Qui i quan va dur a terme la normativització de la llengua catalana

Variació Lingüística

Les llengües no són entitats monolítiques, inamovibles, uniformes i estatiques, sinó

sistemes que canvien i es refan. No es parla el mateix català a Eivissa que al Penedès; trobam diferêncies entre el català del Segle XII i l'actual, i entre la manera de parlar d'una persona gran i la d'una persona jove. Classificar la variació, dos criteris essencials: variacions associades al grup de parlant s(histöriques, geográfiques i socials) variacions vinculades a la situació comunicativa (registres). Varietats historiques. canvis experimenta la llengua al Ilarg del temps. Variacions diacroniques: variacions experimenta una Ilengua al llarg de la seva histôria (català medieval, catala de la Renaixença) variacions sincrôniques: variacions llengua en un moment històric determinat i variacions generacionals: diferêncies lingüístiques que presente distintes generacions dins una mateixa època. Els joves argots rics i variables, edat superior més semblant als mitians de comunicació i els padrins parlar més antiga,  frases fetes. Ej: -Català Antic: "Cavalcar" (equival a "muntar a cavall"). -Català Modern: "Despesa" (per parlar de gastar diners).  Varietats geografiques o diatòpiques. Conegudes com a dialectes, formes  presenta una llengua en zona geográfica. Els parlants dels diferentsdialectes d'una llengua normalment s'entenen entre si. La dialectologia és la ciência que estudia aquest tipus de variacions i divideix la nostra lengua e dos grans grups dialectals que, a la vegada, se subdivideixen en diversos dialectes i subdialectes. Ej: Central: amanida, Valencíà: ensalada, balear: enciam Divisió dialectal de la llengua catalana. el domini catala: Espanya, Itàlia, Andorra i frança. Isoglosses (línies imaginaries que a partir de eeles es delimites les diferents arees dialectals. Al catala oriental rossellones (capcines(contitutiu)), central(septrional de transició, salat, xipella, barceloní, tarragoní(contitutiu)), balear (mallorquí,menorquí,eivissenc(consecutiu)) i algueres(consecutiu). Catala occidental: catala nord-occidental(ribagorça, palleres, tortosí (contitutiu)) i València (València septrional, apitxat i València i maridionak mallorquí(consecutiu)). Punt vista hitoric classificam dialectes del catala constitutius, si han evolucionat al territori on es va originar la llengua; consecutiu, el resultat de l`evolució de la llegua catalana exportada es causa de l’expansió territorial.

Varietats socials o diasträtigues.- maneres de parlar característiques d'un grup social concret, donen lloc a diferents tipus de parlars. Els parlars xava i bleda són propis de parlants habituals de la llengua castellana. Fonètica fortament castellanizada i per l'abundancia d'interferències morfològiques, sintactiques i lèxiques procedents. El parlar xava és propi d'alguns barcelonins que no dominen suficientment la llengua catalana, el parlar bleda: to cursi i castellanitzat. El parlar ultra és el parlar de sectors imbuits d'un fort esperit normativista. Exagerada pretensió de pronunciar les paraules d'acord amb l'ortografia quan la situació comunicativa no ho requereix. Ej: Sociolecte Jove: "Flipar" (estar sorprès o impressionat) Sociolecte Acadèmic: "Contextualitzar"(posar en context) en comptes de "explicar amb detall" Varietats funcionals o registres: variació de la llengua depenent de la situació comunicativa, saber utilizar els registres existents en les situacions adequades. Els registres estan determinats pel tema de què es parla, el nivell de formalitat, el canal de comunicació i la intenció amb la qual s'ha creat un text. Podem distingir entre registres formals i informals. Les variacions lingüístiques són comunes a totes les Ilengües, variació comuna: L'eständard, finalitat facilitar la intercomunicació entre els parlants independentment del seu origen geogràfic, generacional o social. S'estudia a l'escola i la que s'utilitza a l'administració i als mitjans de comunicació. Les característiques de l' eständard: normes propies ortográfiques, gramaticals i lèxiques, cultivada estilísticament, mitià de comunicació utilitzat per la premsa, la rádio, la televisió, model de llengua que empra l'administració, ensenyada a les escoles i gaudeix de prestigi. La varietat de tothom perqué tots els parlants la poden fer seva si la situació comunicativa ho requereix, o varietat de ningú perque no es correspon a cap zona geográfica. Es va elaborant i revisant contínuament.No hi ha un model únic d'eständard, d'estandard regional presente unes diferêncies mínimes. Un estandard s’elabora: primer seleccionant una varietat lingüística, després establint unes normes ortografiques, gramaticals,... I per finalitzar implantar-la en els ambits de comunicació formal, mitjans de comunicació, administració i ensenyament. La institució que estudia cinetificament i la normativitza es l’intitud d’estudis catalans.

