Diàlegs i Escenes: La Vida de Teresa i Valldaura a Barcelona i París
Clasificado en Lengua y literatura
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,72 KB
Escenes de la Vida Quotidiana i Reflexions
Detalls de l'Entorn i la Química de la Vida
A un costat, tocant a la porta, hi havia dues gerres grosses, vernissades, plenes de terra.
Les regles de la química dirigeixen els primers passos, de manera que podem assumir que la vida orgànica pot tenir unes característiques reconeixibles.
Impressions de París i Pensaments Íntims
A la Teresa, París no li agradà gens: trobava les cases massa negres i el cel massa gris.
De moment havien pensat que els ulls els feien pampallugues; romanços, era veritat.
El Conflicte de Ramon i Maria
En Ramon cridà: «Ara!» La Maria tenia l'agulla de picar als dits. Quan sentí la punxada al coll, la mirà com si no ho entengués i arrencà a plorar amb la boca oberta. Tenia les mans crispades, els mirava; es volgué treure la forca del coll i en Ramon l’empenyé.
Conversa sobre l'Amor i el Destí
«Veus? Si una noia com aquesta em volgués, m’hi casaria a mans besades.» «No tens mal gust —digué Valldaura somrient—, però ja festeja.» En Quim s’aixecà i amb la copa als dits s’acostà a la finestra: «Ja ho veus; o hi vaig tard o d’hora.»
Encàrrecs i Preocupacions Familiars
Necessitava trobar una farmàcia que no fos massa lluny de casa de la modista, perquè abans aniria a emprovar.
La Sílvia entrà amb una bacina plena d’aigua sabonosa. La Sofia no tenia gaire ganes d’enraonar, però es veié obligada a preguntar-li què feia la seva mare, que patia del cor.
La Teresa li digué amb quatre paraules el que havia de fer: avisar en Miquel i donar-li aquells diners. Tragué el feix de bitllets del portamonedes i n’agafà la meitat. En Miquel s’afillarà el nen, ja n’hem parlat; la seva dona hi està d’acord. No sabia, és clar, que fos d’ell.
Valldaura, Teresa i els Compliments
«Què li deu passar que explica tantes coses?» pensà Valldaura. L’avinguda estava gairebé buida. El sol s’havia anat esblaimant i l’aire era una mica fred. D’un passeig lateral sortiren dos oficials a cavall amb l’uniforme blau cel.
Volia que la modista quedés bocabadada. Aquell fermall, com deia Begú, era per fer quedar bé a qualsevol home.
A començaments de tardor, quan tornaren a Barcelona, Salvador Valldaura s’adonà que la Teresa estava trista. «Li deu fer angúnia pensar que haurà de viure a París.» Era un home més aviat gros, ample d’espatlles, amb les cames i els braços curts; tenia fama d’íntegre i de bona persona. Quan veié Valldaura es desféu en compliments: «Per què no em feia avisar i hauria vingut a veure’l jo?» El féu seure a la millor butaca.