Concepció de l'ésser humà: de Plató a la filosofia contemporània

Concepció grega: Plató

L’existència en l’ésser humà del cos i l’ànima com a dos elements distingibles s’anomena dualisme. L’ésser humà està format per dues realitats diferents: la primera és material i l'altra és espiritual. Aquests pensadors consideren que la dimensió espiritual de l’ésser humà és la seu de la racionalitat.

Plató, sobre l’ésser humà, inspirat en la seva teoria de les idees, estableix una completa separació entre cos i ànima. Segons Plató, el cos és material i pertany, en conseqüència, al món sensible. Com tots els cossos materials, el cos és imperfecte i canviant, i és finit perquè és mortal. L’ànima és la part immortal i espiritual. Plató valorava l’ànima damunt del cos. L’ànima era presonera del cos com si es trobés dins d'una presó (soma-sema).

Plató creia en la reencarnació i pensava que la nostra ànima racional havia estat en contacte amb el món intel·ligible abans del naixement i havia contemplat les idees. En néixer, les oblidem i les coneixem de nou, la qual cosa fa possible el procés de reminiscència.

Les tres dimensions de l'ànima

L’ànima té tres dimensions diferents (o hi ha tres tipus d’ànimes). Les tres dimensions són:

• 1. L’ànima racional: Resident al cap, és l’àmbit de la intel·ligència i de la raó. Aquesta ànima és immortal i està subjecta a la reencarnació. Les persones en les quals predomina o està més desenvolupada l’ànima racional s’interessen per l’aprenentatge, l’estudi i la reflexió. Només elles estan capacitades per conèixer la veritat mitjançant la filosofia. D’aquí sortirà l'encarregat de governar la societat: el filòsof-rei.
• 2. L’ànima irascible: Es situa al pit i correspon a les passions nobles, ben dirigides i utilitzades en els moments adients. A aquest tipus de persona l'atrau la vida militar i l'aventura, i estaran destinats a formar la classe de guerrers i «guardians».
• 3. L’ànima concupiscible: Localitzada al ventre, és la seu del desig i de les passions innobles. En les persones en què predomina aquest tipus d’ànima es mostra un interès per satisfer les seves necessitats materials. Aquestes persones estaran destinades a ser camperols i artesans.

Una persona serà justa si aconsegueix desenvolupar l’ànima racional per tal de controlar els altres dos ànimes. Aquesta estructura és explicada mitjançant el famós mite del carro alat.

Aristòtil

Aristòtil es mostrarà crític amb la idea de la reencarnació mantinguda pel seu mestre. Plató havia concebut l'home com el resultat d'una unió accidental entre l'ànima i el cos, dues entitats de naturalesa diferent que es veien obligades a conviure provisionalment. La mort significa per a l'home la separació de l'ànima i el cos. Si l'ànima és immortal i el cos corruptible, Plató identificarà l'home pròpiament amb la seva ànima, per la qual cosa, d'alguna manera, concep la idea que la fi de la vida de l'home està més enllà de la seva vida a la terra.

Aristòtil pensa que les substàncies són un compost indissolublible de matèria i forma. L'home, doncs, ha de ser una substància composta de matèria i forma: la matèria és el cos i la forma l'ànima. Coincidirà, doncs, amb Plató, en la concepció que l'home és un compost d'ànima i cos; però es separarà de Plató en concebre aquesta unió no com a accidental, sinó com a substancial: la substància «home» per a existir ha de contenir l’ànima i el cos.

Els tres tipus d'ànima segons Aristòtil

• L'ànima vegetativa: Exercix les funcions de nutrició i reproducció i és el tipus d'ànima propi de les plantes, encara que també es troba en tots els éssers vius; assumix les funcions pròpies del manteniment de la vida.
• L'ànima sensitiva: L'ànima pròpia dels animals, però també de l'home. Controla la percepció sensible, el desig i el moviment local, la qual cosa permet als animals disposar de totes les sensacions necessàries per garantir la seva supervivència; això permet disposar d'imaginació i memòria.
• L'ànima racional: Està capacitada per exercir funcions intel·lectives. És el tipus d'ànima pròpia de l'home. Coincideixen en ella tant les funcions irracionals de la nutrició i la sensació, com les funcions racionals i intel·lectives. La capacitat de raonar definirà l'home com a animal racional, atenta precisament al tipus d'ànima que li és pròpia. L'home disposa de pensament i de llenguatge, i l'ésser humà és un animal polític.

