Context historic guerra civil fins anys 70

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 8,57 KB


3La producció literària de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Romanyà de la Selva, 1983), en efecte, està profundament vinculada a la seua biografia, marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure. La seua obra travessa un dels eixos de la literatura moderna occidental, ja que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili.
Les novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la literatura catalana moderna. Com va succeir amb tots els autors de la seua generació, la seua obra està marcada per la Guerra Civil espanyola -una guerra que trencà vides, amors i famílies i que conduí a la infelicitat, la destrucció i al desarrelament de l'exili. L'experiència de l'exili amplia els límits del realisme literari, que de cap mode són suficients per a llegir a Rodoreda, per a compartir la memòria del món des del que ens parlen els seus llibres, els seus personatges, encara que l'obra de Rodoreda és també una reflexió sobre la feminitat i l'amor.
Lexperiència de la guerra capgirà profundament la vida de la jove periodista que entre 1933 i 1934 feia periodisme polític, publicava interessants entrevistes a literats del moment i escrivia les primeres novel·les, que no són les que li han donat fama. Però la guerra representà per a ella l'inici del seu verdader jo narratiu, el de Aloma (1938), una novel·la d'inspiració autobiogràfica que l'autora reescriurà completament trenta anys més tard. Aparentment, la novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant (1962), no té res a veure amb l'exili, perquè la protagonista, Colometa, forma part, precisament, de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant això, la novel·la va ser el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d'aprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas, ja que va haver de viure durant bona cosa danys, primer a diverses poblacions de França, treballant com a costurera, i després a Ginebra.
En els seus contes, i també en les seues últimes novel·les (1980: Viatges i flors; 1980: Quanta, quanta guerra...; 1986: La mort i la primavera), apareix un ventall extraordinari d'exiliats, soldats i gent desprotegida que parlen en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i el monòleg interior en particular.
L'exili travessa tota l'obra rodorediana i li dóna sentit. A Ginebra duia entre mans, al mateix temps, les primeres versions del que amb el temps seran La plaça del Diamant (1962), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), i La mort i la primavera (1986). Entre aquestes opcions, als anys cinquanta va optar per escriure la Plaça del Diamant: una opció literària que li va permetre usar l'exili com a territori de reconstrucció de la memòria narrativa.
A causa de lexili, en el terreny personal, Mercè Rodoreda va emprar la llibertat d'alterar el concepte de la família i de maternitat. En el terreny creatiu, es va donar una gran llibertat creativa sense pensar en l'èxit.



4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a lactualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.
Al principi de la dècada dels 70 la producció novel·lística valenciana no presentava símptomes de vitalitat (1972: Joan Fuster: Una carència singular). Però a mesura que els joves escriptors valencians van poder conéixer altres models del nostre àmbit lingüístic, el panorama començà a canviar.1 El 1974 aparagueren dues tendències en la narrativa valenciana, la «novel·la del canvi» (Amadeu Fabregat, 1974: Assaig d'aproximació a Falles folles fetes foc) i la novel·la realista evolucionada (Joan F. Mira, 1974: El bou de foc).
La
«novel·la del canvi» alterà la norma narrativa utilitzant dos procediments transgressors: la manipulació del codi textual i la postulació de temes ideològics oposats a l'ordre vigent.
Manipulant el codi textual, el novel·lista pretenia introduir el lector dins del text o discurs que conformaven l'escriptura mateixa, la qual no calia que tinguera un argument massa explícit. La narrativa moderna de lèpoca considerava el text com un discurs autònom, alié a lestil realista. En les
«novel·les del canvi» que tenien un argument més definit, els temes oposats a lordre vigent van ser2: la crítica política i lexigència de llibertat (és a dir, la condemna del franquisme).

la reivindicació de la dissidència (molt sovint, la defensa de l'homosexualitat).

la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social normativa i coercitiva (l'exaltació de la marginalitat, de la joventut i de la llibertat sexual).

el desig de modernitat i d'universalisme (el món s'estava transformat a poc a poc en una aldea global).

Altres narradors, però, van optar per aprofundir en el llegat del realisme, contant històries comprensibles per a un públic lector normal. Empraren un llenguatge intel·ligible i estructuraren la novel·la duna forma més clara.
En aquest grup tenim sobretot narracions nostàlgiques, que situen l'argument en els records de la infantesa perduda. L'espai narratiu sol situar-se en l'àmbit rural preindustrial. La recuperació de la infantesa i de la societat desapareguda provoca un exercici de memòria que té també com a objectiu recuperar lidioma.
3
Cap a 1980, diverses causes van propiciar que els narradors valencians tingueren una concepció narrativa més eclèctica, gràcies a:
1 Novel·les com El dia que va morir Marilyn (Terenci Moix, 1969), Oferiu flors als rebels que fracassaren (Oriol Pi de Cabanyes, 1973), L'adolescent de sal (Biel Mesquida, 1975)], propostes com les del nouveau roman francés (Alain Robbe-Grillet, 1963), o escriptors sud-americans: Julio Cortázar (1963: Rayuela), Guillermo Cabrera Infante (1967: Tres tristes tigres).
2 Les principals «novel·les del canvi», a més de la ja citada dAmadeu Fabregat, foren: Isa Tròlec (1976: Ramona Rosbif), Josep-Lluís Seguí (1978: Espai d'un ritual), Ferran Cremades (1978: Coll de serps), Lluís Fernàndez (1979: L'anarquista nu).
3 A més de la ja citada de Joan F. Mira, les principals novel·les del realisme evolucionat foren: Joan F. Mira (1975: Els cucs de seda), Carmelina Sánchez-Cutillas (1976: Matèria de Bretanya), Isa Tròlec (1978: Mari Catúfols), Josep Piera (1978: Rondalla del retorn).

la introducció en l'ensenyament reglat del valencià i, en conseqüència, l'aparició d'un nou públic lector.

la tendència a la normalització social de l'idioma.

la consolidació del sector editorial i llibrer.

la coneixença mútua dels escriptors del nostre domini lingüístic.

la tendència a la professionalització dels escriptors.

Amb la novel·la històrica de Josep Lozano (1980: Crim de Germania), i la novel·la generacional de Joan F. Mira (1981: El desig dels dies) s'inicià un nou període en la novel·la valenciana, caracteritzat per:

la liquidació de l'experimentalisme de les «novel·les del canvi» de la dècada precedent.

la continuació del model evolucionat del realisme.

la publicació de molt diverses «novel·les de gènere»: novel·la històrica, novel·la negra o novel·la eròtica.

Entradas relacionadas: