El còmic com a llenguatge visual i narratiu

El còmic com a llenguatge visual i narratiu

El còmic és un mitjà de comunicació que narra una història utilitzant imatges de manera seqüencial donant informació espaciotemporal. Les seves característiques són, organització seqüencial, utilització de codis pictocinètics, utilització de codis audiopictòrics.

Característiques fonamentals del còmic com a llenguatge → Imatge seqüencial, espai i temps, guió, plasticitat del text (diàlegs s’expressen de forma impresa), temàtica il·limitada i capacitat simbòlica.

La producció del còmic → dibuixant (realització de l’esbós), entintador (realitzar una pàgina en blanc i negre a partir d’una altra prèvia denominada llapis final, amb
l’objectiu d’aconseguir una imatge neta), retolador o retolista i colorista (aplica el color als còmics).

Recursos gràfics del còmic → guionatge amb vinyetes o quadres (espai que es fa servir per representar la part de la història que s'està explicant, cada vinyeta conté una escena i unides expliquen una història. Les vinyetes són la unitat bàsica de qualsevol còmic, ja que és on es narra la història i transcorre el pas del temps. Generalment tenen una forma rectangular, però també poden ser quadrades, ovalades o abastar una pàgina completa. Vinyetes s'ubiquen de forma seqüencial.

Dibuix o il·lustració → representen l'ambient o espai on està passant la història del còmic on podem trobar els personatges. Totes aquestes representacions van dins de les vinyetes, amb l'estil característic del gènere i de l'autor. Segueixen un format similar i un patró al llarg de tota la historieta. Poden ser des de senzills i caricaturescos
fins a dibuixos d'enorme realisme.

Globus de text → coeguts com a “bocadillos” o fumetti, no totes les historietes contenen diàlegs o text, però en el cas que l'autor així ho desitgi, pot fer ús d'aquest element gràfic a la seva historieta per expressar allò que el personatge està dient. El globus de text també és on s'expressa el diàleg intern o els pensaments del personatge.

Texte → part escrita del còmic. Tipografia del text també comunica. Onomatopeies → expressen el so de cops, accions o moviments que els personatges executen. Varien segons la llengua.

Cartella → conegut com a cartutx. Generalment està ubicat a la part superior de la pàgina i dins d'un requadre, mitjançant un missatge escrit situa l'escena i atorga un suport al desenvolupament de la història.

Metàfores visuals → expressen idees mitjançant imatges de caràcter simbòlic, relacionats amb el funcionament emocional i psicològic dels personatges. Serveixen per millorar sensacions, sentiments o estats d' ànim. Exemple, un cor dins un globus expressa amor.

Figures cinètiques → representa el moviment dels objectes i personatges. Per exemple, la petjada de les llantes a terra per expressar que un cotxe va a velocitat.

Codi gestual → emocions expressades a través de gestos característics que de certa manera transmeten diferents situacions al lector. Dos tipus: funcionals són similars a tots els personatges i serveixen per transmetre emocions i els inicials són per indicar-ne les característiques, encara que també poden ser únicament decoratius. Exemple: Les celles aixecades i la boca oberta exageradament representen sorpresa.

La ràdio treballa amb la dicotomia emissor-receptor. Funciona igual que la comunicació entre dues persones. Un emissor que parla amb una altra persona l'està fent mitjançant un llenguatge que els dos entenen. És a dir, està usant un codi per a transmetre un missatge a través d'un mitjà, l'aire.

Procés d'emissió → depenen de quatre tecnologies: micròfon: dispositiu que capta els sons i els converteix en corrents alternes de baixa freqüència, oscil·lador: sistema per generar corrent de radiofreqüència que ens proporciona les ones hertzianes, modulador: instrument que incorpora a la corrent de radiofreqüència la banda de
freqüències audibles per a l’oient en la transmissió i reproducció del so i antena: hi ha una antena d’emissió i una altra de recepció de les ones electromagnètiques,
encarregades d’enviar-les per l’aire. Tecnologia de la radiodifusió digital → l’estudi es configura en dos espais, separats per un vidre: locutori: on hi ha els micròfons i es posen els locutors, músics, etc. Control: on els tècnics manipulen les senyals del programa de ràdio, realitzador, el productor, el muntador musical i el tècnic d’efectes especials.

