Comparació entre l'ètica utilitarista i kantiana

Comp kant El model utilitarista d’ètica (conseqüencialista, a posteriori) s’enfronta al model kantià (deontològic, a priori). Kant diu que la mentida és universalment dolenta (sense cap excepció possible), però sempre seria possible argumentar-li, per a un utilitarista són les conseqüències d’un acte –i no els principis que l’animen– el que el converteix en acció moral. Mill presenta d'aquesta manera la teoria utilitarista amb altres 2 teories morals:

d’una banda el kantisme

que és una teoria del deure pel deure, a priori, basada en la consciència moral universal. De l’altra el socialisme, que porta implícites unes afirmacions morals i sobre la felicitat. Mill defensa que l’utilitarisme no és una teoria moral “heterònoma”. Kant havia usat aquest mot per referir-se a les teories que oferien al final un premi o un càstig i que depenien de la voluntat o de l’interès. Per a Mill la moral religiosa és heterònoma perquè el seu bé depèn de complir la voluntat d’un Déu. El principi d’utilitat no depèn de l’èxit social de les nostres accions, ni ens dóna necessàriament plaer, ni ens garanteix res. La utilitat d’un acte la descobrim apel·lant a la nostra consciència, però no es tracta d’una consciència universal i a priori, sinó d’una consciència educada en una societat concreta i que vol ser de profit en un context social concret. L’acció correcta es pot validar d’una manera objectiva: depèn alhora de la sanció externa i del contentament amb la nostra acció: quan sabem que una decisió moral ha estat “útil” experimentem una sensació de felicitat interna i ens sentim bé amb nosaltres mateixos. Per a Mill no és dolent obrar perquè l’acció produeixi profit. Però cal distingir entre el que anomena «sanció externa» i «sanció interna» de la nostra conducta. Si obrant bé anem al cel seria una sanció externa de la nostra accio per a reforçar la moralitat però la «sanció interna» és la nostra consciència. Per a Kant l’única sanció de debò valuosa és la que prové de la nostra consciència. Hi ha una llei moral interna (l’«imperatiu categòric») que ens impulsa a obrar. Mill no està en absolut d’acord. Per a ell l’imperatiu categòric només tindria sentit si, prèviament, hi ha en la consciència un “sentiment” moral que no és de cap manera natural i que no tothom té. A diferència de Kant, per a qui l’obligació moral és a priori, per a Mill els resultats de complir amb el meu deure són objetivables, maximitzen la felicitat no només de qui actua moralment, sinó de la humanitat. El que els distingeix és . Per a Mill prové de la tradició empirista, sense felicitat dels individus no pot haver felicitat social sinó, a tot estirar, contentament.