Com podem definir llengua? Diferencies entre llengua i dialecte Les llengües no són entitats monolítiques, inamovibles,uniformes i estàtiques sinó sistemes que canvien i es refan. No parlam cap llengua en abstarcte, sinó que la llengua es manifesta sempre a través de les seves múltiples varietats. Una LLENGUA és un sistema de signes lingüístics que serveix per a comunicar-se. Entre si, les llengües presenten diferències que impossibiliten la comunicació entre els seus parlants. Un DIALECTE és una varietat geogràfica d'una llengua, és a dir, la modalitat que pren la llengua en un territori determinat . Entre si, els dialectes presenten diferències que no dificulten la comunicació entre els seus parlants. Que significa i que implica que una llengua sigui oficial? És la llengua de relació amb l'aparell d'estat, utilitzada en administració, ensenyament i mitjans de comunicació. Té estatus legal i jurídic. Només un petit percentatge de llengües a nivell mundial gaudeixen d'aquesta oficialitat. Bilingüisme: Definició i tipus: individual,territorial i social. És la situació en què un parlant o grup social fa servir alternadament dues llengües. - Bilingüisme individual: es relaciona amb el fet de ser políglota. ● Bilingüisme passiu i actiu; el parlant utilitza i coneix les dues llengües (actiu), coneix les dues pero només utilitza una (passiu). ● Bilingüisme simetric i asimetric: el parlant domina les dues llengües per igual (simètric), o el parlant no domina per igual les dues llengües (Asimètric). ● Bilingüisme instrumental: un individu aprèn una lengua per raons pràctiques (laborals o econòmiques). ● Bilingüisme integratiu: s'aprèn una llengua amb la intenció d' integrar-se dins d'un nou grup. ● Bilingüisme ordenat i desordenat: el parlant manté perfectament diferenciats els dos codis lingüístics, amb poca o nul·la interferència (ordenat), o el parlant barreja els dos codis lingüístics creant, de vegades, un suprasistema que conté trets d'ambdós codis (desordenat) - Bilingüisme territorial: es dóna quan en un lloc trobam geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d'elles disposa d'una sola llengua pròpia. És el cas de Bèlgica:el nord parla holandès i el sud frances, la capital és bilingüe Al País València ha existit un bilingüisme territorial historic, també a Suïssa n'hi ha. - Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta a col·lectius sencers d’una societat. Els parlants d’una llengua es veuen abocats a conèixer una segona llengua. Aquest cas es coneix com bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l’altra llengua no aprenen la dels primers 

