Hume: crítica a la substància, el jo, Déu i la causalitat

La Crítica Empirista de David Hume

La crítica als conceptes de Jo, Substància i Déu

La filosofia de Hume posa en qüestió els pilars metafísics tradicionals, especialment les idees de substància, jo i Déu, argumentant que no es deriven de cap impressió sensible.

1. Crítica al concepte de Substància

Tradicionalment, la substància es defineix com allò que roman inalterable malgrat els canvis, allò que no depèn de res per existir. Per a Hume, la idea de substància ha nascut de la nostra imaginació, generada per les lleis d’associació d’idees. No podem afirmar que existeixi també fora del pensament, perquè no en tenim cap impressió. Hume no nega la seva existència, només afirma que és indemostrable.

Tipus de Substància criticats per Hume:

• Substància extensa (Món)

  Coneixem impressions, però no sabem d’on provenen. Les impressions són el punt de partida del coneixement, i el coneixement humà no pot anar més enllà de les percepcions que apareixen en la ment (fenomenisme). El fenomen és allò que se’ns mostra en l’experiència. L’escepticisme humeà rau en la impossibilitat d’establir l’origen d’allò que se’ns mostra en l’experiència. És, per tant, indemostrable l’existència d’una realitat més enllà de les nostres percepcions.

• Substància infinita (Déu)

  Hume nega que Déu pugui ser considerat causa, ja que el concepte de causa no té sentit segons ell (vegeu la crítica a la causalitat). Donat que les úniques idees legítimes són les que provenen d’impressions i no en tenim cap de Déu, l’existència de Déu és indemostrable.

• Substància pensant (Jo, Ànima)

  Hume no qüestiona aquesta evidència, sinó que critica el fet que ens considerem una substància permanent. Tampoc tenim cap impressió del pensament com a essència. La identitat personal està lligada a la memòria, és a dir, està construïda a partir d’un seguit d’impressions que donen una unitat al jo. Hume també critica la immortalitat de l’ànima, ja que si el cos es va degradant fins a la mort, el mateix hauríem de pensar de les seves facultats mentals i de l’ànima.

La crítica al concepte de la Causalitat

La causalitat és una idea complexa que relaciona causa i efecte.

Hume diu que tradicionalment la connexió causal s’ha establert com a necessària entre la causa i l’efecte, de manera que, coneixent la causa, la raó té la capacitat d’arribar a l’efecte.

Segons Hume, amb l’exemple de la bola de billar, nosaltres observem com el moviment d’una bola i el seu impacte sobre l’altra són la causa, i l’efecte és que la segona bola es posa en moviment. En aquest cas, tant la causa com l’efecte es fonamenten sobre una impressió, i per tant són idees veritables.

Però no hi ha cap impressió que correspongui a la idea de “connexió necessària”. Nosaltres tenim la impressió de la successió del moviment, però no pas la de “connexió necessària”. Per tant, aquesta “connexió necessària” entre causa i efecte és una idea falsa, procedent de l’experiència, de l’hàbit i del costum.

Això s’exemplifica amb l’afirmació: “El Sol sortirà demà”. Aquesta afirmació no es basa en l’experiència, perquè nosaltres no podem tenir impressions futures. Per tant, és una simple creença basada en el fet que el Sol sortirà demà perquè ahir va sortir. No podem afirmar aquesta idea amb certesa, perquè no tenim una impressió que la faci veritable.