Diferencia entre novela cavalleresca i de cavalleries

Clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,85 KB

La novel·la cavalleresca és un gènere narratiu que va aparèixer a Europa entre els segles XIV i el XV. Va ser l'evolució de la novel·la de cavalleries, van ser novel·les més modernes que reflectien situacions reals d’aquella època. Eren narracions en prosa que es van basar en els models de les cròniques catalanes. Llavors va haver-hi una influència mútua entre la literatura i la vida real, ja que els cavallers llegien les novel·les cavalleresques i volien actuar com els herois d’aquestes obres.No s'ha de confondre amb novel·la de cavalleries. Dos exemples coneguts són Tirant lo Blanc i El Quixot (força posterior i que es burla de les heroiques característiques que destaquen en un cavaller, típiques de les novel·les de cavalleries).Les "novel·les cavalleresques" són, en canvi, històries més modernes, dels ss. XIV, XV i XVI que pretenien reflectir el món real dels cavallers de l'època. És per això que els personatges són més humans i les situacions, que tenen lloc en ambients històrics i geogràfics més propers, més creïbles. Les novel·les de cavalleriessón epopeiesmedievals europees redactades en vers o prosa que narren incidents llegendaris, sovint basats en fets reals, amb cavallers errants que viuen aventures extraordinàries. En general, les cançons de gesta les recitaven intèrprets professionals, mentre que les novel·les de cavalleries s'associen amb la lectura privada. Les "novel·les de cavalleria" són les que es van escriure al s. XII i es caracteritzen per la presència d'elements meravellosos i fenòmens màgics (influència de les llegendes cèltiques), de tradició francesa i amb uns personatges sobrehumans. Poesia culta del reinaxament i del Barroc  A causa de la dcadencia en el sxvi la poesia culta del reinaxament va sufrir una important castellanització. Mlt escriptors utilitzan les 2 llengües les seves caracteristiqes son influencia d'ausias march ,intorducio de les invacions metriques italianes,cert aire porpular i tradicional els poetes mes destacats son pere Serafí,Joan pujol.Pere am "dos llibres" un recull de 170 poemes am influencies de poesia popular ausiasmarquiana i petarquiana , Joan manté una actitud conservadora i reo influencia del moviment religiós de la contrta reforma . poesia culta del Barroc durant el s xvii i part del 18 predomina l'estetic barroca .Es produeix l'imitació dels models poetics castellans per exemple el culteranisme de Góngora .Formalment la metrica catalana consolida el soner i decasilab.Incorporen formes castellanes i els romanços .Destca l'utilització de recursos retorics pel que fa aspectes lingüístics abunden els castellanismes lexics i sintasctics . Autor principal francesc vicenet te una hçobra humorística i escatologica. Introdueix la metrica castellana i elabora una poesia elgant amb una intenció  ironica. ausias march (dones ) L'actitud d'ausias davant la dona es nova , ja que ni l'idelaitza cm els trobadors ni l'espiritualitza a la manera italiana smplement la tracta com una dona am a esser huma am les seves virtuts i defectes ,capaç de pecar i de fer pecar al poeta. Respecte al gest i l'actitud ausias no es parla mai de la bellesa física simplement es limita a referencies cm lablancor de la pell o la negror dels ulls. Defensa l'amistat enversella la dona l'atrau com amiga .També hi ha una certa timidesa davant la no correspondencia de la dona. El poeta es considera cneixedor d'uns secrets d'amar que nomes ell sap.Aquest amor consisteix el fi amor (amor espiritual),i el amor foll (amor sensual) vol conbinar aquest dos tipus pero li resulta imposible finalment ausias destaca per la desconfiança de lapicologia femenina a diferencia dels trobadors.



La decadencia Les terres de Catalunya, València i Mallorca, després de la uníó de les corones de Castella i d’Aragó pel matrimoni de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella (els anomenats Reis Catòlics), van continuar conservant unes lleis i unes característiques polítiques particulars. Tanmateix, en cap cas no van poder evitar la influència cultural castellana, que acabà sent fins i tot lingüística. Al final del segle XV, i a València, ja podem trobar autors que redacten en castellà de manera experimental. Al Segle XVI, pràcticament tots els autors que trobem a Catalunya i a València ja són bilingües. Al Segle XVII, la llengua autòctona sol aparèixer en clar desavantatge. Al Segle XVIII, perseguida des de les instàncies del poder, l’ús culte del català es redueix sovint a la simple anècdota.Tot aquest moviment de caire lingüisticocultural tenia com a Març un sistema polític que cada vegada es feia més centralista i absolut. Si la dinastia dels Àustria (segles XVI i XVII) encara respectà els furs de cada regne de l’Estat hispànic, quan a principi del Segle XVIII arriba al tron d’Espanya Felip d’Anjou, s’aboleixen de cop les lleis privatives i els privilegis dels regnes de la Corona d’Aragó amb els decrets de Nova Planta (1707-1714) i aquests països se sotmeten a les lleis de Castella.Entre els factors que iniciaren la progressiva castellanització de la nostra cultura i de determinats grups socials en destaquen aquests:
a) la castellanització de la cort. El fet que la cort, el centre de poder polític, ja no es trobés en terres de parla catalana, i la influència cultural castellana, que era molt forta, van fer que la noblesa de les grans ciutats com Barcelona i València ràpidament començés a parlar en castellà com a símbol de distinció, d’acostament al poder, al rei, que parlava solament aquella llengua. El castellà, necessari per parlar amb el rei i els seus representants, s’acabà parlant també quan no calia: entre els membres de la noblesa del país;
b) la guerra de Successió. Amb la mort sense descendència de Carles II, el darrer monarca de la casa d’Àustria, s’obrí una crisi dinàstica que desembocà en la guerra de Successió (1701-1714), on s’enfrontaren els partidaris de Felip d’Anjou (botiflers) i els de Carles III d’Àustria (vigatans o maulets). Els catalans, majoritàriament, van triar el bàndol de l’austríac. A la resta d’estats de la Corona d’Aragó també van recolzar-lo, tot i que importants sectors de la noblesa van optar pel pretendent francès. La victòria de Felip V va comportar, amb els Decrets de Nova Planta, l’abolició de les lleis i institucions polítiques i administratives de la Corona d’Aragó. El català quedava, així, relegat dels usos oficials que encara conservava.A mesura que avança el Segle XVI els països de llengua catalana van perdent contacte entre ells. A cada zona la llengua rep un nom divers: català a Catalunya, valencíà al País Valencíà, mallorquí, menorquí o eivissenc a les Illes… Aquesta fragmentació es detecta fins i tot en l’àmbit politicosocial i econòmic. Els segles XVI i XVII són més crítics per a Catalunya que per al País Valencíà, i diverses crisis afecten cada país per separat. Només amb motiu de la guerra de Successió tots els territoris responen com una sola veu davant un problema d’estat.A aquesta visió fragmentada de la nostra cultura i de la consciència política del moment encara hi hauríem d’afegir una altra qüestió: els escriptors catalans, valencians i mallorquins havien perdut la tradició literària que necessitaven, si volien continuar la tasca en la seva pròpia llengua. Són molt pocs els literats del segles XVI al XVIII que tenen consciència que entre els segles XIII i XV hi hagué grans escriptors i pensadors que usaren el català com a vehicle d’expressió absolutament vàlid. Això no arriba fins al Segle XIX i la Renaixença.

Entradas relacionadas: