La Crisi de 1898 i la Setmana Tràgica: Causes i Conseqüències
Clasificado en Historia
Escrito el en 
con un tamaño de 3,84 KB
La Crisi Cubana i la Guerra Hispano-Estatunidenca
Després de la Pau de Zanjón (1878), que va posar fi a la Guerra dels Deu Anys, les promeses espanyoles d'autonomia per a Cuba no es van complir. Aquest incompliment va generar un profund descontentament entre els cubans, que exigien:
- Els mateixos drets de representació a les Corts que els peninsulars.
- Participació en el govern de l’illa.
- Llibertat de comerç.
- L'abolició definitiva de l’esclavitud (aconseguida finalment el 1888).
La situació no va millorar i van sorgir nous moviments independentistes, entre els quals destacava el Partit Revolucionari Cubà, fundat per José Martí. El 1891, el govern de Cánovas va apujar els aranzels comercials, fet que va augmentar encara més el malestar.
El 1895, el Grito de Baire va desencadenar un aixecament generalitzat. Espanya va enviar inicialment el general Martínez Campos per controlar la situació, però davant del seu fracàs, va ser substituït per Valeriano Weyler. Aquest va imposar una repressió molt dura, que incloïa la creació de camps de concentració, on van morir més de 100.000 persones.
El 1898, la misteriosa explosió del cuirassat nord-americà Maine al port de l'Havana va servir de pretext als Estats Units per intervenir-hi, iniciant la Guerra Hispano-Estatunidenca. La ràpida derrota espanyola va culminar amb la signatura del Tractat de París de 1898, pel qual Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines als Estats Units. Posteriorment, Espanya va vendre les illes Carolines i Marianes a Alemanya, posant fi al seu imperi colonial i a la seva condició de potència internacional.
La Setmana Tràgica de Barcelona (1909)
La Setmana Tràgica de 1909 va ser una important revolta popular a Catalunya, principalment a Barcelona, contra la guerra del Marroc i el sistema de quintes, que obligava els joves de les classes populars a servir a l'exèrcit. El detonant va ser l'embarcament de tropes cap al Marroc des del port de Barcelona el 18 de juliol, fet que va provocar una vaga general impulsada per anarquistes, socialistes i republicans lerrouxistes.
La revolta va evolucionar ràpidament cap a una protesta antimilitarista i anticlerical, amb l'aixecament de barricades i la crema de més de 80 edificis religiosos. El govern va declarar l'estat de guerra i va respondre amb una forta repressió, que va causar més d'un centenar de morts.
La repressió posterior va incloure l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat de ser-ne l'instigador. La crisi política resultant va forçar la dimissió del president del govern, Antonio Maura. Aquesta situació va provocar la pèrdua de suport electoral de la Lliga Regionalista i va accelerar la unió de molts obrers a la CNT (Confederació Nacional del Treball), creada el 1910.
Conflictes Socials a la Catalunya d'Inicis del Segle XX
El Pistolerisme (1917-1923)
Es coneix com a pistolerisme el període de gran violència social que va viure Barcelona entre 1917 i 1923. Durant aquests anys, sectors de la patronal van contractar pistolers per assassinar líders sindicals i frenar les reivindicacions obreres, mentre que grups anarquistes responien amb atemptats.
La Vaga de la Canadenca (1919)
La Vaga de la Canadenca va ser una vaga general de 44 dies iniciada a Barcelona el 1919 i organitzada per la CNT. Va paralitzar gran part de la indústria catalana i és considerada un dels èxits més importants del moviment obrer espanyol, ja que va aconseguir una fita històrica: la implantació per llei de la jornada laboral de vuit hores a tot Espanya.