Units es va dedicar a empaquetar la carn per als soldats. Els paquets que enviava al capdavant portaven les inicials del país, US ( United States ), que són les mateixes que el sobrenom que utilitzaven els soldats amb el proveïdor, Uncle Sam . "Així que els soldats que el coneixien van començar a associar els Estats Units amb Samuel Wilson i Oncle Sam es va convertir a poc a poc en una forma de referir-se al país".

Elements plàstics:  Línia: Una fina línia negra perfila els elements del quadre, guanyant així, protagonisme el dibuix. De totes maneres hi ha força equilibri entre el protagonisme del dibuix i els colors.

Composició: Composició oberta perquè els elements s’expandeixen cap a l’exterior de l’obra. L’obra té una certa simetria, marcada principalment per l'autoretrat de Frida Kahlo i la disposició de les crosses. En el centre, com un eix vertical que divideix el quadre en dues parts, tenim la figura de Frida Kahlo. A partir d’aquí es distribueixen tots els elements de l’obra. Predominen les línies en diagonal, que formen diverses figures com les crosses, les grans mans que abracen l’artista, l’àguila de l’imperialisme, cosa que dóna molt dinamisme a la pintura. Si bé els elements estan representats amb força Realisme, la llum, els colors i la globalitat de l’obra en fuig.

Expressivitat: La mirada de Frida i de Karl Marx directes a l’espectador i la força simbòlica dels colors i dels elements representats, fan que l’obra sigui especialment expressiva. Frida expressa el seu món interior, la seva ideologia i la seva malaltia.

Colors: Pinzellades lliures i ràpides, però poc precises, probablement conseqüència dels fàrmacs que havia de prendre per poder suportar els dolors que patia. Colors clars (blanc, blau, ocres) a la dreta; colors foscos (vermell, negre, a l’esquerra)

Ritme: Dinàmic gràcies principalment al predomini de les línies diagonals.

Llum: No té un focus de llum. La part dreta és més clara que l’esquerra però no es projecten ombres.

Estil : Frida té un estil molt personal, marcat per seva experiència de vida.(1) Malgrat això, ha estat classificada com a una obra d’estil surrealista i, els elements que el fan possible identificar-lo com a tal, són els símbols propis de la seva vida, la iconografia nativa, l’automatisme (representar imatges de manera automàtica); tot i així ha Frida Kahlo va reconèixer que ella no era surrealista perquè pintava la seva pròpia realitat. Podem observar una gran influència de l’art precolombí i del Realisme social, característica dels muralistes mexicans entre els quals, el seu marit, Diego Rivera; ell també la va introduir en la política, concretament en el comunisme.

INTERPRETACIÓ ( PER QUÈ ÉS AIXÍ?): Contingut i Significat: El tema és simbòlic. //  El títol que en primer lloc li havia donat era: “Paz en la tierra para que la ciencia marxista pueda salvar a los enfermos y a aquellos oprimidos por el capitalismo criminal yanqui”. L’obra és un al·legat a favor del partit comunista Mèxicà. Frida veu en el comunisme una possible salvació davant les injustícies del capitalisme i l’imperialisme. La figura de Marx, situada a la part superior, apareix com una mena de déu i escanya l’àliga, símbol de l’imperialisme. Dues mans enormes, una amb l’ull de la saviesa, representen el comunisme i sostenen Frida, que pot prescindir de les crosses. Aquesta idea també es reforça amb els colors: a l’esquerra predominen els vermells i tons foscos, associats a l’imperialisme, mentre que a la dreta hi ha blaus, grocs i colors clars, vinculats al comunisme i a la idea de salvació.

Gènere : Simbòlic // Encàrrec: Iniciativa personal
Funció: Denúncia social i un manifest a favor del partit comunista Mèxicà. També va servir a Frida com a teràpia per a suportar el dolor causat per la seva malaltia. Les poques coses que li podien alleugerir el patiment: la ideologia marxista, la seva fe en la revolució, i la pintura.

Explicacions:  1. Després de la Segona Guerra Mundial, el món entra en la Guerra Freda, dividit entre soviètics i capitalistes. Es produeixen conflictes com la Guerra de Corea, la revolució cubana de F. Castro, la descolonització africana, la guerra de Vietnam, la mort de Franco i la tornada de la democràcia a Espanya. 2.A la dècada del 1980, els EUA i la URSS posen fi a la Guerra Freda amb la caiguda del mur de Berlín (1989), fet que comporta canvis en les relacions internacionals, la reorganització d’Europa i l’impuls de la globalització i el desenvolupament científic i tecnològic. 3.Trasllat del mercat artístic d’Europa (París, Berlín, Londres) a Nord-amèrica (Nova York), amb l’expansió de l’American way of life.

