Causes i tipus de colònies europees al segle XIX

Causes econòmiques del colonialisme

1) Els països industrialitzats d’Europa necessitaven cercar nous mercats per vendre l’excedent de la seva producció industrial. I volien comprar matèries primeres (carbó, ferro, cotó, cautxú…) i productes colonials (sucre, xocolata, te…) al millor preu possible. Finalment, volien invertir els seus excedents de capital a llocs fora d’Europa, on la mà d’obra, més barata, els permetés obtenir beneficis més grans.

Les transformacions econòmiques al llarg del segle XIX varen donar com a resultat un gran augment de la població europea, que va arribar als 450 milions d’habitants el 1900. Aquesta expansió demogràfica va generar un volum de població excedentària, sobretot en l’agricultura, que va estimular l’emigració cap a altres continents, aconseguint alleugerir la pressió demogràfica.

Organització i classificació de les colònies

2) Les colònies s’organitzaven en tres classes, segons les seves característiques: colònies d’explotació, colònies de poblament i protectorats.

Colònies d’explotació

Les colònies d’explotació eren territoris destinats a l’explotació econòmica. Els colonitzadors s’apropiaven de les terres per crear grans plantacions (cafè, sucre, cacau, te, cautxú) o per explotar jaciments de coure, or i diamants. Els seus propietaris eren europeus que utilitzaven mà d’obra indígena amb salaris molt baixos. A més, la metròpoli tenia un monopoli sobre l’explotació i el comerç de la colònia.

La metròpoli exercia una veritable política d’ocupació: el governador, els comandaments militars i els funcionaris d’elit eren europeus i s’encarregaven de l’administració i de mantenir l’ordre. Els petits funcionaris i els soldats solien ser indígenes.

Colònies de poblament

Les colònies de poblament eren territoris que, per les bones condicions climàtiques, per l’escàs nombre d’indígenes o perquè posseïen riqueses molt atractives, rebien una nombrosa població europea que hi emigrava per establir-s’hi de manera permanent (colons). Aquestes colònies gaudien d’una relació especial amb la metròpoli, que els reconeixia una certa autonomia en el govern interior. Algunes colònies arribaven a ser considerades territori nacional: és el cas d’Algèria, que es va arribar a considerar una província francesa d’ultramar.