Català errors gramàtiques

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 16,1 KB

 

ERRORS CATALÀ- GRAMÀTIQUES

1- Els cridaran a ell i al seu pare.

 En aquesta frase trobem la preposició a davant de CD. Al mateix CD trobem dues categories lèxiques diferents: un pronom personal fort i un sintagma nominal. També trobem que el CD va posposat al verb. En aquest cas se’ns presenta una qüestió conflictiva: hem de saber si l’ús de la preposició a és correcte davant del CD, tenint en compte que es tracta d’un cas de paral·lelisme sintàctic, i, tenint en compte que, per separat, l’ús de la preposició a davant de pronom personal fort es considera correcte, al contrari que davant del sintagma nominal, cas en el qual es considera incorrecte. També s’ha de tenir en compte que a les obres de consulta no existeix un consens clar i aquest fet dificulta la resolució del conflicte.

 Fabra, implícitament, ens indica que no és correcte l’ús de la preposició davant SN, ja que enumera les excepcions en les quals seria correcte o tolerable, i el cas de simetria que analitzem no s’hi troba inclòs.

 Antoni Badia i Margarit, indica que “el contrast entre un pronom personal fort (que duu a) i un altre complement de persona (que no l’ha de dur), quan són complements del mateix verb i es troben l’un al costat de l’altre, fa una certa violència a qui vol expressar-se amb correcció”.

 Ruaix considera que “per simetria, és igualment admissible la preposició quan els pronoms personals forts duen un terme coordinat”.

 Joan Solà, que indica que en els casos de paral·lelisme sintàctic “és problemàtic eliminar la preposició a”.

 Totes les obres ens semblen fiables ja que argumenten les seves propostes d’una manera raonable. L’obra de Fabra no recolza la seva proposta amb una argumentació concreta, però pel seu estatus d’obra oficial el seu pronunciament no és qüestionable. Com ja hem dit abans, l’IEC no s’ha pronunciat al respecte i manquen arguments i propostes sobre aquest aspecte en concret. Aquest fet ha implicat certa discordança entre les obres no oficials.

Badia utilitza l’argument que, d’una banda, la norma establerta és que “el complement directe de persona es construeix sense preposició” i, d’altra banda, indica que si és freqüent aquest ús és per influx de la sintaxi castellana. Això ens sembla un argument suficientment clar com per dir que la seva proposta és fiable. Tot i així, el fet que aquest fenomen sigui fruit d’una influència forània ha estat molt discutit. N’hi ha d’altres autors que argumenten l’ús de la preposició com un procés intern de la llengua catalana. Si Ruaix i Solà són més tolerants davant l’ús de la preposició en els complements acusatius, és perquè també deixen oberta la possibilitat que sigui un procés intern propi del català, i no ho redueixen directament a un castellanisme. Com a contraargument ens resulta convincent.

Quant a Manual d’estil, l’obra de més caràcter expositiu de totes les que hem consultat, cal dir que no es decanta per una argumentació en concret, ja que espera el pronunciament de l’IEC. Aquesta conclusió és, potser, la més adequada, ja que l’IEC és l’obra de consulta oficial més actual. Tot i així, Fabra segueix essent l’obra de referència per excel·lència, però cal una normativa actualitzada del problema en qüestió i, fins que no s’estableixi, determinar si l’ús és correcte o incorrecte mai resultarà factible del tot.  

 2- En els partits polítics hi ha d'haver un líder.

Després de buscar a les gramàtiques i posar tota la informació que trobat en aquest informe de recerca, explicaré el que crec que és la solució a la problemàtica que m'havia plantejat a l'inici. Em preguntava si era més correcte que en en oracions com la que se m'havia donat a mi per analitzar, però he vist que realment, no acaba d'importar quina preposició de les dues s'utilitzi. Si seguim la norma general hauríem d'utilitzar en(per tant, la frase ja seria correcta), però si algú utilitza a, tampoc estaria malament, això sí, sempre sent conscient que de moment no hi ha una gramàtica que digui quina és la norma exacta per aquest ús locatiu, i que es poden utilitzar les dues fins que una gramàtica oficial no digui el contrari.

 3- A aquest ritme, no m’hi acostumaré mai.

