La Conferència de Bandung i el Moviment dels Països No-alineats

La Conferència de Bandung i l'origen del Tercer Món

La trobada a Indonèsia (1955)

La Conferència de Bandung, celebrada l’any 1955 a Indonèsia, va reunir 29 estats africans i asiàtics recentment descolonitzats. Tot i representar la meitat de la població mundial, només acumulaven el 10% de la riquesa global. Liderats per figures com Nehru, Sukarno, Nasser o Zhou Enlai, aquests països buscaven reforçar la seva identitat, constituir-se com una alternativa als blocs capitalista i comunista, i defensar el dret a l'autodeterminació.

Principis defensats a la conferència

Durant la conferència es van establir les bases per a una nova aliança internacional, defensant:

• Els drets humans i la igualtat entre totes les races i nacions.
• La sobirania nacional i la integritat territorial.
• El rebuig de tota ingerència externa.
• La neutralitat davant la Guerra Freda.
• El dret dels pobles a la seva independència.
• La lluita contra la pobresa.
• El desarmament i la prohibició de l’armament nuclear.

El Moviment dels Països No-alineats

Els principis establerts a Bandung van ser recolzats per l'ONU l’any 1960 amb l’aprovació del dret a la descolonització, fet que va reafirmar els acords de la conferència. A partir d’aquesta base es va originar el Moviment dels Països No-alineats, que es va formalitzar durant la Conferència de Belgrad l’any 1961. Aquest moviment pretenia integrar els nous països independitzats i oferir una alternativa als dos blocs, donant lloc al concepte de Tercer Món.

Creixement i objectius del moviment

Durant la dècada dels setanta, el moviment va créixer i es va mantenir com un bloc unit, celebrant diverses conferències internacionals. Entre els seus principals objectius hi havia:

• La defensa de la neutralitat, amb posicions clares contra el sionisme i l’apartheid.
• La promoció de la pau i la cooperació internacional.
• La denúncia del neocolonialisme.
• L'atenció als problemes de desenvolupament econòmic.

Declivi amb la fi de la Guerra Freda

Tanmateix, a partir dels anys vuitanta, la influència internacional del moviment va començar a disminuir. Aquesta pèrdua de força es va deure a la manca de recursos i a les desavinences internes entre els seus membres. La caiguda del bloc comunista i la fi de la Guerra Freda van precipitar una crisi profunda dins del moviment, ja que el seu paper com a alternativa entre dos blocs va perdre sentit. Aquesta decadència es va confirmar durant la Conferència de Djakarta, celebrada l’any 1992, on va quedar palesa la seva pèrdua de rellevància en l’escena internacional.