El cogito, el jo, primera evidència. Substància pensant i existent, essencialment diferent del cos

Descartes: L'ànima o l'esperit existeix i per ell el coneixement nostre d'aquesta ànima es oreví al coneixement d'altres coses que a primera vista ens poden semblar molt més evidents, com ara tenir un cos, que hi ha objectes físics al nostre voltan i que el món material, el món extern al nostre oensament, esxisteix i Descartes arriba a aquesta convicció gràcies al Mètode cartesi, Descartes fa una obra "El discurs del mètode" on proposa un mètode on l'aplicació sistemàtica del qual li haurà de permetre distinguir clarament què és coneixement del què no ho és i amb aquest mètode ell conclou que allò que coneixem en primera instància i de manera més evident és l'existència de l'ànima i no pas l'existència del món extern., Descartes no accepta res que es pugui posar en dubte, si el dubte no es pot generar, no podem acceptar aquest coneixement com a vertader.(dubte metòdic) Aplicació del dubte Els enenyaments rebuts, els sentits ens enganyen, hipòtesi del somni, hipòtesi del "geni maligne". Conclusió-- Es pot dubtar de tot,. Cigito, ergo sum--> es pregunta qué sóc jo? Descartes es respon dient que es una cosa pensant (dualisme antropològic) en que cos i ànima son dues realitats de diferent naturalesa el cos (substància externa) l'ànima(substància pensant) que es lliure e immortal.