El concepte de ciutat i els seus agents socials

1.1. Els criteris que defineixen la ciutat

(no tothom té els mateixos, varien en funció del país)

L'activitat econòmica de la població

Les activitats dels nuclis rurals estan relacionades amb el sector primari, en canvi, la ciutat té diversitat d'activitats. Tot i això, alguns ports pesquers o localitats de producció de cereals/oliveres poden tenir una mida prou gran per ser pobles grans o ciutats rurals.

L'organització i la influència territorial

Influeixen sobre el territori per la concentració d’activitats polítiques, culturals... es converteixen en un centre de poder, creativitat i oportunitats i, acaben sent nodes molt ben connectats mitjançant vies de comunicació.

L'arquitectura i l'urbanisme

Els edificis alts i les avingudes llargues i amples solen localitzar-se a les ciutats. Les aglomeracions urbanes se solen expandir més ràpidament que als pobles, que no creixen o ho fan lentament. Pobles al Pirineu o a la Serralada Cantàbrica avui tenen pràcticament els mateixos carrers i cases que fa anys, i ciutats com Barcelona o València construeixen noves avingudes i gratacels cada any.

Els estils de vida i de relacions socials

Les ciutats solen oferir més diversitat i dinamisme en els estils de vida i les relacions socials, amb més oportunitats creatives i personals. Tot i això, molta gent també l’atreu els ritmes més tranquils i la connexió amb la natura del medi rural, especialment en vacances o caps de setmana.

La concentració de funcions

En una ciutat es basa en les activitats i professions que realitzen els seus habitants. Són importants pel funcionament i creixement de la ciutat, proporcionen els recursos necessaris per a la vida urbana.

2.1. Els agents socials productors de la ciutat

Agents socials urbans: persones, grups i institucions que influeixen i participen en la creació i desenvolupament de l'espai urbà. Com:

• Els propietaris privats del sòl urbà: Persones o empreses influents que fan compravenda (especulen) per obtenir els millors beneficis, especialment si els seus terrenys o edificis tenen qualitats especials o bona ubicació. Això pot portar-los a pressionar els governs locals per modificar els plans urbanístics o millorar els serveis públics. Moltes persones, fins i tot si no són grans empreses immobiliàries, poden convertir-se en especuladors.

• Els empresaris: Els empresaris industrials i de serveis són agents clau en el desenvolupament urbà.

Cerquen ubicacions òptimes per a les seves operacions, creant llocs de treball i pressionant per a la construcció d'infraestructures. Moltes fàbriques antigues es traslladen a polígons industrials en la perifèria o tanquen, deixant espais que es reutilitzen per altres actors urbans.

• Els poders públics (ajuntaments, les diputacions i els governs autonòmics) Representen els interessos dels habitants i tenen un paper clau en la regulació i planificació del creixement urbà a través dels plans d'urbanisme. Decideixen els usos del sòl urbà i la direcció de l'expansió de la ciutat, intervenen en la construcció d'equipaments, infraestructures i serveis públics, regulen els desequilibris interns. Organitzen la ciutat per garantir el benestar col·lectiu. Actuen com a àrbitres en els conflictes i influeixen en l'estructura i morfologia de les ciutats.

• Els moviments socials urbans (Com manifestacions)

Ciutadans que volen millorar la vida a les ciutats, prioritzant el benestar i reduint els aspectes negatius. La seva influència varia segons la classe social i ubicació. Organitzats en associacions de veïns o altres, busquen influir en les polítiques urbanes per millorar la qualitat de vida.

1. Prioritzen els transports públics i el desenvolupament de vies per a la circulació privada, incloent-hi infraestructures com metro i aeroports amb previsió a llarg termini.

2. També consideren el subministrament de serveis i equipaments com escoles, pàrquings i zones verdes, adaptant-se a la població prevista i establint normatives per a edificabilitat i habitabilitat.

3. Els ajuntaments són els responsables de desenvolupar plans urbans, incloent-hi plans parcials per a zones específiques, amb detalls com barris o places.

4. Un pla urbanístic ha de ser ferm i flexible, amb propostes clares però adaptable a canvis en les necessitats i circumstàncies de la ciutat.

5. Cada ajuntament determina l'orientació del seu pla urbanístic segons necessitats i ideologia política, influenciant l'evolució futura de la ciutat: en habitatge, zones verdes, tipus d'edificis…

- Sòl urbà: construït i urbanitzat que té carrers traçats i amb subministrament d'aigua, electricitat i clavegueram. Ja disposa de tot el que és necessari perquè s'hi pugui construir.

