Democràcia: de l'antiguitat a la modernitat

Mòdul 1. Concepcions antigues

Una de les polis on la democràcia va arrelar amb més profunditat fou l’Atenes dels segles V i IV aC, de ben segur, la democràcia antiga més coneguda. Cal tenir present que la democràcia, tal com era entesa en l’antiguitat, dista força de com la concebem avui dia. El demos era força restringit. El cos de ciutadans estava format només per homes majors d’edat nascuts de famílies atenenques. Quedaven exclosos de la vida política tant els esclaus, com les dones o els metecs (estrangers). De fet, el percentatge de ciutadans sobre el total de la població arribava amb prou feines a un 10% a l’Atenes del segle IV aC. Cal destacar que la democràcia atenenca es caracteritzava pel seu caràcter directe i participatiu. L’Assemblea estava formada pel conjunt dels ciutadans, els quals gaudien del dret a fer ús de la paraula (isegoria) i decidien col·lectivament sobre qüestions cabdals. Normalment els ciutadans eren escollits per als càrrecs públics a través de sorteig i amb una rotació molt ràpida; s’evitava l’acumulació de càrrecs i es limitava l’exercici de càrrecs públics a un període de temps limitat. Cal tenir en compte que, tal com assenyalen alguns estudis, cada any un ciutadà atenenc de cada sis podria haver tingut algun tipus de participació en el govern de la ciutat.

Plató

identificava, entre d’altres, dos grans problemes de la democràcia: 1) veia en la democràcia una forma imperfecta de govern en la qual la presa de decisions estava en mans de persones incompetents i ignorants; 2) divisió entre diferents faccions i el predomini dels interessos privats per damunt del bé comú. Per a Plató, tota ciutat es dividia en dues: la ciutat dels rics i la dels pobres.

Aristòtil

associava també democràcia amb inestabilitat: la democràcia constituïa una forma de govern degradada en la qual els ciutadans més pobres governaven en detriment de l’interès comú. La democràcia era una forma de govern inestable ja que només obeïa als interessos d’un sector. Aristòtil havia classificat les diferents formes de govern d’acord amb dos criteris: 1) segons el nombre de persones que exerceixen el poder; 2) segons amb quina finalitat s’exerceix el poder (per interès propi o d’acord amb el bé comú).

Elaborava

una tipologia amb sis formes de govern diferents: tres de ben ordenades (monarquia, aristocràcia i politeia) i tres de corruptes (tirania, oligarquia i democràcia). Proposava com a solució més viable una forma de govern mixt, una combinació de politeia i aristocràcia, amb l’objectiu d’equilibrar els diferents sectors socials i esmorteir-ne possibles friccions.

Concepcions modernes

Els orígens de la democràcia moderna estan estretament lligats amb el període revolucionari, marcat per la Revolució Anglesa, la declaració d’independència dels Estats Units i la Revolució Francesa, que trencarà amb el sistema de l’Antic Règim i conduirà cap a noves maneres de pensar i d’organitzar el poder polític. Entre mitjan segle XVII i el començament del segle XIX, es va consolidant la idea que per a ser legítim, el poder polític ha d’incorporar d’alguna manera la voluntat popular, però la manera com s’havia de concebre aquesta incorporació no era del tot clara: per a alguns calia imitar les fórmules de la democràcia antiga a través de la participació directa en assemblees populars (Rousseau); d’altres, en canvi, apostaven per la representació (tot i que inicialment molt limitada) com a mecanisme per a incorporar la voluntat popular dintre del sistema polític, model que al final ha acabat prevalent.

Cal entendre el liberalisme polític com un corrent de pensament que sorgeix com a reacció contra els privilegis i l’organització política i social de l’Antic Règim.