Tecnologia de la radiodifusió digital → l’estudi es configura en dos espais diferenciats, enfrontats i separats per un vidre: locutori: on hi ha els micròfons i es posen els locutors, músics, etc. Control: on els tècnics manipulen les senyals del programa de ràdio, i també poden estar el realitzador, el productor, el muntador musical i el tècnic d’efectes especials.
FM I AM → estacions de ràdio tenen assignades unes freqüències d'emissió concretes. En la ràdio FM són de 87 a108 MHz, La ràdio AM ofereix més cobertura que la radio FM, encara que menys amplada de banda. Abarca les freqüències des de 153 kHz a 30 MHz.

Emisores de radio → segons el seu finançament. Caràcter comercial: es sustenten gràcies a la publicitat i el seu objectiu és guanyar diners. En
distingim les emissores generalistes, amb programes i informatius d’interès general, i les radioformules, que sobretot són emisores musicals que emeten música que agradi a l’audiència en general. Caràcter públic: atendre tant a les preferències majoritàries del públic, com a les minoritàries (ex: programes culturals o educatius).
Segons la seva programació. Generalistes o convencionals: abarquen audiències heterogènies amb gustos molt variats que ha d’intentar satisfer.

Emissores especialitzades. Radiofòrmules: s’organitza en torn d’un esquema repetitiu de continguts que es van repetint de forma seqüencial. Hi ha les que només
emeten noticies i les musicals. Temàtiques: continguts tracten una àrea concreta de la informació
Emissores de programació mixta: combinen els dos models anteriors.

Creació del missatge radiofònic: llenguatge adaptat per a la seva principal característica: ha de ser escoltat, no llegit. S’ha de tenir en compte la claredat, la repetició d’idees claus, evitar equívocs, confusións o dobles sentits, i emetre correctes. La ràdio fa servir un llenguatge que es materialitza mitjançant la paraula, per tant necesitarà un llenguatge quotidià. Puntuació adaptada per aconseguir unitats fòniques amb sentit.

Elements del llenguatge radiofònic → paraula, música, efectes sonors (ambientals, expressius, narratius, estètics), silenci, plans sonors (comunicar sensació espaial).

Guió a la ràdio: per fer un guió de ràdio seguirem els següents passos: Idea: El germen del programa, la línia d’acció a la que ens hem de mantenir fidels en la resta del procés. Tindrem en compte el perfil de l’audiència potencial a que anirà dirigit el programa i els recursos amb què podem comptar. Pauta: És un pas abans d’escriure el guió final o de continuïtat. Escaleta: pas posterior al guió de continuïtat. Guió de continuïtat: relació seqüencial, cronològica i jeràrquica dels continguts del programa.
També es pot classificar el guió: guió literari: Transcripció de la paraula sonora amb alguna anotació d’interpretació, guió tècnic: Inclou totes les necessitats tècniques i de control de so i guió tipus: engloba el guió literari i el tècnic.

Estructura del guió de ràdio: Sintonia: melodia que ens serveix per distingir el programa. Careta: sintonia dins el programa que anuncia l’entrada d’un bloc o secció.
Indicatiu: recordatori de paraula de quina emissora està escoltant l’oient, el programa, senyals, horaris és com un sumari del programa. Secció: blocs que formen un programa. Cunyes: Insercions que funcionen com promoció de continguts. Cops musicals: accentúen o recalquen algun tipus d’intervenció o informació. Cortineta: punt i a part entre una informació i una altra. Sketch: petita peça dramatitzada, creada per enriquir o il·lustrar un programa o secció.

Formats de radio: Informatius: Butlletí: bloc curt de notícies d’actualitat. Diari parlat: principal servei de notícies d’una emissora i acostuma a tenir tres edicions
diaries. Avanç: noticia que degut a la seva rellevància s’introdueix a la programació, trencant l’ordre. Crònica: anàlisi d'un fet rellevant i es aporta un punt de vista. Reportatge: Relat d’un fet d'interès tractat en profunditat, aportant diversos punts de vista. Magazine informatiu: programa normalment setmanal que inclou entrevistes, reportatges, debats. Resum de notícies. S'afegeix al final del diari parlat i és un breu resum de les principals notícies del dia. Entrevista: El locutor fa una introducció del personatge i després li fa preguntes. Radiofórmula informativa: programació completa i repetitiva (de 24 hores) de l’emissora consistent en l'emissió ininterrumpida de notícies.

