Creació d'Israel i Crisi de Suez: Conflicte a l'Orient Mitjà

Antecedents de la creació de l'Estat d'Israel

Després de la Segona Guerra Mundial, els països àrabs de l'Orient Mitjà van aconseguir la independència nominal del Regne Unit i França. Aquest va ser el cas d'Egipte, l'Iraq, Síria, el Líban i Transjordània, tot i que a la pràctica continuaven dins de la seva àrea d'influència. En canvi, Palestina, el 1945, encara estava sota la tutela britànica i, durant les primeres dècades del segle XX, havia rebut una important immigració jueva.

A partir de 1929, es va iniciar una revolta palestina contra els britànics i els jueus a causa de l'apropiació sistemàtica de terres per part dels colons jueus, un fet que els palestins percebien com una invasió encoberta amb la complicitat britànica.

En acabar la guerra, la població jueva de Palestina representava un 30% del total. Les autoritats britàniques van limitar la immigració en un moment en què molts jueus, sobretot europeus, buscaven refugi a Palestina perquè no tenien on anar.

L'opinió pública internacional es va manifestar en contra de les restriccions immigratòries britàniques. Alhora, la recentment constituïda Lliga Àrab (formada per Egipte, l'Aràbia Saudita, l'Iraq, Síria i el Líban) va declarar el seu suport als palestins (1945).

El mateix any, la intransigència del Regne Unit (que va incloure la repatriació i reclusió de milers d'immigrants en camps de concentració a Xipre) va provocar que els jueus passessin a la lluita armada.

El pla de partició de l'ONU (1947)

A principis de 1947, els britànics van traslladar la decisió sobre el futur de Palestina a l'Assemblea General de l'ONU. Aquesta va decidir partir el territori en tres zones: un Estat jueu, un Estat àrab i la ciutat de Jerusalem sota control internacional.

El Pla de Partició va ser rebutjat pels dirigents palestins (que denunciaven l'assignació del 55% del territori al 30% de la població jueva), la Lliga Àrab i el mateix Regne Unit. No obstant això, va rebre el suport de les dues noves grans potències: els EUA i l'URSS.

La guerra araboisraeliana de 1948

El 14 de maig de 1948, David Ben-Gurion va proclamar la creació de l'Estat d'Israel. De manera immediata, la Lliga Àrab va iniciar la guerra contra el nou estat, penetrant en territori palestí.

La victòria de les milícies jueves va ser ràpida, ja que estaven molt més preparades tècnicament que les àrabs. A més, van aconseguir guanyar part dels territoris que havien estat assignats a l'Estat àrab.

El 1949 es va firmar l'armistici de Rodes, que va establir el domini jueu sobre la major part del territori palestí. La resta va quedar ocupada per Transjordània i Egipte, i la ciutat de Jerusalem va ser dividida en dos sectors.

Egipte: de la monarquia a la república de Nasser

Des de 1922, Egipte era un regne independent, però amb control militar britànic a la zona del canal de Suez. A partir de 1950, van començar disturbis contra la presència britànica, organitzats pel partit nacionalista Wafd. El 1952, un cop d'estat del Moviment d'Oficials Lliures (una organització militar clandestina) va forçar l'abdicació del rei i, el 1953, es va proclamar la República d'Egipte. Inicialment presidida pel general Naguib, va ser ràpidament destituït pel Consell de la Revolució, que va suprimir els partits polítics i va crear un partit únic de caràcter socialista i panarabista: la Unió Nacional.

El 1954, Gamal Abdel Nasser va assumir el poder i va iniciar un període de reformes, com el repartiment de terres i un impuls a la modernització. El 1955, Nasser va comprar armes a Txecoslovàquia, la qual cosa va provocar el recel del bloc occidental.

La crisi de Suez (1956)

• Davant la negativa dels Estats Units a concedir ajuda financera per a la construcció de la resclosa d'Assuan, Nasser va decidir nacionalitzar el canal de Suez, que fins aleshores era explotat per accionistes britànics i francesos.
• La resposta va ser un atac coordinat de tropes israelianes, britàniques i franceses contra Egipte. Aquesta acció va ser condemnada per l'ONU, i l'URSS va amenaçar d'intervenir. Finalment, tropes de l'ONU van ser desplegades per garantir la pau a la zona.

Conseqüències de la crisi

• Augment del prestigi de l'URSS, que va aconseguir una influència que no tenia a la zona mitjançant ajudes econòmiques i militars a Egipte i Síria.
• Reforçament del panarabisme socialista, que es va materialitzar en la formació de la RAU (República Àrab Unida) juntament amb Síria (1958-1961).