(1) Biografia Frida Kahlo: Fins als 18 anys, Frida Kahlo no va mostrar interès per l’art, ja que es dedicava sobretot a recuperar-se de la poliomielitis que havia patit de petita, la qual li va deixar la cama dreta més prima. El 17 de Setembre de 1925 va patir un greu accident d’autobús que li va provocar múltiples lesions: fractures a la columna, costelles, clavícula, pelvis i cama, a més d’altres danys molt greus. Aquest fet la va marcar per sempre i va influir profundament en la seva obra. Va passar mesos sense poder caminar i va haver de sotmetre’s a moltes operacions, però va començar a pintar des del llit amb l’ajuda d’un cavallet i un mirall. Per això va fer sobretot autoretrats, perquè era el que millor coneixia. A partir de 1927, la seva pintura es va fer més complexa i va reflectir el contrast entre el seu desig de felicitat i el dolor físic i emocional. També va començar a relacionar-se amb cercles artístics i polítics. La seva relació amb Diego Rivera va ser intensa i conflictiva, amb infidelitats, separacions i un segon matrimoni. Va patir diversos problemes de salut i pèrdues, inclosos avortaments i una depressió profunda. El 1953 li van amputar una cama per gangrena, fet que va agreujar el seu estat emocional. Va intentar suïcidar-se en diverses ocasions i va escriure sobre el seu dolor als diaris fins als seus últims anys.

LES DONES COM A MUSES 

ANTIGUITAT: En l’Antiguitat clàssica (Grècia i Roma), la dona apareix principalment com a figura divina o idealitzada, més que com una persona real. Les representacions femenines estan fortament vinculades a la mitologia i a la religió politeista. Un exemple clar és Afrodita (equivalent a Venus en la cultura romana), que simbolitza la bellesa perfecta, l’amor i la fertilitat. Aquestes figures no són muses individuals, sinó arquetips universals. Característiques principals: La dona és un ideal abstracte de perfecció física. Representa valors universals (amor, bellesa, fecunditat). No hi ha identitat personal: és una figura atemporal i simbòlica.Així, en aquest període, la inspiració artística no prové d’una dona concreta, sinó d’un model idealitzat i divinitzat.

Edat Mitjana: Durant l’Edat Mitjana, la representació de la dona canvia profundament sota la influència del cristianisme. La figura femenina es vincula sobretot a la religió i adquireix un fort valor moral i espiritual. El model principal és la Verge María, que esdevé símbol de: Puresa i virginitat. Maternitat divina. Bondat i submissió. En aquest context: La dona continua sent un símbol, no una individualitat. L’art té una funció didàctica i religiosa, no expressiva.Es prioritza el significat espiritual per sobre del Realisme. Per tant, tant en l’Antiguitat com en l’Edat Mitjana, la dona no és encara una musa en el sentit modern. No inspira per la seva personalitat o identitat pròpia, sinó que funciona com a representació d’idees abstractes o valors religiosos.

Renaixement: Amb el Renaixement (segles XV i XVI), es produeix un canvi fonamental en la concepció de la musa. A diferència de l’Edat Mitjana, on la dona sovint era una figura simbòlica o espiritual, ara esdevé una persona real, concreta i individualitzada. Aquest canvi està lligat a l’humanisme, que situa l’ésser humà al centre del pensament i de l’art. Els artistes comencen a inspirar-se en dones reals del seu entorn: nobles, burgeses o fins i tot figures anònimes. Un exemple paradigmàtic és Leonardo da Vinci amb La Gioconda, inspirada en Lisa Gherardini. Aquesta obra no només retrata una dona concreta, sinó que transmet una profunditat psicològica innovadora. Durant aquest període, la dona es representa com a: Ideal d’harmonia i proporció, seguint els principis clàssics. Símbol d’equilibri i serenitat. Model de bellesa natural, sense excessos dramàtics. Així, la musa renaixentista no és només inspiració, sinó també objecte d’estudi: el cos, el rostre i l’expressió es treballen amb rigor científic i artístic.

