Definició normalització lingüística

2-La normalització lingüística: consisteix a reorganitzar les funcions de la llengua d’una societat per tal de fer possible la recuperació de la llengua que fins aquell moment havia sofert un procés de minorització. És el procés contrari a la substitució lingüística, i té les seves particularitats per cada llengua (actualment, la llengua catalana es troba en un procés de normalització). Per començar un procés de normalització d’una llengua, cal incidir en diversos aspectes: política, economia, educació, el camp jurídic… i crear un nou context social que faciliti la represa de la llengua minoritzada. En tot procés de normalització es poden distingir quatre aspectes fonamentals: 1)Existència d’una normativa. És imprescindible l’existència d’una normativa i d’una codificació lingüística de la llengua/ 2)Març legal favorable a la recuperació de la llengua minoritzada: És fonamental la cobertura legal d’una llengua per poder normalitzar una llengua: cal que la legislació faciliti i promogui l’ús de la llengua./ 3)Recuperació d’una estructura política i de poder. Cal que l’estructura política i de poder del territori lingüístic permeti a la comunitat lingüística recuperar centralitat pel que fa a la capacitat de prendre decisions per a dirigir el seu futur./ 4)Implicació de la societat. És el punt clau de qualsevol normalització, ja que la llengua viu exclusivament dels seus parlants, i qualsevol de les mesures citades anteriorment el que busquen és un canvi en els hàbits lingüístics de la societat.// 3-La mort de les llengües: Una llengua s’extingeix quan ja no en queda cap parlant competent. Sempre han mort llengües al llarg de la història: actualment es parlen al món al voltant de 6.000 llengües, mentre que al Segle XVI se’n parlaven al voltant de 10.000// 3.1 La substitució lingüística: és el darrer pas del procés de la diglòssia, quan una llengua forana suplanta els àmbits d’ús en un territori que fins aquell moment havia ocupat una determinada llengua. Les causes que empenyen una comunitat a abandonar la seva llengua per una altra són sempre extralingu./

3.2 El procés de substitució lingüística: Sempre es produeixen simultàniament dues accions. Una incideix sobre l’estructura lingüística, i l’altra sobre el cos social.: 1)Estructura lingüística: Totes les llengües s’han nodrit al llarg de la història de préstecs lingüístics. Quan aquesta incorporació de préstecs és massiva i indiscriminada, suposa l’empobriment lèxic i un afebliment de tot el sistema lingüístic de la llengua. Aquest procés és la primera fase de la substitució lingüística. En la segona fase, són la gramàtica i la fonètica de la llengua el que es veu erosionat, el nucli de les llengües./ 2)Cos social: Durant una primera fase de la substitució lingüística, la situació tendeix a un procés semblant a la bilingüització: es produeix una jerarquització lingüística, en la que la llengua recessiva queda reclosa als usos col·loquials i personals, mentre que la dominant entra en els àmbits polítics, econòmics i, en general, de poder. El prestigi es una qüestió subjectiva de cada parlant, però la llengua utilitzada en els àmbits públics i de poder es converteix en emblema d’aquesta hegemonia. El contrari succeeix amb la llengua recessiva. En la segona fase del procés, els joves transmeten inseguretat i dubtes alhora d’utilitzar la llengua recessiva, mentre que mostren domini i claredat alhora d’expressar-se amb la llengua dominant, de manera que la transmissió intergeneracional de la llengua se’n ressent. D’aquesta manera, la situació dóna pas a un nou monolingüisme, fet que condueix a la tercera fase del procés, a la de la definitiva substitució lingüística.