El liberalisme expressava de fet els interessos d’una nova classe comerciant i burgesa cada cop més rica i poderosa que veia com el seu pes social i econòmic no es veia reflectit en l’estructura política. 3 fases: 1) Drets civils: suposa una ruptura amb les institucions, els principis polítics i l’statu quo de l’Antic Règim; en especial, la concentració del poder polític en mans de la monarquia absolutista i el sistema de privilegis estamentals; 2) Drets polítics: sufragi universal (al principi masculí), que eixamplava les bases socials de la participació política, i de l’altra, a tota una sèrie de drets i llibertats polítiques (associació, sindicació, manifestació, etc.) que oferien als ciutadans la possibilitat d’organitzar-se per a defensar els seus interessos. Aquest procés de “democratització” de l’Estat liberal, s’explica sobretot per la pressió exercida per part d’aquells sectors socials que quedaven exclosos del procés polític (sobretot per les mobilitzacions de les classes treballadores). Amb l’ampliació del sufragi, naixerà el que es coneix com política i democràcia de masses. Tocqueville i Stuart Mill, tot i acceptar l’avenç imparable de la democràcia, també alertaven dels perills potencials d’una democràcia de masses. Stuart Mill, fins i tot, malgrat defensar el govern representatiu, recomanava un sistema de vot desigual en què l’electorat més competent i millor format tingués un major pes. 3) Drets socials: tercera fase en la qual es garanteixen des dels poders públics tota una sèrie de drets socials (educació, sanitat, sistema de seguretat social, etc.), i uns certs principis d’igualtat, redistribució i seguretat socioeconòmica, per tal d’assegurar unes condicions de vida mínimes per a tots els ciutadans. Final del segle XIX, amb la introducció de les primeres polítiques de seguretat social a Alemanya, tot i que tindrà el seu moment d’auge a partir de la IIGM, amb el desenvolupament de l’estat del benestar. Els drets socials posen de manifest el compromís de la democràcia amb la igualtat, però no només una igualtat jurídica o política sinó també una certa igualtat en les condicions socials i econòmiques per tal que tots els ciutadans puguin gaudir realment de les llibertats civils i polítiques. De poc serveix garantir el dret de participar en la vida política si a l’hora de la veritat només una minoria és capaç d’exercir-la.

Democràcia antiga a moderna

1) Participació: democràcia directa a representativa; a) la democràcia antiga és un tipus de democràcia directa, basada en participació directa dels ciutadans, configuració horitzontal política; b) democràcies modernes són representatives, els ciutadans escullen amb eleccions als representants polítics. Tot i això actualment també existeixen algunes formes de democràcia directa. s’ha vist sovint com una forma de fer més propera la política als ciutadans o fins i tot com una solució davant de la crisi que pateixen les democràcies representatives actuals (apatia política, baixa participació electoral, etc.) a través de fer el procés polític més actiu i participatiu per al ciutadà. Els ideals d’una democràcia més participativa s’han vist reviscolats amb l’aparició de noves tecnologies que podrien facilitar la participació directa del ciutadà en els processos polítics.

2) Inclusió: ciutadania restringida a sufragi universal: Tot i que les democràcies antigues eren potser democràcies de major intensitat (alta participació dels ciutadans en l’administració dels afers públics), també és cert que la ciutadania quedava molt restringida. La majoria de la població (dones, esclaus) quedaven exclosos de la vida política de la ciutat. El tema de la inclusió continua essent avui dia un tema de debat, no tant per motius de sufragi, sinó per a integrar, donar veu i fer més visibles dins de la societat col·lectius i minories que fins ara havien estat marginades de l’esfera pública.

3) Extensió: de polis a estat modern: Des de l’inici, la democràcia s’ha associat a una forma de govern de tipus assembleari en la qual els ciutadans exercien directament la responsabilitat d’autogovernar-se. D’aquesta manera, s’identificava la democràcia amb un fenomen eminentment local, que requeria una contínua implicació i participació per part dels ciutadans i que, per tant, resultava incapaç de donar resposta als reptes que plantejava la governabilitat dels nous estats moderns amb una població i un territori molt més grans que els de les petites ciutats estat. De fet, molts autors liberals havien descartat la democràcia, entesa a la manera dels antics, com una forma de govern irrealitzable (Madison, Federalist X). a) El fet que l’estat abasti en general un territori més ampli i una població més nombrosa ha comportat una major diversitat i heterogeneïtat del demos (en termes culturals, religiosos, socioeconòmics..) si ho comparem amb les polis democràtiques gregues, més petites i homogènies; b) Aquesta diversitat s’ha traduït en una presència social i política del conflicte, i en una acceptació de les divisions polítiques i de la pluralitat com un tret característic de les societats modernes.

4) Expansió: domini global democràcia com a legítima: Aparició “paradoxa democràcia”: a) D’una banda, la democràcia s’ha anat expandint pel planeta a través de diferents onades democratitzadores; b) Mentre que, de l’altra, les democràcies més madures i avançades coexisteixen amb un fenomen notable de desil·lusió i desencantament envers la pràctica política de la democràcia; Les idees democràtiques constitueixen avui dia una de les bases indispensables per a la legitimació del poder polític, per bé que són múltiples també els reptes i els perills als quals ha de fer front. Offe & Scmitter (1995), per exemple, en destaquen alguns com la intolerància religiosa, les greus desigualtats econòmiques, els conflictes ètnics, les fronteres i identitats en disputa, etc.