D’acord amb la bibliografia consultada, i els nostres coneixements, la solució a la qüestió conflictiva és que el pronom hi a la frase “A aquest ritme, no m’hi acostumaré mai” és correcte. Segons les gramàtiques consultades la oració anterior és un pleonasme, dit en altres paraules, una oració allà on apareix el mateix complement del verb dos cops. Primer, apareix en la seva forma completa i posteriorment, en pronom feble o a l’inrevés. La oració anterior forma part del grup dels pleonasmes habituals, concretament és un fenomen anomenat “tematització a l’esquerra”. La tematització a l’esquerra és un pleonasme que s’anticipa. És a dir que posa com a tema un complement deixant que un pronom feble representi la resta de l’oració. En cas que després de l’element que s’anticipa no vingui seguit immediatament pel verb, sinó que el segueix el subjecte o un incís, es fa una pausa i es posa una coma, com és el cas de l’oració anterior.

4- El presoner li va confessar el crim al jutge

 Aquesta frase està formada per un únic verb (va confessar) que regeix el subjecte (el presoner), un complement directe (el crim) i dos complements indirecte (el pronomli i al jutge). Confessar és un verb que regeix tres arguments, subjecte, complement directe i complement indirecte. Per tant, es tracta d’una frase amb un verb triargumental, tot i que, el problema de la frase no rau en el tipus de verb utilitzat, sinó en la repetició del complement indirecte.

 Solà en la seva gramàtica afirma l’existència de diferents construccions amb duplicació de clític en els datius. Els dos primers casos que exposa no ens serveixen, ja que tracten sobre els datius possessius i els datius benefactius, en els dos casos la duplicació del clític es necessària. A continuació, Solà tracta el comportament dels clítics en el complement indirecte experimentador i meta. En els complements indirectes experimentadors les construccions depenen d’un verb d’activitat psicològica, com ara agradar, molestar, interessar, etc., o de verbs pseudoimpersonals, com ara ocórrer, caldre, fer falta, etc., en els dos casos la duplicació pronominal també és obligatòria. L’excepció a la duplicació pronominal la trobem en els complements indirectes meta, sabrem que tenim un complement indirecte meta quan el verb el verb és biargumental (amb subjecte i complement indirecte). La frase que ens ha tocat analitzar consta d’un verb triargumental i un complement indirecte meta i, per tant, la duplicació és incorrecta ja que el verb no exigeix la duplicació del clític. Nosaltres estem totalment a favor d’aquesta solució proposada per Solà, ja sigui perquè ens l’han ensenyat com a criteri a seguir a classe o, perquè ens hem llegit la totalitat de la seva explicació i creiem que els arguments són 100% fiables i útils en un futur.

 5- L’escola on hi van tants immigrants és allà.

El problema es troba en el pronom feble “hi”, ja que fa la mateixa funció que el pronom relatiu “on”: els dos substitueixen al substantiu “escola”. 

Per concloure, d’acord amb la bibliografia consultada, els nostres coneixements i la nostra intuïció lingüística, creiem que la solució a la qüestió conflictiva de la frase és “L’escola on van tants immigrants és allà”, és a dir, s’hauria d’eliminar el pronom “hi” que produeix el pleonasme, ja que fa la mateixa funció que el pronom relatiu “on”. Alguna gramàtica, però, també dóna una altra possible solució: “A l’escola on hi van tants immigrants és allà.” De totes maneres, pensem que la millor solució és la primera perquè posar “hi” en una frase com aquesta, a més de causar un pleonasme, és més aviat característic de la llengua col·loquial, segons López del Castillo. 

 6- L'examen serà el desembre

El problema que identifiquem és l’article definit el, ja que en aquesta frase aquest article només acompanya el substantiu desembre, per tant, és una frase incorrecta. La frase correcta hauria de ser: l’examen serà al desembre, ja que volem que desembre faci la funció de complement circumstancial de temps.

Segons el pròleg de Badia, “Gramàtica de la llengua catalana, descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica”, en l’article VII, hem pogut veure que afirma que les preposicions a i entenen la funció d’introduir els complements circumstancials de temps, en el cas de la nostra frase, volem que ens introdueixin el nom desembre. Badia afirma que el temps en què és o s’esdevé una cosa s’expressa unes vegades amb la preposició (quan parlem d’un període de temps) i d’altres, amb la preposició en. No obstant això, el pròleg de Josep Ruaix, “català complet curs superior de llengua” afirma que les preposicions a i en s’utilitzen en diferents contextos. La preposició en s’utilitza quan s’expressa situació, presència, repòs, etc., en canvi, la preposició a s’utilitza quan s’expressa una direcció. Per tant, la nostra frase hauria de ser, en un principi, l’examen serà a(com que introdueix un CC i un període de temps i, a més a més una direcció, es demana la preposició a) el desembre.