Conflicte lingüístic: Definició i processos de substitució lgca És la tensió produïda entre dues llengües a l'interior d'un territori per assolir un nombre més alt de funcions socials o de parlants. Generalment es produeix en territoris on conviuen més d'una comunitat lingüística, una de les quals s'ha imposat i ha deixat les llengües de les altres comunitats en situació relegada. Sorgeix quan una llengua de fora comença a ocupar els àmbits d'ús d'una altra en el territori propi d'aquesta. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera o bé el procés contrari: la normalització lingüística. Substitució lingüística: és el procés que consisteix en l'abandonament de la llengua propia i l'assimilació a la llengua de la comunitat dominant. Aquest procés opera, generalment, en tres fases: 1.- El grup utilitza la llengua pròpia en tots els usos i totes les funcions socials, per tant són monolingües en la llengua 1 (la llengua pròpia de la comunitat). 2.- Per motius extralingüístics (canvi d'habitat, dominació política...), comença el procés de bilingüització, és a dir, s apren la llengua 2 (a llengua que ha vingut de fora). Es l'etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... Són els primers a adoptar la segona llengua i aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua propia. 3.- Finalment, la comunitat abandona a poc a poc la llengua 1 i aquesta és suplantada per la llengua 2. El procés de substitució lingüística s'ha acomplert, ja que el grup esdevé monolingüe en la llengua 2. Diglòssia i conflicte lingüístic La diglòssia és una situació que es dóna quan hi ha dues llengües relacionades de manera propenca, una de prestigi alt, que s'empra generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua usada a situacions informals. Per el que es veuria reflectit el conflicte lingüístic ja que es una tensió produïda entre dues llengües a l’interior d'un territori per assolir un nombre més alt de funcions socials o de parlants.minorització, substitució, normalització.  Minorització: ens referim a aquella llengua que pateix la interposició d’una altra i està immersa en un procés de retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Substitució lingüística: és el procés que consisteix en l'abandonament de la llengua propia i l'assimilació a la llengua de la comunitat dominant. Normalització: És la promoció d’una varietat de la llengua per tota una comunitat lingüística com a supradialectal. Una llengua està normalitzada quan ocupa tots els àmbits formals i informals. 

Com definiries “normalització lgca”? Raona la resposta amb els conceptes de “normativització” i “substitució lgca”. Quins objectius tenen les lleis de normalització lgca ? La "normalització lingüística" és un procés que es produeix quan una llengua minoritària cerca augmentar la seva presència i ús en diverses àrees de la societat com els mitjans de comunicació, l'ensenyament i les institucions públiques. Aquest procés implica la normativització i la substitució lingüística. La normativització es refereix a l'establiment de normes, regles i estàndards per a una llengua. Aquest procés implica la creació d'una normativa gramatical, ortogràfica i léxica que serveix com a guia per als parlants d'aquesta llengua. Així, la normativització és un element clau perquè la llengua pugui ser reconeguda com a instrument de comunicació vàlid en tots els àmbits de la societat. Mentre que la substitució lingüística es refereix al canvi de l'ús d'una llengua per una altra, normalment de la llengua minoritària cap a una llengua dominant. Pot succeir per diverses raons, com ara la pressió social, política o econòmica o per polítiques discriminatòries. Els objectius d’aquesta llei són: a) Fer efectiu l'ús progressiu i normal de la llengua catalana en l'àmbit oficial i administratiu. B) Assegurar el coneixement i l'ús progressiu del català com a llengua vehicular en l'àmbit de l'ensenyament. C) Fomentar l'ús de la llengua catalana en tots els mitjans de comunicació social. D) Crear la consciencia social sobre la importancia del coneixement i l'ús de la llengua catalana per tots els ciutadans. Respecte de l'aspecte educatiu, la Liei regula aspectes com l'obligatorietat de l'ensenyament de la llengua catalana i literatura Planificació lingüística i processos de normalització La planificació́ lingüística són les distintes formes d’intervenció́ conscient sobre una llengua o projectes que s’estableixen en una comunitat per tal d’arribar a la plena normalització́ lingüística. A partir d'això es plantegen els objectius que ha d’aconseguir la llengua. El tractament polític del plurilingüisme és divers o els Estats plurilingües es classifiquen segons el reconeixement institucional d'una o diverses llengües. Hi ha un conjunt d'estats europeus que articulen un política lingüística basada en la defensa, protecció i promoció d'una sola llengua. Entre aquest grup d'estats, la Constitució reconeix l'oficialitat de la llengua del grup dominant, cal distingir entre els que presenten: - Monolingüisme amb protecció de minories. Encara que l'estat es declara monolingüe i regula l'oficialitat d'una sola llengua, articula mesures