Opinió: Crítica: Informació amb judicis de valor sobre aspectes culturals. Tertúlia: Varies persones aporten el seu punt de vista sobre temes d’actualitat, moderats
per un periodista. Debat: Modalitat periodística on els assistents paren sobre un tema moderats pel moderador. Comentari: Informació locutada per un especialista del tema, oferint el seu anàlisi, fet des del lloc on s’han generat els fets. Editorial: Locució que dona els punts de vista del programa o l’emissora d’un fet.
Acostumen a estar al final de l’informatiu i serveixen per a que l’oient sàpiga la ideologia del mitjà.

Esportius: Magazine esportiu: Contenidor d’informació i peces d’entreteniment que giren entorn els esports (futbol). Combinen la informació amb l’humor per donar agilitat i entreteniment. Retransmissió d’events esportius: Emissió en directe d’un aconteixement esportiu.Musicals: Programa musical especialitzat: Formats dissenyats en funció d’un estil concret de música. Magazine musical: És com un programa musical especialitzat però inclouen una entrevista com a peça fonamental del programa, i es van intercalant músiques relacionades. Radiofórmula musical: Conegudes com llistes d’èxits, es va repetint una selecció musical prefixada. Funcionen les 24 hores. Retransmissió de concerts: Divulgació de concerts en directe o en diferit.Entreteniment: Magazines: Programa de tres o quatre hores, contenidor de diversos gèneres radiofònics, que té com objectiu entretenir. Programa d’humor: normalment és humor polític, on actors interpreten polítics reals o altres personatges rellevants de l’actualitat. Concursos: Es fan servir per donar dinamisme al programa i convidar a la participació a l’audiència.

Ficció: Radioteatre: Gènere avui quasi desaparegut, però que va ser l’estrella els primers anys. Adaptació literaria a ràdio: Inclusió de petites peces de ràdio en què es llegeix un text adaptat per ràdio.

LA FUNCIÓ EXPRESSIVA DEL SO: Comunica sensacions i univers espaials, creant perspectives. Crea i comunica la continuïtat del relat. Matisa, intensifica o suavitza l’efecte narratiu de la imatge. Per a què es produeixi el so necessitem : L’emissor o font: un cos capaç de vibrar. Un medi elàstic per on puguin desplaçar-se les vibracions. El receptor: per exemple el timpà o la membrana d’un micròfon.

Definim un so a partir de quatre variables: 1. Intensitat: L’energia que conté el so, el volum. 2. To: la freqüència de l’ona. 3. Timbre: son les freqüències secundàries, els harmònics. 4. Durada: és la persistència de l’ona sonora.

CONCEPTES FONAMENTALS DEL MOVIMENT ONDULATORI: Velocitat: espai que avança l’ona per unitat de temps i depèn del tipus d’ona i del medi pel que es propagui.
Període: el temps que triga una partícula en efectuar una oscil·lació completa. Es representa per T. Freqüència: el nombre d’oscil·lacions completes que realitza una partícula per unitat de temps. Concordança de fase: dos punts d’un medi elàstic per on es propaga una ona estan en concordança de fase si en un instant determinat els dos ocupen posicions idèntiques i es mouen igual. Longitud d’ona: distancia entre dos punts consecutius que es troben en concordança de fase.

COM ESCOLTEM? El mecanisme de l’audició El timpà és una membrana que es troba a l'oïda externa, que vibra en ser excitada per una ona sonora. Aquesta vibració es transmet a l’oïda intern mitjançant els ossets de l’oïda mig (martell, enclusa, lenticular i estrep) que augmenten el seu nivell aproximadament 15:1. Aquesta vibració es transmet al fluid de l’oïda intern o còclea, al centre de la qual trobem la membrana basilar, que les seves vibracions depenen de la freqüència de l’ona sonora.

