Els dialectes del català: varietats i estàndard

Els dialectes del català

Varietats geogràfiques

Les variacions dialectals actuals són, ara com ara, poc diferenciades. Les variacions geogràfiques més sistemàtiques no segueixen una divisió política o administrativa, sinó que delimiten verticalment el domini lingüístic en dos grans blocs: el català oriental i l'occidental.

Aquesta partició es basa sobretot en trets fonètics i gramaticals, com per exemple la neutralització de les a/e àtones en [ə] i de les o/u àtones en [u], fenòmens que tenen lloc en català oriental i no en l'occidental.

Es distingeix entre dialectes constitutius i consecutius; els segons són conseqüència del repoblament dut a terme per parlants dels primers:

• Dialectes constitutius: Resultat de l'evolució del llatí vulgar a la Catalunya Vella (rossellonès, català central i català nord-occidental).
• Dialectes consecutius: Originats arran de la conquesta i repoblació (balear, valencià i alguerès).

Varietats estàndard i dialectals

Si els dialectes constitueixen un element diversificador de la llengua, la varietat lingüística anomenada estàndard representa un factor de cohesió de la comunitat lingüística. Amb el seu ús, els parlants prenen consciència de pertànyer a una comunitat lingüística única. Els usuaris d'una llengua normalitzada s'identifiquen amb el seu estàndard, que adopten com a model de referència.

No és menys cert que la participació dels diferents dialectes s'ha fet en un grau diferent, per tal com també són diferents el seu grau de protagonisme històric o cultural, el seu pes demogràfic i la seva presència en els mitjans de comunicació. Aquests factors han fet que els elements del català central tinguin més representació en l'estàndard, però sense que aquesta varietat i l'estàndard siguin pas una mateixa cosa.

D'altra banda, el català estàndard no constitueix un model monolític de llengua, sinó que acull modulacions regionals. Així, és tan correcte dir al·lot, com noi o xic (o els derivats xiquet i xicot). El mateix diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) recull aquests mots a peu d'igualtat, i aquesta institució considera igualment correctes certes variacions morfològiques: jo estimo / jo estime / jo estim.