- Sòl urbanitzable: terrenys que en un futur més o menys immediat podran ser urbanitzats.

- Sol no urbanitzable: mai podrà ser urbanitzat ni s’hi podrà edificar. Per exemple, el sòl agrícola. Zones protegides, àrees amb riscos naturals…

- Sistemes generals: sòl destinat a tenir serveis públics com carrers, zones verdes, equipaments i infraestructures públiques.

Al llarg de la història d’una ciutat les pràctiques urbanístiques han canviat: cada plànol i entramat urbà acostumen a ser representatius d’una època determinada. Entramat urbà: disposició del conjunt de carrers, places i avingudes d’una ciutat. Hi ha tres tipus de plànols:

1. És característic de les parts antigues de les ciutats, amb orígens romans o medievals, com Lugo, Càceres o Granada.

2. Té antigues muralles, edificis sense un ordre específic, carrers estrets i irregulars que segueixen el relleu natural del terreny.

3. No hi ha una planificació urbanística clara ni ordre aparent en aquest tipus de pla, el que resulta en una estructura caòtica.

4. El pas del temps, els incendis i les guerres han provocat canvis i deteriorament en aquests barris antics.

5. Les àrees amb monuments importants solen estar ben conservades i poden arribar a convertir-se en zones turístiques populars, a vegades fins i tot convertint-se en barris museu per als visitants i residents locals.

1. Disseny urbà caracteritzat per carrers que es creuen perpendicularment, formant una quadrícula.

2. Va ser popular en els SS. XIX i XX, quan ciutats van eliminar muralles i crear nous eixamples urbans.

3. Les cases formen illes quadrades o rectangulars, amb una disposició ordenada. Els carrers són amples i assolellats, facilitant la parcel·lació dels terrenys.

4. Els desplaçaments són fàcils pels carrers verticals i horitzontals, però més complicats transversalment, cosa que es resol amb l'obertura de vies en diagonal.

5. Exemples famosos: L'Eixample de Barcelona, dissenyat per Ildefons Cerdà al segle XIX, és un dels més reconeguts per la seva extensió i rigorositat.

6. En el segle XX, alguns barris perifèrics també van adoptar aquest pla, tot i que amb variacions.

1. Sol tenir un edifici o monument central, com una catedral o una plaça, que condiciona la disposició dels carrers i avingudes de la ciutat o barri.

2. Des d'aquest punt central, els carrers i avingudes s'estenen com radis cap a les diferents zones de la ciutat, creant una disposició radial.

3. Aquest pla es complementa amb vies concèntriques, formant una mena de cinturons urbans, que connecten els diversos barris sense passar necessàriament pel centre de la ciutat.

4. Els encreuaments entre carrers poden ser complicats, ja que poden formar angles de 120°.

5. Facilita la concentració d'activitats i comunicacions en el centre de la ciutat, com: París.

Les funcions urbanes: Les funcions urbanes són les activitats que la població fa cada dia i que condicionen la utilització de l’espai de la ciutat. Com més gran és la ciutat, més quantitat de funcions té i més complexes són.

La funció residencial: Comporta la necessitat d’equipaments bàsics: escoles, CAPs, mercats, infraestructures... La funció residencial inclou tota la ciutat: Al centre hi ha el barri vell, sovint degradat, on els habitatges són ocupats per immigrants o per gent gran: escàs poder adquisitiu. A vegades, aquests barris s’ennobleixen amb la rehabilitació d’antics edificis: els preus pugen. Els eixamples (SS. XIX i XX) encara són zones residencials, malgrat que les classes benestants han fugit a la perifèria en barris residencials i exclusius on troben més bones condicions de vida i equipaments. A les zones més perifèriques (extraradi) hi ha els barris obrers on el preu del sòl és més baix i sovint la xarxa de transports sol ser deficient.

La funció comercial: Les botigues tradicionals de prestigi se solen situar a la zona centre. La tendència dels darrers anys és desplaçar els grans centres comercials als afores de les ciutats. El comerç i les relacions a gran escala estan vinculats a les facilitats de transport i de comunicació: importància de què les ciutats disposin d’un aeroport, ferrocarril, centres logístics...

La funció industrial: Malgrat que encara podem veure fàbriques, tallers i magatzems enmig dels habitatges, la tendència és que la funció industrial estigui localitzada en polígons industrials de la perifèria de les ciutats. La distància que separa aquests polígons en relació amb les zones residencials obliga els treballadors a fer moviments pendulars, és a dir, anades i vingudes a la feina en vehicles particulars.