per protegir les llengües minoritàries. Serien exemples d'aquesta situació Anglaterra o Holanda - Monolingüisme sense protecció de minories.- la Constitució d'aquests estats no articula mesures proteccionistes de les seves llengües minoritàries, és el cas de Grècia o Turquia. Així mateix, hi ha un altre grup d'estats europeus que, a través de les seves constitucions,reconeixen l'oficialitat de la diversitat lingüística present al seu territori i pot estar basat en: - Igualtat jurídica.- Totes les llengües oficials gaudeixen d'una mateixa condició jurídica: a) El territori de l'estat es divideix en zones delimitades lingüísticament i cada territori té la seva llengua oficial l'estat. Aquest model de política lingüística el trobam a Bélgica i a Suissa. B) Principi de personalitat, es reconeixen oficialment dues o més llengües. No hi ha límit territorial per a l'ús d'una llengua o una altra. Es la persona que tria la llengua,presenten aquest model Irlanda, Finlàndia o Luxemburg c)Desigualtat jurídica.La Constitució oficializa una llengua en tot el territori estatal i declara la cooficialitat d'altres llengües en els respectius territoris. Aquest sistema també és conegut com a model autonomic. Els estats que segueixen aquest model són Itàlia, Dinamarca i Espanya. Llengües minoritàries i minoritzades Quan parlam de llengua minoritaria feim referència a un concepte quantitatiu, al nombre de parlants que té aquesta llengua. En aquest sentit, caldria posar-se d'acord en el nombre a partir del qual definim una llengua com a minoritaria i una altra com a majoritària. La majoria de llengües del món tenen un nombre reduït de parlants. A Europa poques llengües passen dels Déu milions de parlants. Entre cinc i Déu: suec, búlgar, català... Menys de cinc milions: noruec, finès, albanès, eslovac... En canvi, quan parlam de llengua minoritzada ens referim a aquella llengua que pateix la interposició d'una altra i està inmersa en un procés de retrocés en els usos dins de la propia comunitat lingüística. No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada. El danès, el suec o el búlgar poden ser considerades llengües minoritaries, però en cap cas les podem classificar com a minoritzades ja que són presents en tots els àmbits d'ús. La situació de minorització pot ser reversible e hi ha fins i tot casos de resurrecció de llengües, com la recuperació de la llengua hebrea. • El Quebec i el francés: és un exemple de com una llengua minoritzada pot esdevenir l'única llengua oficial. • L'hebreu: La llengua hebrea ha ressuscitat després de setze segles sent només utilizada com a llengua d'ús litúrgic. 