QUATTROCENTO I CINQUECENTO: Durant el Renaixement, especialment a Itàlia, es produeix un canvi molt important: l’ésser humà passa a ser el centre (humanisme). La dona es representa com una figura més real, però continua sent idealitzada. No és una dona qualsevol, sinó una versió perfecta. Característiques principals: Inspiració en l’art clàssic grec i ROMà. Estudi del cos humà (anatomia). Ús de la perspectiva. Harmonia i equilibri. Sandro Botticelli és un exemple clau, amb obres com El naixement de Venus, on la dona apareix com a ideal de bellesa pura. Michelangelo sovint representa dones amb cossos molt marcats, influenciat pel seu estudi del cos masculí. Raphael, en canvi, crea figures femenines més dolces, equilibrades i serenes. La dona és vista des de la mirada de l’artista (majoritàriament masculina).

Barroc: La musa femenina canvia molt respecte al Renaixement. Ja no és només una figura perfecta i tranquil·la, sinó que es converteix en una figura molt més viva, emocional i complexa. Característiques: Emocional i expressiva: Mostra sentiments intensos: dolor, passió, por, força... Les cares i els gestos són molt dramàtics. L’objectiu és impactar l’espectador. Realista: Ja no és una bellesa perfecta i ideal. Té defectes, expressió humana i naturalitat. Sovint es basa en models reals (gent del carrer). Dinàmica (amb moviment): Les figures no estan quietes, sinó en acció. Postures forçadés o girades. Sensació de tensió i energia. Sensual i intensa: Apareix més sensualitat que abans. El cos i la llum creen efectes molt atractius. Però també pot transmetre violència o patiment. Un exemple és Caravaggio, que pintava dones amb rostres molt reals i escenes quotidianes però plenes de drama. Aquí hi ha un canvi molt important: Amb artistes com Artemísia Gentileschi: La dona deixa de ser només objecte d’admiració. Es converteix en subjecte actiu. Apareix lluitant, decidint, actuant.

ROMANTICISME I Segle XIX:  Amb el Romanticisme (finals del Segle XVIII i Segle XIX), la figura de la musa experimenta una transformació profunda. Ja no es tracta només d’un ideal de bellesa equilibrada, sinó d’una figura carregada d’emoció, subjectivitat i intensitat. Un exemple destacat és Dante Gabriel Rossetti i la seva musa Elizabeth Siddal. Siddal no només va ser model, sinó també artista, i la seva vida (marcada per la malaltia i una mort prematura) reforça la imatge de la musa com a figura tràgica. En aquest període, la musa es caracteritza per: Idealització emocional: és vista com un ésser gairebé inaccessible. Associació amb el patiment i la mort. Expressió de sentiments intensos: amor, desesperació, melancolia. La dona deixa de ser només objecte de contemplació per convertir-se en vehicle d’expressió emocional profunda, reflectint el món interior de l’artista.

Cubisme: La idea de musa canvia radicalment. De fet, gairebé desapareix el concepte tradicional de musa com a dona bella i inspiradora. Com són les muses en el Cubisme? Ja no es busca una dona “perfecta”. Es trenca amb la bellesa clàssica del Renaixement. Les figures poden ser deformades o difícils de reconèixer. El gran referent és Pablo Picassó. Característiques: Fragmentades i geomètriques: El cos femení es descompon en formes geomètriques. Es divideix en parts (cara, cos, ulls...). Tot es reorganitza de manera abstracta. A Les Demoiselles d'Avignon això es veu clarament. Múltiples punts de vista: No es representa la dona des d’un sol angle.És com veure-la des de davant, de perfil i des de dalt al mateix temps.Interpretació subjectiva: L’important no és com és la dona, sinó com l’artista la veu. La musa es converteix en una idea o construcció mental. Ja no és passiva: No és només objecte de contemplació. Forma part d’un experiment artístic. Té un paper dins del llenguatge visual, no només estètic.

Segle XX: MODERNITAT I CANVI:  Al Segle XX, amb l’arribada de les avantguardes, la figura de la musa es transforma encara més. La relació entre artista i musa esdevé més complexa, sovint conflictiva i psicològicament intensa. Un cas emblemàtic és Pablo Picassó, que va tenir diverses muses al llarg de la seva vida, com Dora Maar o Marie-Thérèse Walter. Cada una d’elles marca una etapa artística diferent. En aquest context: La dona apareix reinterpretada i fragmentada (especialment en el Cubisme). Es reflecteixen emocions complexes i conflictes personals. La musa pot ser alhora font d’inspiració i tensió. A més, progressivament, les dones deixen de ser només muses i passen a ser també artistes amb veu pròpia, qüestionant el paper tradicional que havien tingut en la història de l’art.