Localització espacial o percepció direccional
El cervell localitza la font del so basant-se en les diferències de nivell i fase que arriben a
cada una de les orelles. Això es deu a que el cap fa l’efecte “ombra” entre el que arriba a
una orella i a l’altra. Per acabar de localitzar la font del so instintivament movem el cap.
La oïda pot localitzar la direcció d'una font sonora.

L'àudio digital utilitza senyals digitals per a la reproducció de so. Això inclou la conversió d'analògic a digital, la conversió de digital a analògic, l'emmagatzematge i la transmissió.

LA GRAVACIÓ DEL SO: Un micròfon és un dispositiu que transforma una energia mecànica (acústica) en elèctrica,
és un transductor acústico-elèctric. Hi ha tres característiques tècniques que distingeixen els diferents tipus de micròfons: 1. Tipus de transductor: com es fa la captura del so i es converteix en senyal elèctric. 2. Resposta en freqüència: el nivell de sortida o sensibilitat pot ser igual a totes les freqüències o alguna freqüència pot estar reforçada.
3. Els seu patró polar o direccional: desde quines direccions capta el so.

1· Tipus de transductor: El transductor electro-acústic és una membrana anomenada diafragma que es mou segons les variacions de pressió. Micròfons de pressió: aquells que la seva resposta elèctrica està en funció de les variacions de pressió que rep de l’ona sonora. Micròfons de gradient de pressió: responen a la diferència de pressió entre dos punts separats per una distància molt petita. Micròfons dinàmics: anomenats també de bobina mòbil, fan servir un diafragma, una bobina de veu i un iman.

Micròfons de condensador: està format per dues plaques de condensador, una de fixa i l’altra mòbil que fa de membrana i que en apropar-se i allunyar-se de la fixa produeix una variació. Micròfons de cinta: micròfon electrodinàmic de gradient depressió.

So diegètic: és el so que està integrat en l’acció de la història i que l’audiència sent a la vegada que els personatges. Per exemple, un cop de porta, el vent o el xoc d’un
cotxe. So no diegètic: (o extradiegètic) és el que s’afegeix durant la post-producció. Aquests sons no estan relacionats directament amb els personatges o amb l’acció
de la pantalla. No són sentits pels personatges i poden incloure sons com ara música o la narració amb veu en off.

LEITMOTIVE: En música, el leitmotiv és una figura musical popularitzada per Hector Berlioz que la va anomenar "idée fixe" i que Richard Wagner va elevar a sistema en les seves òperes. És un tema musical no gaire llarg (normalment una melodia curta o ritme) que representa a un personatge, cosa, sentiment o circumstància abstracta que es dóna cada vegada que se'l vulgui evocar, i que, normalment, està dotat d'una gran capacitat de transformació i adequació.

MÚSICA INCIDENTAL: La música incidental és la música que acompanya a la pel·lícula i crea una atmosfera per l'acció de l'escena. (Música afegida a postproducció.) No prové de fonts naturals, sinó abstractes, l'espectador no pot reconèixer el seu lloc de procedència i els personatges no l'escolten. No té sentit realista, se situa en llocs tan inconcrets com ho són l'ambient, la psicologia o les emocions dels personatges. La seva durada no respon a criteris d'exactitud, sinó que es perllonga en funció de
les necessitats de cada escena, podent interrompre i reprendre molt temps després.

MÚSICA ESTEREOTIPADA: Quan escoltem un determinat tipus de músiques, sovint associem la música amb un tipus de pel·lícula. Hi ha músiques que fins i tot s’han fet més famoses que la pel·lícula en que estaven, i ja quan mirem una pel·lícula, depèn de quin tema sigui ja ens esperem una música determinada.

Tipus de sons: Els següents tipus de sons ajuden a desenvolupar la narrativa i connectar amb l’atmosfera o la intensitat de l’escena: Efectes sonors: es fan servir principalment per donar realisme i poden intensificar el dramatisme de l’acció així com definir una localització. Diàlegs: contribueixen a donar cos al desenvolupament. El to, la tria de les paraules i les expressions poden donar informació rellevant sobre un personatge i contribuir a la progressió narrativa. El diàleg evidencia els pensaments del personatge, sentiments, plans, idees i motivacions. Música: ajuda a indicar el tema, l’ambient, el temps, la localització i l’acció. Una
música en concret pot estar associada amb personatges específics.