El cristianisme

El cristianisme s’inspira en el dualisme platònic, però rebutja la doctrina de la reencarnació. La nostra ànima immortal és creada per Déu per a cada persona. L’ànima aspira a la salvació que ens espera després d'aquesta vida. El destí de l’ànima depèn del nostre comportament.

En el politeisme greco-romà, els déus s’assemblaven als éssers humans, i el seu comportament reflectia les maldats i les virtuts humanes. El cristianisme creia en un Déu espiritual, totpoderós i dotat de perfecció, que havia creat l’home a imatge i semblança seva, dotant-lo d’una ànima immortal. Aquest Déu, anunciat pels profetes, s’encarnarà en Jesucrist i viurà (i morirà) humanament per portar un missatge de salvació.

El cristianisme incorpora el concepte de Déu personal, amb qui l’home pot mantenir una relació íntima mitjançant la pregària. A causa del pecat original d’Adam i Eva per desobeir la voluntat de Déu, tot ésser humà neix amb una taca que haurà de netejar amb el baptisme, a través del qual manifesta la seva intenció d’ingressar en la comunitat cristiana. Tots els homes tenen un sentiment d’amor universal cap a la resta de persones i han de saber perdonar.

Concepció moderna: el racionalisme

Descartes

Descartes també és dualista. El cos i l’ànima corresponen a dues realitats diferents:

• El cos: És una substància extensa, és material. Ocupa un lloc en l’espai i està subjecte al determinisme. Tot el que s’esdevé en el cos s'explica per mitjà de la física. El cos humà es comporta igual que una màquina.
• L’ànima: És espiritual. No ocupa cap lloc en l’espai, perquè el que la caracteritza és el pensament. És una substància pensant. Com que no es tracta de res material, l’ànima no està subjecta al determinisme. Els pensaments, desigs i decisions no estan sotmesos a les lleis de la física. L’ànima humana és lliure i immortal.

L’ànima actua com a guia del cos. Aquesta comunicació es realitza a través de la glàndula pineal, lloc on resideix l’ànima.

Malebranche

Segons l'ocasionalisme, no pot existir cap tipus de comunicació entre les dues substàncies si no és per la intervenció de Déu. Déu mou el cos. Aquesta doctrina substitueix el concepte de causa pel concepte d'ocasió.

Spinoza

El problema de la interacció cos-ànima és solucionat per Spinoza mitjançant el seu monisme panteista, afirmant l'existència d'una única substància. És monista i és panteista: Déu i la naturalesa són el mateix, s’identifiquen. El cos i l'ànima són dues maneres de manifestar-se de la substància única. Formen part d'una mateixa realitat substancial que es mostra ara sota un aspecte, ara sota un altre: són dues cares d'una mateixa realitat.

Parallelisme psicofísic

Els processos mentals i els processos físics «corren en paral·lel», de manera que hi ha una estricta correspondència entre ells, sense que els uns causin els altres. El problema de la intercomunicació entre la res cogitans i la res extensa es resol indicant que no es tracta més que d'un fals problema; la solució de la relació ment-cos és una dissolució del problema.

Pel que fa a l’home, és totalment determinista. El monisme panteista fa que tot el que existeix estigui determinat per les lleis divines. L’home és lliure quan accepta que no ho és. Les persones també estem dirigides per causes superiors a nosaltres, però el nostre desconeixement fa que visquem la il·lusió de la llibertat.

Leibniz

La realitat està composta per infinits mònades. Són com àtoms, però àtoms que no són materials, sinó energètics: les mònades estan fetes d’energia, no de matèria. En ocasions, Leibniz anomena les mònades punts metafísics. Tot ser real és un agregat de mònades. Quan senten dolor, hi ha comunicació entre mònades.

La teoria de l'harmonia preestablerta sosté que, segons la qual, Déu va disposar, des de l'eternitat, que els moviments d’unes mònades es corresponguessin amb els de les altres. Presenta el problema dels rellotges sincronitzats: que el moviment de les agulles de l’ú es correspongui exactament amb el moviment de les agulles de l'altre no vol dir que hi hagi influència entre ells. Mitjançant l'harmonia preestablerta explica també la comunicació entre ànima i cos. L’ànima humana està constituïda per una sola mònada espiritual; el cos, de molts mònades corporals. I Déu ha disposat, des de l'eternitat, que els moviments de les mònades corpòries es corresponguin amb la mònada espiritual, i a la inversa.