Comenta dos models de planificació lgca a la actualitat 1. Model de Justícia Lingüística: Aquest model destaca la justícia lingüística com a element central de la planificació lingüística. Es basa en la idea que totes les llengües tenen dret a existir i a ser reconegudes, i defensa la igualtat de les llengües davant la llei i en els diferents àmbits de la societat. A més cerca eliminar les discriminacions en la llengua i assegurar que totes les persones tinguin accés als mateixos drets i oportunitats de la llengua que parlin. PREJUDICIS Lingüístics: Podrà ser definit com un judicial de valor emès sobre una llengua o sobre els parlante d,una llengua. Sempre va lligat a les Comunitats lingüístiques de les llengües minoritzades. Estan directament relacionats amb les actituds lingüístiques. Hi ha llengües fàcils i llengües difícils: Considerar una llengua fácil o difícil dependrà del fet que s'allunyi més o menys d'aquella de la qual partim, per tant és un concepte relatiu ja que una llengua ens resultarà més fácil si s'acosta més a la nostra i, per contra, ens resultarà més difícil en la mesura que se n'allunyi. Per al parlant nadiu no hi ha llengües difícils. Per a un infant xinès no li resultarà difícil la seva llengua, en canvi per a un parlant de català, sí. 2n.- hi ha llengües suaus i llengües aspres: Diu Tuson: "Convertim en punts de referència absoluts els patrons fonètics que ens són familiars" 3r.- Hi ha llengües riques i llengües pobres des del punt de vista lèxic:. Totes les llengües tenen les paraules que necesiten per anomenar els objectes i els conceptes del seu entorn i a mesura que sorgeixen objectes o conceptes nous, totes les llengües disposen de mecanismes per crear paraules noves (derivació, composició, parasíntesi, adaptació de préstecs lingüístics,...) per tal d'ampliar el seu cabal lèxic, per tant, la riquesa lèxica no pot ser un element definitori de cap llengua. La mitificació del bilingüisme: tòpics i prejudicis lingüístics, conceptes de bilingüe i bilingüista. • La mitificació del bilingüismeés un plantejament ideològic que considera el bilingüisme una situació ideal, i no ho és, ja que no sol ser equilibrat i gairebé sempre amaga un conflicte lingüístic. Aquesta idea pertany al sociolingüista Lluís Aracil. Manté la tesi que el bilingüisme amaga una situació de conflicte lingüístic, perquè els parlants bilingüitzats no han demanat ser-ho, s hi han vist obligats. I realment és una demanda dels bilingüistes per tal de seguir sent monolingües en la seva llengua. Aquesta situació sol provocar un procés de minorització i finalment la substitució d'una de les llengües. No hem de confondre, per tant, 

bilingüe i bilingüista: • Bilingüe: aquell parlant que usa 2 llengües. • Bilingüista: aquell parlant que percep de manera positiva el bilingüisme generalitzat en una societat, però que en realitat vol continuar sent monolingüe. • Els tópics:són un conjunt d'idees que un grup o una societat obté a partir de les normes o dels patrons culturals prèviament establerts. Més fruit de les emocions que del raonament, són conseqüència del prejudicis i funcionen com a clixés. • Els prejudicis lingüistics podrà ser definit com un judicial de valor emès sobre una llengua o sobre els parlante d,una llengua. Sempre va lligat a les Comunitats lingüístiques de les llengües minoritzades. Estan directament relacionats amb les actituds lingüístiques. . Estan directament relacionats amb les actituds lingüístiques. Exemples de prejudicis sobre el català: - El català és una llengua minoritària. - Quan un et parla en castellà és de bona educació respondre-li en castellà. - El català és una llengua poc útil. - Els mallorquins parlen molt tancat. / Els mallorquins parlen més tancat que els valencians.  ACTITUDS I NORMES D’US LINGÜÍSTIQUES LLEIALTAT LiNGÜÍSTiCA: actitud ana de defensa i vis habitual de la propia llengua. Sense considera-la més ni menys que cap altra, usar-la vi considera-la amb snacitat. AUTOODI: Desconsideració envers la propia llengua, con pitjor son les condicions de la llengua en qüestió, més possible és l'autoodi. Normalment llengües minoritzades. XOViNiSME: Actitud prepotent dels parlants de llengües majoritàries que consionen que no de ser entesos pertor anen en la seva llengua, se la seva llengua és la millor.  Març legal que afecta la llengua catalana (lleis estatals i autonòmiques) A continuació veurem la situació legal de la llengua als diferents territoris on es parla. Estat espanyol: La Constitució espanyola, en el seu Article 3, proclama: 1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autonomes d'acord amb els seus Estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüistiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció. L'ús públic de la llengua es regula en els Estatuts d'Autonomia de cada territori: -Estatut de Catalunya ( 1979, 1983, 2006). Reconeix el català com a llengua pròpia i oficial. -Estatut de la Comunitat Valenciana (1982). Anomena la llengua

