El Cop d'Estat de 1936 i la Guerra Civil Espanyola

1. El cop d'estat de 1936

1.1. Conspiració contra el govern del Front Popular

En el moment en què es confirma la victòria del Front Popular, es posaren en marxa diverses trames conspiradores contra el nou Govern, organitzades entorn de la Unió Militar Española (UME), dirigida pel general Sanjurjo des de l'exili a Portugal amb suports diversos entre l'oligarquia industrial, terratinent i financera. El Govern tenia coneixement de la situació, però la reacció fou lenta i tímida. Fou un error de la República destinar el general Mola a Pamplona, ja que es guanyà el braç armat del carlisme i s'erigí en director de la conspiració. Els generals Franco i Goded també havien maquinat; el 1936, la guarnició a Melilla es revoltà i declarà l'estat de guerra al Marroc, la qual cosa disparà el mecanisme que portaria Espanya a la Guerra Civil. Davant la insurrecció en les principals ciutats d'Espanya, l'enfrontament entre les forces revoltades i les lleials es convertí en un conflicte bèl·lic total.

1.2. Insurrecció i geografia de la guerra (1936)

La insurrecció militar de 1936 tingué fortuna en alguns llocs, però fracassà en l'objectiu d'apoderar-se d'Espanya sencera sense una resistència seriosa. En regions on la dreta era forta, el cop contra la República no suposà inconvenients per als revoltats. Una vegada eliminats els focus dels revoltats en altres zones, la República mantingué el control de gran part d'Espanya i la fidelitat de bona part de la Guàrdia Civil i de l'Exèrcit, on l'hegemonia era quasi absoluta.

1.3. Recursos dels combatents

S'estabilitzà el front d'ambdues zones i els contendents es prepararen per a un llarg enfrontament. La insurrecció disposaria dels bladars castellans, el carbó, la ramaderia i els vins de taula. Per la perspectiva econòmica, les possibilitats de solucionar el conflicte s'inclinaven inicialment cap a la República.

1.4. Mobilització popular i guerra de columnes

Al començament de la Guerra Civil, els militars professionals i els soldats constituïen només una petita part de la massa de ciutadans que empunyaren les armes en ambdós bàndols. L'Exèrcit quedà dividit en dues parts similars.

1.5. Milícies dels revoltats

El 1936, els revoltats i els que hi feren front eren conglomerats d'oficials, soldats i guàrdies. Aquests oficials enquadraren els grups civils en columnes, que començaren moviments vers els punts i les ciutats estratègiques. Durant la primera fase, les milícies constituïren el gruix de la massa en armes. Trobem tres grups principals al bàndol rebel:

• Les banderes falangistes.
• Els terços de requetès (combatents carlins que tingueren un paper determinat en les operacions del País Basc).
• Els militants de les Juventudes de Acción Popular o Renovación Española.

1.6. Milícies lleials al Govern

En el bàndol republicà, les milícies de voluntaris també s'agruparen segons la seva adscripció partidista o sindical i dugueren a terme un paper determinat en la derrota de la insurrecció a València i altres ciutats.

1.7. Marxa cap a Madrid

El Govern Republicà no sabé aprofitar l'avantatge inicial. Ultrapassat pels seus mateixos partidaris, perdé el control polític i el carrer en benefici dels comitès obrers, que es llançaven a fer la seva pròpia revolució. Les forces militars es debilitaven i desaprofitaven un temps preciós per frenar l'avanç rebel. L'exèrcit del Marroc, a les ordres de Franco, aconseguí travessar l'Estret amb l'ajuda d'avions alemanys i italians.

1.8. Defensa de Madrid i estabilització del front

Les tropes franquistes, després de l'alliberament de l'Alcàsser de Toledo, es trobaren davant de Madrid amb una defensa organitzada i combativa. Ben defensada pel general Miaja, la capital d'Espanya vencé el setge amb l'ajuda de les primeres Brigades Internacionals. L'estabilització del front portà els combatents a buscar més ajuda estrangera per rompre el punt mort.

1.9. Formació dels nous exèrcits

En el bàndol franquista (els nacionals), la direcció militar fou estricta i totes les unitats estaven militaritzades i enquadrades en unitats regulars, encara que mantenien denominacions, banderes i el perfil ideològic. El decret de militarització sotmetia totes les unitats al Codi de Justícia Militar sota la direcció del general Monasterio. En el bàndol republicà, el germen del nou exèrcit el constituí el Cinquè Regiment, unitat de milícies formada després de la presa del Cuartel de la Montaña. S'escometé la reorganització de l'exèrcit amb la creació d'un Estat Major Central i la militarització de les milícies populars; foren cridades les quintes i s'estructurà l'exèrcit en brigades mixtes.

1.10. Repressió i extermini de l'enemic

Les execucions a la rereguarda foren un dels aspectes més cruels de la contesa civil. Tingueren diferent caràcter en les dues zones: mentre que en la zona lleial a la República foren sovint selectives (les víctimes eren clergues, patrons i polítics destacats de la dreta), en el bàndol rebel foren massives i sistemàtiques per eliminar enemics. Els revoltats buscaren una coartada ideològica amb la qual defensar les accions i augmentar el nombre de partidaris.

2. L'evolució militar de la guerra

2.1. Guerra al front nord

Davant l'objectiu fallit de prendre Madrid, la reacció de l'exèrcit republicà contingué els atacants en la batalla del Jarama i suposà la derrota de franquistes i italians del CTV en la batalla de Guadalajara. Franco decidí llavors buscar una victòria al front nord, on els nacionalistes bascos acabaven d'obtenir l'Estatut d'Autonomia i havien organitzat les forces del seu propi exèrcit. Fou un exèrcit improvisat, mal armat i en desavantatge respecte de les tropes franquistes. El 1937, el general Mola inicià l'ofensiva definitiva contra Biscaia; per acabar amb la resistència biscaïna, avions alemanys a les ordres de Franco bombardejaren Gernika-Lumo.

2.2. Ofensives a Aragó i la Batalla de l'Ebre (1938)

Després de la caiguda del nord, el subministrament bèl·lic dels republicans quedà bloquejat per l'actitud de França, que havia signat un pacte de no-intervenció. Franco orientà la guerra cap a la Mediterrània i, després de la batalla de Terol, els franquistes arribaren a Castelló, quedant així dividit en dos el territori republicà. La debilitat militar de l'exèrcit republicà era evident i Franco s'apressà a concloure la guerra per acabar de modelar els territoris conquerits. Malgrat la inferioritat militar de l'Exèrcit del general Rojo, la batalla de l'Ebre fou la més llarga i sagnant de la contesa; les dues forces es massacraren fins a quedar destrossades les millors tropes republicanes.