La Dictadura Franquista: Repressió, Oposició i Economia

La repressió franquista (1939-1975)

La repressió franquista va ser un element clau de la dictadura des del 1939 fins al 1975 i tenia com a objectiu eliminar qualsevol oposició i imposar el control total de la societat.

Durant la postguerra, es va aplicar una repressió molt dura amb presons massificades, camps de concentració i milers d’execucions. Moltes persones van ser jutjades per tribunals militars i condemnades per motius polítics. També es van confiscar béns i es va perseguir qualsevol vincle amb la República a través de la Llei de Responsabilitats Polítiques.

A més, el règim va utilitzar la por i la delació entre ciutadans, i va castigar especialment mestres, funcionaris i intel·lectuals. També es van fer servir presos polítics com a mà d’obra forçada en grans obres públiques, com el Valle de los Caídos.

La repressió no va ser només política, sinó també cultural i ideològica: hi havia censura estricta, control de l’educació i imposició del nacionalcatolicisme, que limitava llibertats i reforçava un model tradicional de família.

Encara que als anys seixanta la situació econòmica va millorar, la repressió va continuar amb persecució sindical, estudiantil i política fins a les últimes execucions del 1975.

L’oposició antifranquista (1939–1975)

Primera etapa (1939–1959)

Després de la Guerra Civil, l’oposició antifranquista interior va quedar pràcticament desarticulada per la repressió. Els partits i sindicats van ser il·legalitzats i molts dirigents van ser executats, empresonats o exiliats. L’oposició exterior es va organitzar des de l’exili republicà, però es trobava dividida i amb poca capacitat d’actuació. A l’interior, l’única resistència destacable va ser la guerrilla dels maquis, formada per comunistes, anarquistes i socialistes, que va dur a terme accions armades contra el règim. Tot i això, la repressió i la manca de suport social van limitar la seva eficàcia. L’intent més important, la invasió de la Vall d’Aran (1944), va fracassar, i finalment el PCE va dissoldre la guerrilla el 1948.

Segona etapa (1960–1975)

A partir dels anys seixanta, el desenvolupament econòmic i els canvis socials van afavorir el ressorgiment de l’oposició. El moviment obrer va créixer amb força, especialment amb les vagues a les zones industrials, i la creació de les Comissions Obreres (CCOO) el 1964. El moviment estudiantil també es va intensificar, amb episodis com la Caputxinada (1966). Paral·lelament, van actuar partits clandestins com el PCE, el PSUC, el PSOE i altres grups democràtics.

A Catalunya, l’oposició va incloure el catalanisme polític i social, amb fets com els Fets del Palau (1960) i la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971), que reclamava “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. També va aparèixer la lluita armada d’ETA el 1968.

Característiques polítiques i institucions (fins al 1947)

El règim franquista va ser una dictadura centralitzada i personalista, definida com un “Estat dels vencedors”. Tot el poder es va concentrar en Francisco Franco, que era cap d’Estat, de govern, del partit únic i de l’exèrcit, sense separació de poders.

El sistema es basava en el principi jeràrquic i el centralisme. La depuració de funcionaris (1939) va eliminar els considerats desafectes. Les institucions principals eren el partit únic FET y de las JONS i el sindicat vertical (CNS, 1940). Les Corts de 1942 tenien funció consultiva. L’Església catòlica va ser un pilar fonamental, imposant el nacionalcatolicisme.

La institucionalització es va completar amb les Lleis Fonamentals:

• Fuero de los Españoles (1945): drets condicionats a la lleialtat.
• Ley de Referéndum Nacional (1945).
• Ley de Sucesión (1947): Espanya es defineix com a regne, amb Franco cap d’Estat vitalici.

La repressió a Catalunya

La repressió a Catalunya va ser especialment dura, amb la derogació de l’Estatut d’Autonomia (1938) i la persecució de “rojos i separatistes”. Es van produir milers d’execucions, com la de Lluís Companys. La llengua catalana va ser prohibida en l’escola, la premsa i l’espai públic. Malgrat tot, l’oposició va créixer fins a convertir-se en un moviment de masses contra el règim.

Polítiques econòmiques: autarquia i desenvolupisme

Després de la Guerra Civil, el franquisme va aplicar una política autàrquica (1939–1959), basada en l’aïllament i la intervenció estatal. L’Estat controlava preus i salaris, i va crear l’INI (1941). El racionament i l’estraperlo van marcar la vida quotidiana, provocant fam i malalties. A finals dels cinquanta, el model estava esgotat.

Amb el Pla d’Estabilització de 1959, es va liberalitzar l’economia, obrint-se al capital estranger. A partir de 1960 es va iniciar un creixement econòmic intens, consolidat amb els Plans de Desenvolupament (1964–1975).