Ciutadania: origen, evolució i models des de l'antiguitat fins a l'estat modern

Concepte de ciutadania

Definició usual: la ciutadania sembla tenir els següents característiques com a fonamentals:

• La pertinença a una comunitat política que s'estableix d'un mode permanent en un territori.
• El gaudi efectiu d'uns drets que han de ser protegits, entre els quals s'inclou la possibilitat de participar en les tasques de govern de la pròpia comunitat política.

La ciutadania en l'antiguitat grecollatina

El terme ciutadà prové del llatí civis. En el dret romà, el terme civis estava reservat únicament a aquells membres de la comunitat que reunien certs requisits. A la Grècia clàssica dels segles V i VI aC, es va utilitzar el terme polítes per referir-se al ciutadà: aquell membre de la comunitat política que reunia uns requisits. Tant a Grècia com a Roma, el ciutadà era algú a qui se li reconeixia dret a un conjunt de drets i deures, i es destacava especialment el deure de defensar la ciutat.

La ciutadania en la democràcia grega

En el cas de l'antiga democràcia grega, ser ciutadà significava sobretot participar activament en la política. El ciutadà, tant si era ric com pobre, tenia la responsabilitat d'assistir a l'Assemblea i prendre part en els debats públics sobre els problemes de la ciutat. Per als grecs de l'època clàssica, ser ciutadà significava sobretot ocupar-se de les qüestions públiques i fer-ho mitjançant la deliberació.

Tres principis regien la participació a l'Assemblea:

• Isonomia o igualtat davant la llei: mateixos drets i deures bàsics.
• Isegoria o igualtat de paraula: mateix dret a fer ús de la paraula i expressar l'opinió.
• Koinonía o comunitat de cooperació per aconseguir el bé públic, el bé de tots, en lloc de centrar-se en el bé particular.

La ciutadania en l'antiga Roma

Per als romans, el ciutadà era aquell que gaudia de la protecció jurídica atorgada per les lleis i les institucions. El ciutadà grec era sobretot un subjecte actiu al qui s'exigien responsabilitats de govern, mentre que a Roma s'entén més com un títol jurídic que permet reclamar certs drets.

Limitacions de la ciutadania antiga

Podem indicar com a mínim tres limitacions d'aquests primers models de ciutadania nascuts a Grècia i Roma:

• Es tractava d'una ciutadania excloent: únicament eren ciutadans homes adults que reunien certs requisits establerts per les lleis; per tant, la immensa majoria de la població estava mancada d'estatut de ciutadania.
• Només es considerava lliures i iguals els membres de la comunitat política que tinguessin la condició de ciutadans, i no a tot ésser humà.
• La condició de ciutadà en l'antiguitat no protegia els drets individuals.

La doble arrel de la ciutadania moderna

La noció de ciutadania de l'antiguitat ens mostra dues tendències: la tradició de la participació política a través de la deliberació i la tradició de la protecció legal dels drets de la persona.

Ciutadania moderna

Ciutadania i estat

El concepte actual de ciutadà prové dels segles XVII-XVIII. Es va instaurar l'estat nacional modern per protegir els drets naturals de tot ésser humà. Amb l'aparició de l'estat modern es va anar configurant l'actual concepte de ciutadania, lligada a estat i nació.

El terme estat va ser utilitzat per primera vegada per Maquiavel, referint-se a l'organització estable. Jean Bodin, amb el seu concepte de sobirania, va dotar l'estat absolutista dels segles XVI-XVII d'autonomia, neutralitat en l'ordre religiós i poder absolut.

A l'estat són els ciutadans qui ostenten la nacionalitat, entenent la nacionalitat com l'estatut legal pel qual una persona pertany a un estat que hagi estat reconegut per dret internacional. Segons els costums de cada país, es dóna prioritat a un d'aquests criteris personals:

• Dret de sòl: estableix que s'ha de reconèixer com a ciutadà qui neix en el territori nacional.
• Dret de sang: concedeix prioritat a la nacionalitat dels pares.

Ciutadania i inclusió en l'estat

Habermas planteja que hi ha diverses maneres d'entendre la relació entre els ciutadans i l'estat:

1. Una concepció liberal, que atribueix sobretot a Schmitt, que manté una separació entre les llibertats civils i els drets polítics.
2. La segona concepció és republicana, i és la que defensa el mateix Habermas. Segons aquest autor, no hi hauria lloc per excloure els drets polítics de cap col·lectiu social, ja que no es dona preferència als característics de cap majoria enfront de les minories. La ciutadania va lligada als procediments democràtics des de l'arrel.
3. Concepció comunitarista, que reclama més atenció als vincles ètnics i culturals. Destaca Charles Taylor.

Ciutadania social

A partir de la publicació del llibre de Marshall, Ciudadanía y clase social, l'autor defineix la ciutadania com el conjunt de drets i deures que vinculen l'individu a la plena pertinença a una societat. La ciutadania social inclou els drets socials com el treball, l'educació, l'habitatge... La protecció d'aquests drets vindria garantida per l'estat nacional, entès ara com a estat social de dret, i no només com a estat liberal de dret.

La societat i com s'organitza

Diferents formes d'organització social

Tota societat implica una forma d'organització, un conjunt de regles de conducta. Aquest ordre social no ve determinat per la naturalesa, sinó que són les persones qui les creen i modifiquen. Podem distingir les formes d'organització següents:

• Tribal: comunitats petites, estructurades a partir dels vincles familiars i amb una economia de subsistència.
• Esclavista: comunitats més grans i nombroses, com poden ser ciutats, amb una economia en què la producció essencial és a càrrec dels esclaus.
• Feudal: comunitats estructurades al voltant dels senyors feudals, encarregats d'establir l'ordre polític, religiós i la protecció militar; l'economia és bàsicament rural.
• Moderna: es recolza en el desenvolupament de la indústria i del comerç; l'estat nacional és el nucli de l'organització política.

L'estat modern i les seves característiques

Monopoli del poder

La primera característica específica de l'estat modern és que pretén monopolitzar el poder coercitiu en el seu propi territori. Weber defineix l'estat com una associació de tipus institucional que, en un territori determinat, intenta amb èxit monopolitzar la violència legítima com a instrument de domini.

L'estat té les característiques següents:

• És una institució política, impersonal i sobirana, amb jurisdicció suprema sobre el seu territori.
• Té una estructura unitària de poder que pretén ser legítima i que roman a través dels canvis de governants i governadors concrets.

Domini i legitimació

La presència d'un poder capaç d'influir sobre la conducta de les persones i d'imposar sancions i coaccions que assegurin determinats comportaments, en especial el compliment de les obligacions que estableixen les lleis. Aquest poder ha de ser acceptat per tota la societat. L'acceptació d'aquest dret per part dels altres és el que s'anomena legitimació i implica que aquest poder i el seu exercici estan justificats.

Weber diferencia tres tipus de domini:

1. Carismàtic: es basa en els característics i qualitats personals del líder o cap.
2. Tradicional: la garantia del poder roman en els costums i en la tradició.
3. Racional-legal: el poder es justifica mitjançant procediments legals que especifiquen com pot ser instituït.