El Catalanisme Polític i la Mancomunitat: Crisi de la Restauració

El Catalanisme com a Partit Polític

El Desastre del 98 i el fracàs del govern regeneracionista de Silvela i Polavieja, amb els fets del Tancament de Caixes, van provocar que la burgesia catalana deixés de col·laborar amb els partits dinàstics, impulsant així l'auge del catalanisme.

Fundació de la Lliga Regionalista

L'èxit de la candidatura dels Quatre Presidents el 1901, que va guanyar les eleccions als republicans, va motivar la formació de la Lliga Regionalista. Aquesta va ser fruit de la unió del Centre Nacional Català i la Unió Regionalista, i esdevingué la força hegemònica a Catalunya, tot i la competència dels republicans de Lerroux, que també van aconseguir un èxit considerable.

Creació de Solidaritat Catalana (1906)

Els fets del ¡Cu-Cut!, interpretats com una ofensa a l'exèrcit, van provocar que diversos oficials assaltessin la seu del setmanari i de La Veu de Catalunya. El govern no va castigar els culpables i, en canvi, va crear la Llei de Jurisdiccions Especials (1906), segons la qual els atacs a la pàtria i els seus símbols serien jutjats per un tribunal militar.

Davant d'aquesta situació, els diputats catalans van abandonar el Parlament abans de la votació de la llei. A Catalunya, se'ls va retre un gran homenatge i es va organitzar una manifestació multitudinària. En aquest context, Enric Prat de la Riba va escriure La nacionalitat catalana (1906), obra fonamental del pensament catalanista.

Aquests esdeveniments també van propiciar la creació de Solidaritat Catalana, una coalició catalanista que incloïa la Lliga, carlins i republicans federalistes (excepte els de Lerroux). Van triomfar el 1907, destacant la figura del seu portaveu, Francesc Cambó. No obstant això, després dels incidents de la Setmana Tràgica (1909), la Lliga va donar suport a la repressió, fet que va provocar la dissolució de la coalició.

La Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat de Catalunya va consistir en la unió de les quatre diputacions catalanes per a compartir serveis comuns, tot i que sense atribucions polítiques. Va ser una reivindicació de la Lliga al govern liberal de Canalejas. Es va permetre la redacció d'un projecte de Mancomunitat, però la seva implementació es va ajornar a causa de l'assassinat del president del govern.

Finalment, el 1913, el rei Alfons XIII, sota pressió, va signar el decret de la Mancomunitat de Catalunya, que es va constituir el 6 d'abril de 1914. Enric Prat de la Riba en va ser el primer president, i una Assemblea de 96 diputats va escollir un Consell Permanent de 8 consellers. En general, va tenir poc temps d'actuació i un pressupost limitat, però va impulsar iniciatives clau per a modernitzar el país.

Obra de la Mancomunitat

La Mancomunitat va dur a terme una important tasca en diversos àmbits:

• Creació d'infraestructures i serveis: Millora de la xarxa viària i del sistema postal i telegràfic, així com la modernització de l'activitat agrària.
• Projecte cultural: Impuls a l'Institut d'Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya, i expansió de la cultura amb la creació de biblioteques populars.
• Política educativa: Important tasca d'alfabetització davant l'arribada d'immigrants. Es va crear un Consell de Pedagogia, una Escola de Mestres, i seminaris i laboratoris especialitzats per a la capacitació del personal docent i investigador.