Demografia i agricultura a Espanya

Demografia

Al segle XIX, la població espanyola va créixer bastant encara que en proporcions menors a les europees. Aquest creixement es degut al descens de la mortalitat a conseqüència de l’augment de la producció agrícola (apareixen 2 nous conreus: blat de moro i patata), millora de l’alimentació, millora de les condicions higièniques (clavegueram) i avenços mèdics. També desapareixen les pestes. El creixement de la població no va ser homogeni i la població urbana es va duplicar, tot i que el 70% de la població continuava sent rural. Comença l’èxode rural cap a zones industrialitzades i, a finals del segle XIX, hi ha migracions externes cap a Amèrica del Sud. Al 1900 s’arriba a la xifra de 19 milions d’habitants.

Agricultura

Persistència dels mètodes tradicionals

A l’Espanya seca hi ha agricultura extensiva de secà i rotacions biennals i triennals encara que a vegades hi havia la triada mediterrània que eren camps oberts on es cultivaven blat, vinya i oliveres. Van haver intents d’intensificar els conreus però es necessitava la intervenció de l’estat i aquest estava corrupte. Es van continuar mantenint relacions feudals al sud d’Espanya, Aragó i Galícia.

A Catalunya la situació era diferent. Cap a finals del s.XV, Ferran el catòlic va signar la sentència arbitral de Guadalupe i, a partir d’aquest moment, va aparèixer el contracte d’emfiteusi que garantia la llibertat dels pagesos, els quals es van convertir en pagesos benestants, per millorar les terres. Cada cop es feien menys contractes emfiteusi però al s.XVIII encara quedaven molts. Els altres pagesos rebien contractes de masovers que només duraven un any. També hi havia un altre contracte de rabassa morta que durava el temps que durava la vinya i llavors els pagesos feien servir diverses tècniques per allargar la vida de la vinya la qual podia acabar durant 2 o 3 generacions. A mitjans del s.XVIII, els propietaris de les vinyes van decidir escurçar els contractes i al 1756 van aconseguir la sentència de la Reial Audiència de BCN que posava com a màxim 50 anys. Aquí començarà un conflicte entre els rabassaires i els propietaris de vinyes. Al 1851, els propietaris es van organitzar en l’institut agrícola català de San Isidre i van iniciar una ofensiva per tornar a escurçar els contractes i van fer que els contractes escrits passessin a ser orals, però el rabassaires no estaven d’acord. A la dècada 1880-1890 va arribar la fil·loxera, una plaga que es menjava la vinya, i llavors es van acabar els contractes de rabassa morta. Al 1893, els rabassaires van formar la federació d’obrers agrícoles que es transformaria en la federació d’obrers al 1920. Continuaran discutint fins al 1934 (època de la 2na república) quan s’aprova la llei de contractes de conreus que afavoreix al rabassaires i els hi dóna un mínim d’anys i els dóna la possibilitat de comprar terres. Però resulta que es troben en el bienni negre o de dretes (1933-1936) a Espanya i com els propietaris no estaven d’acord amb aquesta llei es van dirigir al govern central i van impugnar la llei com anticonstitucional. Però Lluis Companys la va tornar a aprovar desafiant al govern.