La decadència de la monarquia hispànica al segle XVII: política, economia i demografia

El segle XVII: la decadència

Durant el segle XVII es va produir la progressiva decadència política, demogràfica i econòmica d'Espanya. No obstant això, la monarquia hispànica va continuar sent una gran potència internacional, ja que mantenia nombrosos territoris a Europa i un vast imperi colonial.

Els monarques i els seus validos

A Espanya, durant aquest segle van regnar els anomenats Austries menors: Felip III (1598-1621), Felip IV (1621-1665) i Carles II (1665-1700). Aquests monarques tingueren una personalitat més feble que la dels seus antecessors i van delegar les tasques de govern en validos, persones que l'exercien en el seu nom. Va ser el cas dels ducs de Lerma i d'Uceda, durant el regnat de Felip III; del comte-duc d'Olivares, durant el de Felip IV; i de Nithard i Valenzuela, amb Carles II.

Durant aquests anys es va implantar la monarquia absoluta, les Corts van perdre importància i els reis van concentrar el poder a les seves mans. Però no es va implantar una administració centralitzada, sinó que cada territori va mantenir la seva pròpia organització.

La crisi política

Felip III va mantenir l'hegemonia hispànica. En un primer moment, la política internacional es va orientar a la pacificació. Amb aquest fi, es va arribar a la Tregua dels Dotze Anys amb Holanda (1609-1621) i es va signar la pau amb Anglaterra. El 1618, però, Espanya va decidir intervenir en la Guerra dels Trenta Anys donant suport a l'emperador alemany.

Felip IV es va enfrontar a greus problemes:

• A l'exterior, la derrota de Rocroi i les pau de Westfàlia i dels Pirineus, ja esmentades, van significar l'inici de la decadència de la monarquia.
• A l'interior, el comte-duc d'Olivares va intentar implantar una administració centralitzada, imposant les lleis de Castella a la resta de regnes. Aquesta política va provocar la sublevació de Catalunya i la rebel·lió de Portugal, el 1640. La guerra amb Catalunya va acabar el 1652, quan Felip IV va jurar obediència a les lleis catalanes. Portugal, en canvi, es va independitzar d'Espanya el 1668, regnant ja Carles II.

La crisi demogràfica

La població espanyola es va reduir de 8 a 6 milions d'habitants. Les causes del descens al llarg del segle van ser les contínues guerres, les males collites, les epidèmies de pesta bubònica i la forta emigració a Amèrica.

A tot això s'hi va sumar l'expulsió dels moriscos, decretada durant el regnat de Felip III (1609). L'expulsió va suposar la sortida d'Espanya d'unes 300.000 persones, despoblant algunes aldees i privant els senyors d'una mà d'obra submisa i treballadora. Va perjudicar sobretot el regne de València, on els moriscos eren més nombrosos i realitzaven importants tasques agràries.