Comparació de les columnes gregues i romanes i l'escultura del Dorífor

Columnes Gregues

Grècia és famosa per les seves tres ordres arquitectòniques: dòric, jònic i corinti. L'ordre dòric és el més simple i auster, amb columnes sense base i un capitell amb un collarí. L'ordre jònic presenta capitells amb volutes i columnes més esveltes amb una base. L'ordre corinti és el més elaborat, amb capitells decorats amb fulles d'acant. Les columnes gregues es basaven en proporcions matemàtiques i geomètriques precises. Aquestes proporcions s'aplicaven a l'alçada i el diàmetre de les columnes, cosa que els donava un aspecte equilibrat i harmònic. L'arquitectura grega es caracteritza pel seu èmfasi en la simetria i la perfecció. Les columnes solen estar espaiades uniformement i es fan servir en edificis amb una estructura simètrica. Les columnes gregues s'utilitzaven principalment en la construcció de temples, on s'alçaven en files per sostenir l'entaulament, que incloïa el fris i el frontó.

Columnes Romanes

Els romans van adoptar i van adaptar els ordres arquitectònics grecs, però també van desenvolupar els seus propis ordres, com el toscà i el compost. L'ordre corinti va ser especialment popular a l'arquitectura romana. A diferència de les columnes gregues, les columnes romanes sovint tenien bases que les elevaven i capitells més ornamentats. El capitell corinti romà, per exemple, sovint presentava fulles d'acant més elaborades. Els romans van utilitzar columnes en una varietat d'edificis, no només en temples, sinó també en aqüeductes, fòrums, basíliques, amfiteatres i edificis de govern. L'arquitectura romana sovint tenia menys èmfasi a la simetria que la grega. Els edificis romans podien ser més grans i complexos, amb una organització menys rígida.

El Dorífor

Nom: Dorífor
Autor: Policlet
Cronología: s.V aC
Tipología: Escultura exempta
Materials: obra original en bronze.  Còpia en marbre
Estil: clàssic grec, primer classicisme
Tema: esportiu
Localització: Nàpols

Condeixeble de Miró i contemporani de Fídies, va rebre el mestratge d’Agelades. Va ser escultor i bronzista i un gran teòric: va fixar la proporció, el ritme i la simetría del cos humà en un cànon que es relaciona amb el Dorífor.

Policlet és un dels escultors exemplars de l’escola d’Argos, al Peloponès, ja que a la seva enorme importància artística cal afegir-hi les aportacions a l’evolució de l’escultura i la vocació teòrica, consagrada en un llibre, és una recopilació del seu concepte de l’escultura, en el qual destaquen els seus estudis minuciosos de la proporcionalitat del cos humà i la seva idea que la bellesa es troba, precisament, en la pròpia harmonia (symmetría) d’aquest mateix cos.

Se sol repetir amb raó que el Dorífor dóna forma a la màxima aspiració dels escultors grecs, que era la perfecta proporció dins d’un ideal naturalista. Policlet és l’últim escultor interessat pel vell problema del kouros i el que aconseguiex donar una nova expressió al contrapposto, qüestió fonamental per valorar la seva trajectòria artística. Com és sabut, el sistema de proporcions del Dorífor es basa en senzilles i antigues relacions o mòduls aritmètics. 

El Dorífor és un jove llancer, potser Aquil.les, que es converteix en una idealització del cos humà, de la seva bellesa, i, en última instància, de l’Home en sentit abstracte i absolut. Destaca en la composició el perfecte equilibri que aconseguiex el contrapposto, entre l’estatisme que requereix el seu ideal d’harmonia física i espiritual i el dinamisme propi de qualsevol estructura que vol omplir l’espai circumdant i multiplicar els punts de vista. La cama dreta suporta el pes del cos, mentre que l’esquerra, toca lleugerament el terra. Els braços porten un ritme alternatiu: el dret no fa cap esforç, mentre que l’esquerra es doblega per sostenir una llança. El cap gira lleugerament, de manera que s’ha perdut la frontalitat i s’ha trencat el hieratisme.

És l'expressió més pura de l'arquetip del cos masculí perfecte, senzill i elegant, sense forma ni afectació exagerada. Descansat, va avançar amb confiança. Proporciona una solució interessant per a una figura encara dempeus: una cama suporta el pes del cos, els dits dels peus de l'altra cama amb prou feines toquen el terra i el genoll es doblega tirant-lo cap enrere. La tensió creada per aquesta descompensació s'equilibra amb una lleugera inclinació de la pelvis i les espatlles.

El Dorífor és, a més, un perfecte estudi anatòmic, on es subratlla amb èmfasi aquest ideal de bellesa basat en el cos humà perfecte i harmònic, en aquest cas, a partir d’un cànon de proporcionalitat de set cops i mig la grandària del cap. La perfecció arriba a tal punt que es poden establir criteris geomètrics en la solució d’algunes parts del cos. El cap és esfèric y la cara es divideix en tres segments: el front, el nas i la boca.

Aquesta obra, malgrat ser considerada clàssica, conserva encara trets d’un cert arcaisme: el treball del modelat encara és rude, els músculs dels pectorals són plans, sense gaire volum i els malucs i la cintura estan marcats d’una manera molt dura.

En el Dorífor, una de les obres culminants de Policlet i de l’escultura grega en general, s’hi pot veure l’aplicació del cànon ideat per aquest escultor. L’estàtua és pensada per ser vista frontalment. La lleugera ondulació del cos i el cap inclinat donen més elasticitat a la figura i fan que l’estatisme propi d’altres escultures de Policlet es trenqui en gran part.

L’original del Dorífor no s’ha conservat. No se sap si l’escultura fou encarregada per un particular o pels poders públics, però, en tot cas, tenia com a destinació ser exhibida en un lloc públic. Es tracta d’una estàtua de tema atlètic, característic d’una clientela aristocràtica poster per a oferir-lo als santuaris.

Comparació entre l'escultura grega i romana

L'escultura grega es caracteritza per la seva idealització, en contrast amb l'escultura romana, que cerca la representació realista. Mentre que les escultures gregues estaven destinades a l'exhibició en llocs públics, les romanes tenien com a propòsit reproduir els avantpassats i es guardaven a casa amb motius funeraris. L'excel·lència en el retrat és una característica destacada de l'escultura romana, els orígens de la qual es remunten a l'art etrusc.

Una altra distinció notable és lús del color en aquestes dues tradicions escultòriques. L'escultura grega era policromada, amb colors vius i intensos, mentre que la romana era apol·lícroma. Inicialment, només s'aplicava color als ulls a l'escultura romana, però aquesta pràctica va ser abandonada amb el temps.

Pel que fa a la temàtica, l'escultura grega se centrava en allò religiós, sent els déus i criatures mitològiques els seus protagonistes. Per altra banda, l'escultura romana tenia com a objectiu reflectir personatges i esdeveniments reals.

Una altra diferència rau en la representació de l'edat dels personatges. Les estàtues gregues solien representar la majoria dels personatges en edats joves, mentre que els romans eren fidels a l'edat i representaven tant persones joves com ancians.