Les dones sarraïnes a la Corona d'Aragó

El 22 d'agost del 1340, el rei Pere el Cerimoniós rebia en audiència una dona sarraïna, anomenada Fàtima, que li suplicava protecció per mantenir els seus béns i per viure de manera digna i segura. Fàtima demanava l'empara reial perquè havia mantingut relacions sexuals amb homes cristians, i malgrat que això estava durament penat segons la llei de la Corona d'Aragó, encara ho estava més si se l'imposava la llei de la seva pròpia comunitat.

Efectivament, per aquest delicte els musulmans proposaven el càstig de la lapidació o la flagel·lació fins a la mort, mentre que els cristians "s'acontentaven" amb la confiscació dels béns i la reducció a l'esclavitud de la dona. És clar que el rigor de la pena variava si es tractava de relació entre home sarraí i dona cristiana o dona sarraïna i home cristià —i, per descomptat, aquest darrer disposava de moltes fórmules tramposes per exculpar-se. En tot cas, les relacions sexuals entre les diferents comunitats, cristians, musulmans i jueus, eren considerades un crim molt greu, equiparable a haver estat traïdor, sodomita, falsificador de moneda o reu de crim de sa majestat.

Sotmeses a una doble violència

Tot i així, de casos, n'hi va haver a carretades, i al rei se li acumulaven les peticions de clemència. La majoria de les musulmanes inculpades eren dones de condició humil que s'havien vist abocades a la prostitució, o dones que havien estat enganyades sense miraments per homes cristians, per tot seguit denunciar-les. Fos com fos, les sarraïnes se n'emportaven la pitjor part. Patien una doble violència: per una banda, perquè formaven part d'una minoria marginada, i per l'altra, pel fet de ser dones. L'única sortida era demanar l'empara del rei i convertir-se al cristianisme. Va ser així, per pura compassió, com Fàtima va aconseguir l'indult de la seva pena.

Una comunitat en situació marginal

La situació marginal d'aquestes comunitats cal entendre-la des de la seva situació com a població vençuda: des del segle XII, l'avenç cristià cap al sud va permetre que una part dels musulmans s'hi poguessin quedar en virtut de pactes de rendició. Aquesta pràctica era comú bàsicament perquè no hi havia prou potencial humà cristià per repoblar el territori, i també perquè els musulmans eren grans agricultors, molt útils per mantenir productives les terres conquerides. Els reis atorgaven als sarraïns el dret a mantenir la religió, els costums i l'organització propis en les seves comunitats, anomenades aljames. Però aquestes comunitats, malgrat el pas dels segles, no deixaven de ser grups de població derrotada. De fet, el nom de mudèjars ja significa 'dominat' o 'sotmès'.

No eren captius ni esclaus, sinó que gaudien d'un estatut de llibertat personal; malgrat això, com més avançava el temps, més marginats estaven, més degradats i empobrits, ja que els musulmans no exercien activitats tan lucratives com les d'alguns jueus. En aquest context les dones eren especialment vulnerables.

Com passa amb totes les dones medievals de tota condició, a la dona sarraïna se li exigia contraure matrimoni i assegurar la descendència del llinatge del marit; les alternatives eren l'esclavitud o la prostitució.

Però el divorci és permès, ja sigui a petició d'un o de l'altre cònjuge. Les mullers podien al·legar maltractaments, desavinençes, l'absència perllongada del marit —encara que fos per emprendre un viatge com a comerciant o un pelegrinatge—, que aquest no satisfés els diners necessaris per mantenir la llar o que patís una malaltia incurable.

La muller també podia aconseguir el divorci sense la intermediació del jutge: es tractava, simplement, d'oferir una bona quantitat de diners a l'home. Trobem un exemple de sentència judicial en aquest text: "Alabat sia Déu! Aixa bint Abû ‘Uthmân es divorcia del marit, Muhammad ben al Ahmad al Aixkar, després de completar el període d'espera prescrit, i després de renunciar a tots els drets que rebé d'ell segons el contracte de matrimoni […]. En cas que ella sigui possessió d'ell, ell la fa posseïdora d'ella mateixa". El document mostra que, en ser concedit el divorci, la dona recuperava la seva identitat com a dona lliure. Ara bé, l'home, per repudiar la muller, en tenia prou de dir-ho tres vegades havent transcorregut un termini de tres mesos o de quatre menstruacions entre cadascuna.

De tota manera, cal dir que cap text de l'Alcorà no es presta a una interpretació misògina, i que l'islam rebutja l'oposició entre pur i impur que la tradició judeocristiana associa al sexe masculí i femení, respectivament. També l'islam va instituir el dret de la dona a l'herència paterna i a la propietat del dot. Però aquestes mesures legals, en principi protectores per a la dona, a la llarga es van pervertir: per exemple, perquè l'herència de les dones no disgregués el patrimoni familiar, es va establir un sistema de casaments endogàmics entre cosins.

Podien compartir alguns oficis amb els marits, però en general eren confinades a la llar

Les sarraïnes podien compartir determinats oficis amb els marits, per exemple com a terrissaires, filadores o teixidores, i al camp treballaven la terra al seu costat. Però en general eren confinades a la llar. Les famílies estaven estructurades en un règim estrictament patriarcal i les dones s'encarregaven de vetllar per conservar les seves tradicions i costums i de transmetre els seus valors als fills i filles. Fora de la llar, als espais comuns que eren punts de trobada de les classes populars (els carrers i les places, el pou, el forn, la font, els banys, el safareig, el mercat...), s'hi trobaven dones de totes les religions i de ben segur que aprenien les unes de les altres.

Llevadores i remeieres

D'altra banda, va ser molt apreciada l'habilitat d'algunes sarraïnes com a llevadores o remeieres i molt sovint els seus serveis eren demanats per cristians; això ho sabem per les nombroses denúncies i càstigs rebuts per ambdues parts: els cristians, per recórrer als seus serveis, i les musulmanes, per concedir-los. No deixaven mai de ser sospitoses de qualsevol malifeta, fins i tot les que al·legaven haver-se convertit al cristianisme. Tanmateix, podien treballar a les cases dels cristians com a minyones, però no els era permès fer de dides, o se'ls encomanaven les feines més mal pagades, com ara la de bugaderes.

També algunes musulmanes van destacar com a cantaires, poetesses, músiques i ballarines, que en el món islàmic eren feines artístiques molt reconegudes i de prestigi. A les corts comtals o reials, però, no ho entenien així, i les ballarines quedaven com a esclaves al servei dels homes, que quedaven captivats per la sensualitat del seu art.