Colades piroclastiques

Hawaiana: Lava molt fluida que produeix colades molt extenses. Els volcans són enormes i en forma d’escut. Són erupcions molt tranquil·les, amb un IEV de 0 a 1. El magma sol procedir d’un punt calent. Els exemples més emblemàtics són el Mauna Loa o el Kilauea.

Estromboliana: La lava és menys fluida i les colades menys extenses. Hi ha més gasos, que produeixen explosions lleugeres. L’edifici volcànic és un estratovolcà amb la base ampla. Stròmboli a Itàlia i Ekla, a Islàndia en són exemples.

Vulcaniana: Les erupcions generen colades de lava espesses i lentes que s’allunyen poc. El volcà és un estratovolcà, però de base més estreta, o també cons d’escòries. Les explosions són més violentes perquè els gasos escapen amb dificultat. La proporció de piroclasts augmenta i l’alçada de la columna eruptiva és més gran. El Cerro Negro a Nicaragua n’és un exemple.

Peleana (o pliniana): Són molt destructives. La lava és tan viscosa que no forma colades. Per sobre de la xemeneia es forma un banyó que tapa la sortida del cràter. Sovint formen núvols roents que arrasen el que troben al seu pas. El mont Pelée, a la Martinica, el Krakatoa a Indonèsia o el Pinatubo a Filipines són volcans famosos d’aquest tipus.

Ultrapeleana: Variació de l’anterior tipus però molt més violenta. Les colades piroclàstiques són enormes i l’edifici volcànic sol ser una caldera. Pot emetre més de 100 km3 de materials.