"valencíà" i la reconeix com a propia i cooficial amb el castellà. -Estatut de les Illes Balears (1983, 1986, 2007). Reconeix el català com a llengua propia i oficial. El carácter d'idioma oficial. 1. La llengua catalana, propia de les Illes Balears, tindra, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. 2. Tots tenen el dret de conèixer-la i d'usar-la, i ningú no podr ser discriminat per causa de l'idioma. 3. La comunitat autónoma té competència exclusiva per a l'ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears. Normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autónoma. Les modalitats insulars seran objecte d'estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de l'idioma. -Estatut d'Aragó (1982). No preveu cap estatus oficial per al català, i es limita a preveure la protecció de les diferents modalitats lingüístiques regionals com a «elements integrants del seu patrimoni historic i cultural». -Estatut de Múrcia. No reconeix cap mena de patrimoni lingüístic dins dels límits de la seva autonomia a part del castellà. A més de la Constitució i de l'Estatut, les comunitats amb llengua pròpia diferent a la llengua castellana, tenim un altre document legal per regular la nostra situació lingüística: les lleis de normalizació lingüística, que reglamenten l'ús social del català. La Llei de Normalizació lingüística de les Illes Balears es va publicar el 1986 i ha estat objecte de diferents modificacions al llarg dels anys. Els objectius de la Llei són: a) Fer efectiu l'ús progressiu i normal de la llengua catalana en l'ambit oficial i administratiu. B) Assegurar el coneixement i l'ús progressiu del català com a llengua vehicular en l'àmbit de l'ensenyament. C) Fomentar l'ús de la llengua catalana en tots els mitjans de comunicació social. D) Crear la consciència social sobre la importancia del coneixement i l'ús de la llengua catalana per tots els ciutadans. Respecte de l'aspecte educatiu, la Llei regula aspectes com l'obligatorietat de l'ensenyament de la llengua catalana i literatura a tots els nivells i graus i modalitats de l'ensenyament no universitari, la dedicació horaria dins els programes educatius, etc. Estat francès: A Catalunya Nord, tot i que el català sigui considerat com una llengua regional de França, no disposa de cap estatus jurídic especific. Això no obstant, la regió Llenguadoc-Rosselló ha creat un organisme oficial que té com a funció la promoció de la llengua i de la cultura catalana i occitana. Estat italià: El 2018 s'ha aprovat a Serdenya una nova llei de política lingüística regional que implica l'oficialització del sard i el reconeixement del català i les altres

