Comunicació: Conceptes, Components i Cultura de Masses

Què és la comunicació?

La comunicació és l'acció per la qual es fa participar un individu o un organisme situat en una època, en un punt determinat, en les experiències i estímuls de l'entorn d'un altre individu o sistema situat en una altra època, en un altre lloc, emprant els elements de coneixement que tenen en comú. (Molas; Zeltmann, 1985)

Es tracta d'una manera singular de compartir sense pèrdua. La comunicació ha de ser la interacció que tingui com a finalitat que allò expressat sigui comprès per l'altre, i que aquest, efectivament, comprengui què significa tant l'acció com el seu contingut expressiu. (Martín, 2003)

El concepte de comunicació

a) És un procés mitjançant el qual es transmeten significats entre les persones.

b) Està vinculat no només al llenguatge, sinó a tot sistema de signes.

c) El seu estudi se situa en tota la història de la humanitat.

d) La seva evolució s'inscriu en la pròpia evolució social. (Bordería, 1996)

Característiques de la comunicació

Humana: capacitat de transformar el món en símbols.
Social: sempre està orientada a un altre.
Referencial: sempre està orientada a un referent.
Complexa: gestió de missatges i creació de significat.
En present viscut: coordenades espai-temporals específiques.

Martín, 2003.

Components de la comunicació

Emissor: qui inicia el procés.
Missatge: el contingut.
Canal: per on s'envia.
Codi: llenguatge o conjunt de signes amb què es transmet l'expressió.
Receptor: qui rep el contingut.

Tipologies de comunicació

Individual / de difusió, pròpia / telecomunicació, unidireccional / bidireccional, pública / privada.

Tipus de receptor i grup

• Grup: col·lectivitat restringida que genera sentiment de pertinença o identificació, en la qual es comparteixen interessos i una estructura racional per a la consecució d'objectius.
• Multitud: col·lectivitat àmplia sorgida per motivacions de caràcter no racional, més emocional i menys estructurada que el grup. No és reconstruïble i és observable en un espai particular.
• Públic: comparteix les característiques del grup, però és de caràcter més dispers. Es forma al voltant de qüestions puntuals o d'interessos emocionalment compartits, i és més durador que la multitud.
• Massa: dispersió, absència d'autoconsciència i autoidentitat, absència d'estructura, conductes no racionals i forta emotivitat en la seva cohesió i conductes. (Blumer, 1939; Aguado, 2004)

El concepte de massa

La massa està formada per persones anònimes, sense autoconsciència ni autoidentificació, una gran quantitat de persones desorganitzades, sense jerarquia ni altra organització, desconegudes entre elles, heterogènies en composició, però de comportament homogeni.

La comunicació de masses

La comunicació de masses és una experiència comunicativa pública, ràpida i transitòria, amb un comunicador (emissor) que és una organització complexa i costosa. (Rodrigo, 2001)

Es caracteritza per ser generalitzada, per la selecció i estereotipació de la difusió, per la telecomunicació i per ser unidireccional.

Origen de la comunicació de masses

• Segle XV: impremta.
• Segle XIX: diaris especialitzats i gaseta; mitjans del segle XIX.
• Segle XIX: telègraf, avenç tècnic important.
• Finals del segle XIX (1895): cinema.
• 1920: ràdio i diari d'informació general.
• 1940: televisió.
• 1950: ràdio als automòbils i multiplicació de la penetració.
• 1970: saturació completa.

Funcions bàsiques de la comunicació

Segons Lasswell: informació, entreteniment i educació, vigilància de l'entorn social, correlació entre els components de la societat i transmissió del llegat social.

Atributs de la cultura de masses

Cultura vulgar i banal. Cultura artificial, amb finalitats mercantils. Massificació i homogeneïtzació cultural.

Característiques de la cultura de masses

La cultura popular de la nostra època és interclassista. Hi intervenen institucions o empreses especialitzades, amb un negoci orientat al màxim benefici. És produïda i transmesa per mitjans tecnològics i hi ha una distància espacial i temporal entre producció i consum.