Il·lustració: la matèria i el monisme materialista

En la Il·lustració es desenvolupa el materialisme que, inspirat per la mentalitat científica que començava a estendre’s per Europa, afirmava que l’ésser humà únicament estava format pel seu cos material. L’ànima és només el funcionament dels nostres òrgans. El cos obeïx les lleis naturals, de manera que el seu comportament es pot predir.

Amb l'obra L'home màquina, l’ésser humà també és una espècie de robot molt sofisticat; l'existència d'una part immatrial com l'ànima no existeix, no som més que matèria. Tots els estats del que s’ha anomenat l’ànima són completament dependents del cos. Els oms i tots els éssers vius són màquines, però tan perfectes que «es donen corda a si mateixos» (l'home planta).

Concepció contemporània: l'irracionalisme

Nietzsche

L’ésser humà no és, tal com l’ha definit la tradició filosòfica i científica occidental, essencialment racional. La part irracional té una importància decisiva que cal reconèixer i acceptar. Els filòsofs li han donat molt valor a allò racional, a allò ultramundà, als elements espirituals, tot menyspreant allò irracional i material que hi ha en nosaltres.

Segons Nietzsche, Plató és el responsable principal d'aquest nfast menyspreu per la vida. Segons Plató, l’origen de les manies i mals de l’ésser humà és el cos material. Aquest ascetisme platònic és el responsable d’aquesta valoració de la dimensió espiritual i el menyspreu de la dimensió corporal. El rebuig de la vida va tenir un nou significat amb el cristianisme, quan es va instaurar el pecat. Els cristians van insistir a negar el valor del cos i dels instints perquè, segons el cristianisme, el més important és salvar l’ànima immortal, i això només es pot aconseguir controlant els desitjos i impulsos corporals. Les virtuts cristianes són precisament les que ajuden a vèncer les temptacions del cos.

Mentre que la història de la filosofia ha considerat la raó com la cosa principal de l’ésser humà i l'eina més adient per comprendre la vida i la realitat (fent de les explicacions racionals i científiques la versió correcta del món), Nietzsche considera que la facultat que ens permet conèixer la realitat és la intuïció, la passió, els sentiments i les emocions.

Psicoanàlisi: Freud i els mecanismes de defensa

• Projecte / Projecció: El subjecte atribueix a altres persones les pròpies virtuts o defectes, inclús mancances. Es projecten els sentiments, pensaments o desitjos que no s’accepten com a propis perquè gènere angoixa o ansietat, dirigint-los cap a alguna cosa o persona i atribuint-los totalment a aquest objecte extern.
• Introspecció / Introjecció: És la incorporació subjectiva per part d’una persona de trets que són característics d’una altra.
• Negació: Consisteix a enfrontar-se amb els conflictes negant la seva existència o la seva relació o relevància amb el subjecte. Es rebutgen els aspectes de la realitat que es consideren desagradables.
• Dissociació: L’inconscient ens fa oblidar enèrgicament esdeveniments o pensaments que serien dolorosos si se’ls permet accedir al nostre pensament conscient.
• Racionalització: És la substitució d’una raó inacceptable però real, per una altra totalment acceptable.

Existencialisme

Sartre

L’existencialisme considera que la llibertat és un tret únic constitutiu dels éssers humans. S'explica diferenciant essència i existència:

• Tots els objectes tenen una essència prefixada que determina el que són. Les persones, en canvi, no tenen una essència fixa i definida. Amb els trios que fem al llarg de la nostra existència, les persones ens convertim en allò que acabem sent.
• Els cossos són essers-en-si, perquè tenen una essència fixa que especifica el que són, no són capaços d’elegir, i allò en què consisteixen és quelcom permanent i determinat.
• Les persones, en canvi, són essers-per-a-si, són lliures i conscients. Els éssers humans no tenim una essència prefixada. L’existència precedeix l’essència, és a dir, la nostra llibertat ens permet construir allò que arribem a ser. Basant-se en aquesta distinció, Sartre afirmava que, en rigor, els únics éssers que realment existeixen són les persones. Existir = llibertat.

Skinner

Es tracta d'una teoria monista materialista determinista: la conducta de l’ésser humà no és més que una resposta automàtica a estímuls externs.