llengües pròpies del territori. Aquesta llei obre les portes a l'ensenyament del sard, el català i les altres llengües a l'escola i, fins i tot, a l'ús de la llengua en l'àmbit administratiu. Aixi mateix, suposarà un suport oficial a la difusió del català a l'Alguer Principat d'Andorra: Segons la Constitució andorrana, el català és l'única llengua oficial.  Ús del català als diferents àmbits socials (escola, mitjans de comunicació) Sistema educatiu, - Aquest és un factor clau en el procés de normalització de la llengua i n'esdevé el principal difusor. La llei de normalizació lingüística diu que el català ha de ser la llengua vehicular a tots els nivells educatius. Aixi mateix, afirma que els alumnes tenen dret a rebre l'ensenyament en la seva llengua (castellà o català), però l'objectiu és que, en acabar l'escolarització obligatoria, els alumnes puguins usar amb normalitat i correcció les dues llengües. També assenyala que l'horari d'ensenyament en llengua catalana sera, com a mínim, igual que en llengua castellana. Respecte del professorat de les Illes, la llei diu que han de posseir el domini oral i escrit d'ambdós idiomes. Mitjans de comunicació i cultura.- Pel que fa als mitjans de comunicació, Catalunya va ser la primera a utilizar-hi la llengua catalana (TV3, el diari Avui,...). A Mallorca, el 1996 es publica el Diari Balears, escrit en català, la publicació del qual es manté avui. Pel que fa a la ràdio, cal dir que destaca el Principat d'Andorra, tant en nombre d'emissores com en audiencia (Catalunya Ràdio). Al País València i a Balears, les emissions en català són més escasses i els oients escolten més ràdio en castellà que no en català. Respecte de la televisió, a Catalunya hi trobam TV3, Canal 33 i d'altres que emeten íntegrament en català. A Balears, la televisió autonómica IB3 emet gran part de la seva programació en catala. Canal 4 (privada), és bilingüe. A les Illes, pel que fa a la cultura, la presència de la llengua es produeix d'una manera molt irregular. REGISTRES LINGÜÍSTICS a) Variació estilística, situació comunicativa y registres la variació estilística es la diversitat en la elecció del llenguatge i l’expresio per adaptarse a diferents contexts o audiencias . La situació comunicativa fa referencia al context en què té lloc la comunicació incloent el lloc, el moment, l’Audíència i el proposit. Els registres son varietats del llenguatge adaptades a situacións especifíques b) Llengua estàndard: definició estàndard català Com veim, les variacions lingüístiques són comunes a totes les llengües, i, precisament per això, els idiomes diguem-ne de "cultura", han elaborat una variació comuna, general i supradialectal,

altament codificada, que és coneguda per la majoria de parlants i la tenen com a model de referência; aquesta variació es coneix amb el nom de llengua eständard. L'estàndard té com a finalitat facilitar la intercomunicació entre els parlants i de superar les diferêncies dialectals, independentment del seu origen geografic, generacional o social. Es la llengua que s'estudia a l'escola i la que s'utilitza a l'administració i als mitjans de comunicació. Lenque normalitzade Les característiques de l' eständard són, principalment, aquestes: ormelittase Posseeix unes normes pròpies ortográfiques, gramaticals i lèxiques que acata la comunitat parlant. Llenque d'is literai Es cultivada estilísticament pels escriptors, poetes, pensadors... És el mitjà de comunicació utilitzat per la premsa, la ràdio, la televisió. És el model de lengua que empra l'administració. És ensenada a les escoles. Gaudeix de prestigi. Funcions de la llengua estàndard finalitat facilitar la intercomunicació entre els parlants i de superar les diferêncies dialectals, independentment del seu origen geografic, generacional o social. Llengua s'estudia a l'escola i la que s'utilitza a l'administració i als mitjans de comunicació. L'estândard es crea amb la finalitat de completar el ventall de registres que té tota llengua. L'estandard del nostre domini lingüístic es va elaborant i revisant contínuament, i la seva construcció se centra en la riquesa de la llengua. d) Estàndard català i mitjans de comunicació Com veim, les variacions lingüístiques són comunes a totes les llengües, i, precisament per això, els idiomes diguem-ne de "cultura", han elaborat una variació comuna, general i supradialectal, altament codificada, que és coneguda per la majoria de parlants i la tenen com a model de referência; aquesta variació es coneix amb el nom de llengua eständard.Finalitat facilitar la intercomunicació entre els parlants i de superar les diferêncies dialectals, independentment del seu origen geografic, generacional o social. Es la llengua estudia a l'escola i la que s'utilitza a l'administració i als mitjans de comunicació. Lenque normalitzada Una característiques principals és que tots els mitjans de comunicació encara que no només es troba en aquests, sinó també apareix en obres literaries o a documents administratius A més el procés que s’ ha de seguir una série de passes per la creació d’aquesta varietat i el darrer pas per a la completa creació és promocionar la varietat estândard, implantar-la en els àmbits de comunicació formal, sobretot els dels mitjans de comunicació, l'administració i l'ensenyament.