Comparació entre cultura humanista i cultura de masses

Cultura humanista: coneixement, sensibilitat, elegància, qualitat, profunditat, refinament formal, públic competent i exigent, vocació educativa, carisma de l'autor.

Cultura de masses: ignorància, insensibilitat, vulgaritat, quantitat, superficialitat, ordinarietat, vocació mercantil, producció impersonal, producció estàndard.

Transformació de la massa (causes)

Abundància d'oferta cultural a baix cost, més possibilitats d'elecció, diversitat real, devolució del control al receptor, descentralització, increment de la interactivitat. Públic poc previsible, públic sobirà, públic dispers en l'espai, recepció activa, especialització i fragmentació de les audiències.

Comunicació audiovisual

És la comunicació que empra codis visuals i acústics alhora. Sempre que la descodificació i interpretació d'ambdues tipologies afecti la comprensió i interpretació del missatge.

La comunicació com a objecte d'estudi

Definició: l'objecte d'estudi fa referència a la realitat empírica de la comunicació, és a dir, la realitat que es va a estudiar.

Característiques: es resisteix a ser caracteritzat, és canviant, expansiu i necessita delimitació. Es relaciona amb els components de la comunicació, amb la pròpia ciència i amb contextos espai-temporals.

Camps d'estudi: mètodes de la investigació comunicativa, estudi d'actuacions generals del procés de comunicació del sistema social, estudi dels mitjans de comunicació, comunicació intercultural i estudi de les audiències.

Mètodes i tècniques

Mètode: la forma racional, ordenada, objectiva i sistemàtica d'una activitat que estableix el camí o procés que ha de seguir per assolir la seva finalitat. Tipus: històric, comparatiu, crític-racional, quantitatiu i qualitatiu.

Tècniques: són les formes concretes de realitzar les operacions d'un mètode científic. Quantitatives: cerquen la generalització i la tendència general, no inclouen aspectes no quantificables ni singulars. Qualitatives: no busquen la generalització, sinó la singularització i la comprensió dels casos concrets.

Teoria

Què és una teoria? És una estructura organitzada que hauria de tenir: establiment d'esquemes de classificacions precisos, formulació de conceptes complexos, formulació de problemes d'investigació, formulació d'idees generals sobre els canvis socials i precisions recolzades en dades empírics.

Corrents teòrics

Perspectiva interpretativa

Té origen en la comunicació interpersonal, la intersubjectivitat de les relacions socials i la construcció de la societat a partir de significats compartits. Els mitjans són definidors dels universos simbòlics, legitimadors i modificadors. No aprofundeix en les causes sociopolítiques. Inclou l'Escola de Palo Alto, l'interaccionisme simbòlic i el construccionisme.

Escola de Palo Alto (anys 60-70): Paul Watzlawick, Gregory Bateson i Erving Goffman. Realitat de primer ordre i realitat de segon ordre. No ens enfrontem a la realitat, sinó a interpretacions. És impossible no comunicar. Actuem i comuniquem condicionats per la situació.

Interaccionisme simbòlic: George Herbert Mead (1982), Charles H. Cooley i William I. Thomas. Els símbols (llenguatge verbal i no verbal) permeten la comunicació. La interacció permanent construeix el sentit de les situacions socials. La conducta és una construcció subjectiva. El contingut dels mitjans és variat i amb respostes diverses. No s'ha d'atribuir als mitjans influències absolutes.

Construccionisme: Berger i Luckmann. Vida quotidiana: món intersubjectiu que compartim. Realitat quotidiana: suprema, inevitable i confirmada. Ens relacionem a través de tipificacions cara a cara. Estructura social: suma del conjunt de les tipificacions. Informació autolegitimada: representació, objectiva i imaginària. Producció de sentit: fruit de la interacció social.