La desamortització a Espanya al segle XIX: causes, procés i conseqüències

La reforma agrària liberal i la desamortització

Dins dels canvis experimentats per l'economia espanyola al segle XIX, la burgesia liberal va posar en marxa la anomenada «reforma agrària liberal», destacant el procés desamortitzador. Des de les Corts de Cadis i el breu Trienni Liberal, el liberalisme espanyol va aprovar diverses mesures per convertir l'agricultura en un sector modern i productiu, dins del model econòmic del liberalisme.

Desamortitzar consisteix a vendre o subhastar públicament els béns rústics que a l'Antic Règim es trobaven, legalment, amortitzats o vinculats. La majoria d'aquests béns pertanyien a l'Església i als ajuntaments. Per tant, estem parlant d'un procés d'expropiació governamental, amb l'objectiu de posar al mercat tot tipus de propietats rústiques i també urbanes, d'acord amb els interessos de la burgesia espanyola.

La desamortització espanyola va tenir antecedents molt tímids en la Desamortització de Godoy (1798) i en els projectes de José I Bonaparte, i els esmentats de Cadis i del Trienni. Però només amb l'assentament definitiu de l'Estat liberal, amb Isabel II, es va poder desenvolupar definitivament el procés desamortitzador, a partir de 1836. Va ser un fenomen llarg, complex i no continu, a causa de l'enorme massa de béns afectats (es va subhastar la meitat de les terres conreades, un 20% de la superfície d'Espanya), i a les diferents postures dels liberals, ja que els progressistes estaven a favor i els moderats van paralitzar aquest tipus de mesures, per la seva aliança política amb l'Església catòlica.

Anàlisi i treball de la documentació

Document 1: cronològicament, primer va tenir lloc la anomenada DESAMORTITZACIÓ RELIGIOSA. El ministre progressista Mendizábal va decretar l'expropiació dels béns del clergat regular el 1836 (línies 6 i 7). Els objectius del govern eren reduir el dèficit públic (línia 2), modernitzar el camp espanyol perquè l'agricultura fos un sector rendible (així generaria capitals per invertir en la indústria, com s'aprecia a la línia 3). Però també tenia un objectiu social i polític: crear, d'una banda, una àmplia classe de petits i mitjans propietaris que donessin suport al règim liberal isabelí (línies 4 i 5), i la necessitat urgent de finançament en la lluita contra els carlins (el document s'emmarca en plena I Guerra Carlina). La major part dels recursos obtinguts amb la venda de les terres expropiades a l'Església van tenir aquesta finalitat.

Cinc anys després de la Llei Mendizábal, el líder progressista i regent d'Isabel II, el general Espartero, completaria la desamortització eclesiàstica, expropiant aquesta vegada els béns del clergat secular.

Caldria esperar que acabés el parèntesi del llarg període de govern dels moderats (Dècada Moderada), durant el qual va quedar paralitzada la desamortització. El 1855, el ministre Madoz va reprendre el procés desamortitzador, que va afectar els béns municipals. L'Estat va subhastar tant els béns propis dels ajuntaments (de titularitat municipal), com els anomenats comunals (pertanyents als veïns). L'objectiu de la Llei Madoz era, fonamentalment, finançar la construcció del traçat ferroviari espanyol, ja que el mateix any el govern havia promulgat la Llei General de Ferrocarrils. Les últimes fases del procés desamortitzador es desenvoluparien durant el Sexenni Democràtic (1868-1874).

Finalment, els documents 2 i 3 poden servir per analitzar les principals conseqüències del procés desamortitzador espanyol. En tot cas, es va tractar d'una de les operacions econòmiques i financeres a major escala de la nostra història. Els compradors van ser eminentment persones que disposaven en aquells moments dels capitals necessaris (burgesos, aristòcrates i camperols rics), i que buscaven augmentar el seu patrimoni alhora que el seu prestigi social.

És indubtable que al final la superfície conreada espanyola va augmentar en posar al mercat aquesta quantitat de terres, però no es van alterar ni transformar significativament ni els sistemes de producció ni els de cultiu, ja que la majoria dels nous propietaris de béns desamortitzats no estaven interessats a realitzar inversions i modernitzar les seves terres, sinó que es van limitar a cobrar rendes als camperols.

En aquest sentit, hi ha historiadors que consideren la desamortització com una oportunitat desaprofitada per modernitzar la nostra economia, contribuint al retard de la industrialització nacional: en lloc d'invertir capitals en la incipient indústria, la burgesia i les classes adinerades van preferir comprar terres i adoptar una mentalitat rendista i poc innovadora.

També es poden destacar els grups més perjudicats pel fenomen desamortitzador: els camperols més pobres i els jornalers, ja que les seves condicions de vida i de treball van empitjorar notablement, en quedar-se sense el gaudi dels béns comunals (ara propietat privada) i en endurir-se els contractes d'arrendament per part dels nous propietaris, la qual cosa explica la creixent conflictivitat del camp espanyol des de mitjan segle XIX fins a la Guerra Civil de 1936. Per una altra banda, cal fer també referència al desastrós balanç cultural i artístic de la desamortització, per la ruïna i l'abandonament dels monestirs suprimits.

En els dos darrers documents es recullen valoracions diferents de dos historiadors, ja que el debat encara és vigent. Per a Josep Fontana (document 3), la desamortització va complir els seus objectius immediats o a curt termini: va consolidar l'Estat liberal davant l'amenaça carlina, va contribuir a la derrota militar d'aquests, va reduir el deute nacional i va impulsar (en el cas de la Llei Madoz) el ferrocarril espanyol. Fontana destaca, doncs, l'èxit polític i financer del procés desamortitzador espanyol.

En el cas de Tomás y Valiente (document 2), la desamortització no va tenir un èxit ple en els seus objectius socioeconòmics a mitjà i llarg termini, ja que es va tractar d'una ocasió perduda perquè els camperols menys adinerats accedissin a la propietat de les terres que treballaven. La distribució de la propietat rural no va experimentar grans canvis (minifundi al Nord i latifundi al Sud). El principal canvi va ser en la titularitat de la terra. L'autor és especialment crític amb la Llei Madoz, i amb la forma de subhastar i vendre els béns expropiats, ja que les condicions de compra van afavorir els que tenien capitals en aquells moments i no els petits i mitjans camperols. Això explica, entre altres coses, que el latifundisme es reforcés en la meitat meridional del país.

Conclusió

El balanç final, doncs, es presenta com un semièxit o un semifracàs alhora, amb repercussions especialment en el retard agrícola general del país i en el problema de no solucionar el tipus de propietat en regions com Andalusia o Extremadura, zones on va augmentar la massa de jornalers i braçants, la qual cosa va tenir greus repercussions en forma de conflictivitat social durant el segle XIX i el primer terç del XX.