La Ciència Moderna, el Gir Lingüístic i l'Antropologia

L'origen de la ciència moderna i la Revolució Científica

La ciència moderna apareix als segles XVI i XVII amb la Revolució Científica. Aquest període canvia la manera d’entendre la natura: ja no es basa en la tradició, l’autoritat o l’aparença sensible, sinó en la raó i les matemàtiques. El pas del geocentrisme a l'heliocentrisme mostra aquest canvi: Copèrnic defensa que el Sol és el centre perquè aquest model és matemàticament més senzill i racional, encara que contradigui el que sembla que veiem.

La natura com a sistema matemàtic i quantitatiu

La ciència moderna parteix de la idea que la natura és racional i segueix lleis que es poden expressar matemàticament. Per això, el coneixement científic ha de ser objectiu i mesurable. Treballa amb magnituds com ara:

• Massa
• Velocitat
• Força
• Temps
• Espai
• Temperatura

Així, la ciència moderna és una física matemàtica: substitueix les explicacions qualitatives per explicacions quantitatives basades en mesures i fórmules.

Galileu, Newton i la consolidació de la ciència

Galileu defensa que la ciència no s’ha de basar en la tradició, sinó en l’observació, la comprovació i les matemàtiques. La seva idea clau és que l’univers està escrit en llenguatge matemàtic. També separa les qualitats en dues categories:

• Qualitats objectives: figura, nombre, moviment o velocitat.
• Qualitats subjectives: olors, sabors, sons o calor.

La ciència estudia allò objectiu i mesurable, no les sensacions personals. Per la seva banda, Newton culmina la ciència moderna com a física matemàtica. Defensa que els fenòmens naturals s’expliquen amb lleis matemàtiques universals. La natura ja no s’entén com un conjunt de qualitats visibles, sinó com un sistema de relacions quantitatives. Newton converteix la idea de Galileu en una física objectiva, universal i racional.

La modernitat i la seva crisi

La modernitat es basa en la confiança en la raó. Ser modern vol dir creure que la raó pot donar coneixement segur, progrés i alliberament de la ignorància i la tradició. Aquesta confiança arriba al màxim amb la Il·lustració, que defensa pensar per un mateix. La ciència és el model principal de la modernitat perquè sembla demostrar que la raó pot comprendre objectivament el món.

La crisi dels valors absoluts

La crisi de la modernitat apareix quan es dubta de la raó, la ciència i el progrés com a veritats absolutes. La teoria de la relativitat d’Einstein mostra que la ciència és revisable i que la física anterior no era definitiva. També en l’art, les avantguardes qüestionen la bellesa i el concepte tradicional d’art, com exemplifica Duchamp amb l’orinal. La crisi mostra que el coneixement i l’art són interpretacions humanes, històriques i revisables.

El gir lingüístic en el pensament contemporani

El gir lingüístic posa el llenguatge al centre del pensament contemporani. Ja no es veu el llenguatge només com un mirall que reflecteix la realitat, sinó com unes ulleres que condicionen com l’entenem. No accedim al món de manera pura, sinó a través de paraules, conceptes i estructures lingüístiques. El llenguatge és condició del pensament i de la comprensió humana.

Saussure i Gadamer: El llenguatge i el sentit

Saussure diu que el llenguatge és un sistema de signes. Cada signe té un significant, que és la part material de la paraula, i un significat, que és la idea associada. La relació entre tots dos és arbitrària: no hi ha cap raó natural perquè una cosa es digui “arbre”, “árbol” o “tree”. Cada llengua organitza la realitat d’una manera pròpia, i les paraules tenen valor per la relació amb les altres dins del sistema.

D'altra banda, Gadamer defensa que el llenguatge no és només una eina de comunicació, sinó la condició que fa possible que l’ésser humà tingui món. L’ésser humà no només viu envoltat de coses, sinó que les interpreta i els dona sentit. Per això diu que, per a l’home, el món hi és com a món. També es relaciona amb Humboldt: no té sentit imaginar una humanitat sense llenguatge.

L'ésser humà com a problema filosòfic

L’ésser humà és un problema filosòfic perquè no n’hi ha prou amb descriure’l biològicament. Es caracteritza per la consciència, el pensament, el llenguatge i la responsabilitat. No només viu, sinó que sap que viu, interpreta el món i li dona sentit. Per això la pregunta sobre l’ésser humà és filosòfica, cultural i existencial.

Heidegger i el concepte de Dasein

Heidegger defineix l’ésser humà com a Dasein, que vol dir “ser-hi”. El Dasein és l’ésser que és conscient que existeix i es pregunta pel sentit del seu propi ésser. Els animals i les plantes viuen, però l’ésser humà existeix, perquè la seva vida és una qüestió per a ell mateix. Viure és biològic; existir és tenir consciència reflexiva i preocupar-se pel sentit de la pròpia vida.

L’ésser humà en l’antropologia

L’antropologia estudia l’ésser humà distingint entre Homo sapiens i humanitat. L’Homo sapiens és l’espècie biològica; la humanitat és la dimensió cultural i simbòlica. Els humans creen cultura i significat, com es veu en els enterraments, que donen sentit simbòlic a la mort. La cultura és tot allò produït, après i transmès: objectes, costums, rituals, normes, creences, valors i idees.

Resum de les idees principals

El temari gira al voltant de tres idees. Primera: la modernitat confia en la raó, la ciència i les matemàtiques; la ciència moderna neix com a física matemàtica amb Galileu i Newton i defensa que la natura s’entén amb lleis objectives i universals. Segona: la crisi de la modernitat mostra que la raó i la ciència no ofereixen veritats absolutes; el coneixement és revisable i històric, i l’art també qüestiona els valors tradicionals. Tercera: el llenguatge i l’ésser humà passen al centre del pensament contemporani; el llenguatge no només reflecteix el món, sinó que condiciona com l’entenem. Saussure mostra que les llengües són sistemes de signes, Gadamer defensa que l’ésser humà té món perquè viu en el llenguatge, Heidegger explica que l’ésser humà és Dasein i l’antropologia mostra que l’ésser humà no és només biologia, sinó cultura, símbol i significat.