EXEMPLES DE MUSES IMPORTANTS: Algunes de les muses més influents de la història de l’art són: Lisa Gherardini → model de La Gioconda. Elizabeth Siddal → musa prerafaelita. Dora Maar → musa de Picassó. Gala → musa de Salvador Dalí. Aquestes dones no només van inspirar obres, sinó també estils i etapes artístiques.

Les dones com a artistes

Egipte: A l’antic Egipte, les dones tenien més presència social que en altres civilitzacions antigues, però el paper d’artista continuava sent limitat i poc documentat. L’art estava molt vinculat a la religió i al poder, i sovint era col·lectiu i anònim. Característiques principals: Art al servei de la religió i els faraons. Poc reconeixement individual dels artistes. Presència femenina més visible però no com a creadora principal. Merit Ptah és considerada una de les primeres dones metgesses i també s’ha relacionat simbòlicament amb activitats creatives i intel·lectuals. També hi ha figures com Hatshepsut, que tot i no ser artista, va impulsar grans projectes arquitectònics i artístics.

ANTIGUITAT: En l’Antiguitat clàssica, la presència de dones artistes és molt reduïda i poc documentada. Tot i això, hi ha alguns noms que han arribat fins avui gràcies a textos antics. Característiques principals: Escassa visibilitat de les dones artistes. Limitació d’accés a la formació artística. Predomini dels homes. Timarete és una de les primeres pintores conegudes de Grècia. Irene de Bizanci també és mencionada com a artista. Aquestes dones demostren que, tot i les dificultats, hi havia presència femenina en la creació artística.

Edat Mitjana: Durant l’Edat Mitjana, les dones poden crear sobretot dins dels convents. L’art té una funció religiosa i moltes obres són anònimes. Característiques principals: Producció artística en entorns religiosos. Funció espiritual i didàctica. Falta de reconeixement individual. Hildegarda de Bingen és un exemple destacat, amb il·lustracions i obres pròpies. Ende, una il·luminadora, és una de les primeres artistes medievals signades. Herrad de Landsberg també destaca per les seves obres il·lustrades.

Renaixement: Amb el Renaixement, hi ha un gran desenvolupament artístic, però les dones tenen accés limitat a la formació. Tot i això, algunes aconsegueixen destacar. Característiques principals: Accés restringit a acadèmies. Dependència de famílies d’artistes. Reconeixement inferior. Sofonisba Anguissola és una de les artistes més importants del període, coneguda pels seus retrats. Lavinia Fontana també destaca com a pintora professional. Artemísia Gentileschi, tot i ser més associada al Barroc, comença en aquest context i trenca barreres.

Barroc: En el Barroc, les dones artistes guanyen una mica més de visibilitat, amb obres molt expressives i dramàtiques. Característiques principals: Intensitat emocional. Protagonisme femení en algunes obres. Lluita pel reconeixement. Artemísia Gentileschi és la figura més destacada, amb obres potents i protagonistes femenines fortes. Elisabetta Sirani també és una artista important, amb una carrera molt reconeguda en el seu temps. Judith Leyster destaca dins de la pintura holandesa.

ROMANTICISME I Segle XIX: Al Segle XIX, augmenta el nombre de dones artistes, però continuen limitades per normes socials. Característiques principals: Dificultats d’accés a la formació. Temàtiques considerades “menors”. Desenvolupament d’una veu pròpia. Berthe Morisot és una figura clau de l’impressionisme. Mary Cassatt també destaca dins d’aquest moviment. Rosa Bonheur és coneguda per les seves pintures d’animals i va aconseguir gran reconeixement.

Segle XX: MODERNITAT I CANVI: Al Segle XX, les dones artistes guanyen protagonisme i llibertat creativa, especialment amb les avantguardes i el feminisme. Característiques principals: Reivindicació de la identitat femenina. Major presència en el món de l’art. Trencament amb els rols tradicionals. Frida Kahlo és un exemple molt important, amb una obra autobiogràfica i emocional. Geòrgia O’Keeffe destaca en l’art modern amb un estil propi. Tamara de Lempicka representa l’art déço amb una visió moderna de la dona.