Hem identificat un problema de la frase, la manca de preposició davant del CC de temps, però la frase de moment és l’examen serà a el desembre, per tant, continuarà sent incorrecta. Tanmateix, en català, les preposicions a, de, per i per a, quan es troben amb els articles masculins el i els, es contrauen i produeixen els articles contractes o, altrament dit, contraccions. Així doncs, la preposició a i l’article el, introductori del desembre, es contrauen formant l’estructura al i, d’aquesta manera, tenim la frase resolta, tal i com l’hem introduïda anteriorment, l’examen serà al desembre, així doncs, tenim un complement circumstancial de temps, tal i com buscàvem.

 7- Trigarà deu dies en arribar.

La qüestió conflictiva que presenta aquesta frase és l’ús de la preposició en davant de l’infinitiu arribar. La correcció o adequació d’aquesta preposició davant d’una forma verbal d’infinitiu depèn de la funció que fa aquest infinitiu. També hem de tenir en compte la relació que aquest té amb el verb principal.

Podem arribar a la conclusió que tots, o gairebé tots, comparteixen el mateix punt de vista pel què fa a l’ús de la preposició en davant d’infinitiu. Tot i que la solució que proposen és que la preposició en es substitueixi per a, en cap cas eliminen per complet la preposició en davant d’un verb en infinitiu. És preferible i aconsellable utilitzar la preposició a davant d’un verb en infinitiu sempre i quan aquest faci de complement del verb principal. Un cas molt diferent és quan el verb té valor de gerundi. En aquest cas sí que s’acceptarà la utilització de la preposició en.

Per tant, després de consultar totes les gramàtiques, acceptem la solució que proposa Fabra i  per resoldre la qüestió que ens presentava la frase, substituïm la preposició en per la preposició a.

La frase queda de la següent manera: trigarà deu dies a arribar.

8- No es recorda de que vam quedar.

La qüestió conflictiva d’aquesta frase és el canvi i la caiguda de les preposicions. En aquesta oració s’observa l’ús de la preposició “de” davant d’una proposició subordinada substantiva, amb funció de complement de règim verbal, introduïda per la conjunció “que”.

Cal la supressió o caiguda de les preposicions davant la conjunció “que” per raons lingüístiques, com diu Badia, “d’estructura lingüística, de documentació filològica i de tradició literària”. D’aquesta manera, la forma correcta de l’oració és: “No es recorda que vam quedar”. La solució, però, pot sonar forçada, de manera que Solà proposa l’ús de construccions de sintagma nominal com: “el fet”, “la possibilitat”, “la manera”, entre d’altres. D’aquesta manera, una altra opció no tan dura o forçada per a l’oració seria: “No es recorda del fet que vam quedar”.

 

9- És la noia de la que parla tothom

La gramàtica normativa prohibeix explícitament l’ús en aquest cas de la forma [Preposició + art + que/qui], ja que es considera influència del castellà.

la utilització de la que és incorrecte i  hi ha dues possibles solucions: és la noia de la qual parla tothom i és la noia de qui parla tothom.  

La primera construcció és la forma més recomanable en cas de dubte, ja que quasi sempre resulta correcta. Caldria conèixer el context per fer una elecció més acurada, ja que, per exemple, la solució de la qual resulta més adient per a un registre escrit i formal. En canvi, la proposta utilitzant la forma de qui resulta igualment correcta, però no denota tanta formalitat. Per resoldre el conflicte de la frase en qüestió trobem més adequada la construcció: és la noia de qui parla tothom

El relatiu compost el qual es pot usar darrera d’una preposició, amb referència a cosa o a persona. L’adjectiu relatiu qual va sempre precedit de l’article definit.

La combinació el qual s’utilitza ordinàriament com a pronom (equivalent a que, qui oquè

Tant l’ús de qui com la qual són igualment correctes i només es més recomanable el qual si l’antecedent està molt allunyat del relatiu, fet que pot  causar confusió de significat. Solà diu que la tria entre què/qui qual també respon a motius estilístics. El motiu estilístic és simplement que qual posseeix uns trets distintius de gènere i nombre que poden ser útils per desfer una ambigüitat.

Entradas relacionadas: