L'economia global i els sectors productius

La globalització de l'economia mundial

Actualment, l'economia mundial s'organitza al voltant dels Estats Units, la Xina, la Unió Europea i el Japó. Aquests controlen la informació i el coneixement, concentren gran part del capital i les finances mundials i nombroses empreses, així com un gran poder polític i de decisió.

La globalització de l'economia s'entén com la integració de tota l'economia mundial en el sistema capitalista. Actualment, l'economia només es pot concebre des d'una perspectiva global, ja que les empreses no es limiten al seu país d'origen, sinó que poden produir i vendre a qualsevol punt del planeta. L'aplicació de les noves tecnologies punta (informàtica, robòtica) i dels sistemes de comunicació i transmissió d'informació (Internet) ha fet possible la globalització econòmica, ja que els contactes i els intercanvis entre les diverses seus d'una mateixa empresa o entre empreses diferents es poden establir d'una manera instantània i simultània.

Conseqüències de la globalització a escala mundial

• Deslocalització industrial: Les indústries es poden ubicar a qualsevol lloc del món on trobin més avantatges. Les empreses dels països desenvolupats tendeixen a traslladar la totalitat o una part de les seves instal·lacions industrials a països de la perifèria (emergents o en vies de desenvolupament) per reduir costos salarials, aconseguir avantatges fiscals o evitar la legislació mediambiental. En conseqüència, augmenten les desigualtats entre els països desenvolupats i els més pobres, però també entre els diferents sectors de la població dels països més rics.
• Fragmentació industrial: Les indústries es poden fraccionar amb l'objectiu d'estar presents a diferents llocs simultàniament i proveir els diferents mercats segons la demanda.
• Mobilitat geogràfica: Les persones es poden desplaçar amb més llibertat per treballar en qualsevol lloc del món.
• Lliure circulació de capitals: En gran part dels països del món, les empreses poden invertir capital sense la necessitat de l'autorització prèvia del govern corresponent. Els moviments de capitals entre els països faciliten les inversions, tant del capital productiu com del capital financer.
• Creixement del comerç internacional: L'obertura cap a l'exterior dels països i dels seus mercats ha implicat un increment de la producció i dels intercanvis a escala planetària que permet adquirir productes de qualsevol lloc del món. És un intercanvi desigual que ocasiona problemes de subministrament a determinades zones del planeta.
• Expansió de les multinacionals: S'han produït processos de concentració empresarial que han donat lloc a la creació de grans empreses multinacionals, les quals tendeixen a constituir posicions de monopoli o oligopoli amb l'objectiu d'ampliar els seus beneficis.
• Externalització i subcontractació: Les empreses poden optar per externalitzar o subcontractar diferents activitats productives a empreses d'altres països amb costos inferiors (offshoring). A través de l'externalització, l'empresa pot obtenir serveis a més baix cost i concentrar la seva activitat en el seu negoci bàsic: la comercialització.
• Interdependència econòmica: Els centres de producció i gestió s'ubiquen a diversos països del món, creant una relació d'interdependència entre empreses, sistemes productius i territoris. No existeix cap país en el món capaç de produir per si sol tot allò que necessita, ja que els recursos naturals estan distribuïts de manera desigual sobre el planeta i els interessos econòmics de les empreses fan impossible l'existència d'un país autosuficient. En conseqüència, es produeix una progressiva manca de capacitat dels estats per decidir de forma efectiva sobre la seva economia. De la mateixa manera, la globalització intensifica la possibilitat de les crisis sistèmiques de l'economia (efecte dominó).

Transformacions polítiques

El poder de decisió dels estats sobre l'economia cada cop és menor i sovint es prenen decisions en funció dels interessos de les empreses multinacionals, els mercats financers i de les imposicions d'organitzacions internacionals com el FMI o el Banc Mundial.

Territoris centrals, emergents i perifèrics

El món global es defineix com un espai en què es desenvolupa un joc d'interdependències polítiques i econòmiques entre els països. El resultat és una divisió jeràrquica entre diferents països i l'aparició de territoris centrals i territoris perifèrics en funció de les relacions d'intercanvi comercial i del seu grau de desenvolupament econòmic. Aquestes relacions entre centre i perifèria generen un intercanvi desigual:

• Territoris centrals tradicionals: Integrats pels Estats Units, la Unió Europea i el Japó. Gràcies a unes economies diversificades, tradicionalment han controlat el comerç i la tecnologia, han mantingut elevats nivells de productivitat i han gaudit d'ingressos força elevats. Igualment, han mantingut una posició de domini i explotació dels altres territoris a través de fórmules de dependència financera i comercial. Actualment, mantenen el control dels preus del mercat i produeixen productes d'elevat preu. Les activitats econòmiques en els països desenvolupats són de gran creixement, elevada inversió de capital, elevats nivells de renda i ocupació.
• Territoris emergents: Integrats per la Xina, l'Índia, Rússia i el Brasil (BRIC). Són estats amb una gran extensió territorial, una població nombrosa i elevats recursos naturals que actualment presenten un creixement industrial i financer elevat, fins al punt que generen més riquesa que alguns dels països desenvolupats tradicionals i comencen a adquirir influència en les decisions internacionals. Una segona generació de països emergents estaria integrada per països com Indonèsia, Mèxic, Turquia o Sud-àfrica.
• Territoris perifèrics: Integrats per països que mantenen economies poc complexes, amb presència de recursos naturals, uns baixos nivells de productivitat, una base agrària, un desenvolupament industrial escàs o incipient i una població nombrosa que esdevé mà d'obra barata però amb un nivell de vida força baix. Inclou àmplies zones d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia on les relacions comercials amb l'exterior són dependents i desavantatjoses. Actualment, produeixen productes de baix preu que exigeixen poca tecnologia. Porten a terme activitats tradicionals, de baixa inversió de capital, amb una elevada subocupació i atur. La balança comercial d'aquests països subdesenvolupats sempre és negativa, la qual cosa ocasiona un fort dèficit comercial que agreuja el seu deute extern.

Actualment, les principals àrees socioeconòmiques del món en funció del seu PIB són la Xina, els Estats Units, la Unió Europea, l'Índia, el Japó i Rússia.

Els intercanvis en un món globalitzat

La producció i el consum de béns i serveis s'articula a escala planetària gràcies a les noves tecnologies, que permeten una ràpida circulació de la informació en temps real. Es comercia amb tota mena de productes gràcies a la facilitat del transport, amb una forta concentració de la demanda en les zones urbanes i industrials.

El comerç internacional

És aquell que es realitza entre països. Inclou la compra de béns a l'estranger, o importació, i la venda de béns a l'estranger, o exportació. Tots dos es registren en un document anomenat balança comercial, el saldo de la qual pot ser excedentari o deficitari, segons que les exportacions superin o no les importacions. A l'hora d'analitzar el comerç internacional cal diferenciar entre fluxos visibles i fluxos no visibles:

Fluxos visibles

Inclou els intercanvis de mercaderies energètiques, agrícoles i industrials.

• Productes energètics: Els hidrocarburs (petroli, gas natural i derivats) representen el principal flux comercial energètic mundial. El seu control està en mans dels països desenvolupats. És un sector geoestratègic que engloba el 10% del total del comerç mundial. Aquest consum energètic està vinculat al model energètic del país, però també depèn del desenvolupament econòmic. Cada any augmenta el consum mundial (transports, agricultura, indústria, serveis, ús domèstic, etc.). Per tant, el seu control i explotació són fonamentals per garantir l'estabilitat econòmica mundial.
• Productes agrícoles: L'agricultura representa el 10% del comerç mundial.
  • Producció agrícola dels països desenvolupats: Són productors i exportadors de cereals, amb un domini total del mercat internacional. La Unió Europea és el principal exportador de productes agrícoles mundials (41,1%), seguit dels Estats Units (11%). Per exemple, els EUA, el Canadà, l'Argentina, la UE i Austràlia controlen el 90% de la producció de blat, ordi i civada. El blat de moro es troba en mans dels Estats Units, la Xina i la UE.
  • Producció agrícola dels països en vies de desenvolupament: Són productors i exportadors de cafè, cacau, sucre i, en general, productes tropicals (Brasil, Colòmbia, Costa d'Ivori, Vietnam, etc.). La distribució d'aquests productes està controlada pels mercats internacionals (borses de Nova York, Chicago, Londres i París) que determinen els preus dels fluxos de productes agrícoles, fet que dificulta que els països en vies de desenvolupament puguin aconseguir un preu just pels seus productes. A més, la majoria de les plantacions de productes tropicals es troben en mans de multinacionals occidentals que deixen molt poca part de la seva plusvàlua en els països on operen.
• Productes industrials: Representen el 75% dels fluxos comercials mundials (automòbil, informàtica, electrònica de consum, maquinària industrial, materials de transport, telecomunicacions, etc.). El principal productor de manufactures és la Xina (la fàbrica del món).

Fluxos no visibles

Inclou els intercanvis de capital productiu i financer i la informació.

• Capital: El mercat de capital permet fer compres i vendes virtuals de diners entre països com qualsevol altre tipus de producte. Aquesta virtualització i globalitat provoca una interdependència econòmica en tot el planeta, amb una tendència a l'efecte dominó que en més d'una ocasió ha provocat crisis econòmiques generalitzades.
  • Capital productiu: És el que s'inverteix en activitats empresarials de tipus industrial o de serveis. Quan les empreses necessiten capital recorren a emetre accions i vendre-les en la borsa (mercat de valors empresarials i financers).
  • Capital financer: És el que opera en borsa a curt i a llarg termini amb l'objectiu d'especular amb els tipus d'interès. Si es retira sobtadament perquè sorgeixen millors oportunitats d'inversió o perquè hi ha indicis de perill per als guanys de l'inversor, pot provocar crisis econòmiques.
  • Bons del tresor: Són títols de deute que són emesos pels països com a fórmula de finançament. És un préstec a retornar en un temps determinat amb uns interessos determinats. Actualment, els Estats Units són un dels països més endeutats de tot el món i la Xina és el principal creditor mundial.
• Informació: Eix del món del segle XXI; cap dels fluxos comercials es pot donar sense l'accés a la informació. L'evolució de les comunicacions gràcies a diferents suports (ordinadors, tauletes, telèfons mòbils, etc.) proporciona accés a continguts indispensables en temps real. A més, permet no solament la consulta d'aquests continguts sinó també l'elaboració de nous (Internet 2.0), així com la personalització dels anuncis que rebem en funció de les nostres cerques i compres prèvies (machine learning).

Indicadors socioeconòmics en un món global

Els indicadors socioeconòmics són un conjunt de dades que ens permeten conèixer la situació social i econòmica d'un país i el grau de desenvolupament i benestar de la seva societat. Tenint en compte que l'1% de la població mundial acapara el 82% de la riquesa mundial, són fonamentals per conèixer la realitat de les societats.

• Desenvolupament econòmic: Consisteix a analitzar el desenvolupament dels països en funció dels seus moviments de capital, el repartiment de beneficis, l'increment tecnològic, etc. Aquestes dades ens donen informació econòmica, però no ens diuen com es reparteix la riquesa entre la població.
  • PIB per càpita: El producte interior brut o ingrés nacional brut és el valor total de la riquesa (béns i serveis) produïda per un país en un any i dividida pel nombre d'habitants.
  • PIB per paritats de poder de compra: Representa el conjunt de béns i serveis finals produïts en un país durant un any, però en lloc de tenir com a referència els preus d'aquest país, es prenen com a referència els preus dels Estats Units.
• Desenvolupament humà: Consisteix a analitzar fins a quin punt els habitants d'un territori tenen unes condicions de vida acceptables per desenvolupar les seves capacitats en funció de les seves necessitats i interessos, i com es reparteix la riquesa entre la població.
  • Índex de desenvolupament humà (IDH): Mesura la qualitat de vida de les persones segons el nivell de desenvolupament i benestar dels països. Es calcula a partir dels indicadors de la salut (esperança de vida en néixer, índexs de mortalitat infantil, etc.), l'educació (nivells educatius de la població, taxa d'alfabetització dels adults, etc.) i el nivell econòmic (PIB per càpita) del país.
  • Índex de pobresa multidimensional (IPM): Mesura la pobresa per països a partir de l'anàlisi de l'educació, l'assistència sanitària i la qualitat de vida. Actualment, el 29% de la població mundial (uns 1.500 milions de persones) es troba en una situació de pobresa multidimensional.
• Pobresa absoluta: Es produeix quan una persona no té cobertes les seves necessitats bàsiques d'alimentació, salut, higiene, habitatge i educació.
  • Taxa de mortalitat dels menors de 5 anys: No només mesura el nombre de nens morts, sinó que es tenen en compte d'altres variables com l'alimentació, la vacunació o l'accés a l'aigua potable. El 45% de les morts prematures estan associades a problemes de malnutrició.
  • Índex de desigualtat de gènere: Mesura la discriminació de les dones respecte dels homes a través de l'anàlisi de la seva participació en el món laboral, el nivell d'instrucció, la representació política i la salut materna.

L'economia espanyola en un món global

A nivell macroeconòmic, Espanya forma part dels països econòmicament més desenvolupats del món, amb un clar predomini del sector dels serveis. El seu PIB per càpita és de 23.690 € i el seu índex de desenvolupament humà és de 0,904. Els principals problemes de l'economia espanyola són un elevadíssim deute públic, la inflació (1,2%), l'elevada taxa d'atur (15,1%) i la forta precarització del mercat i les condicions laborals. És preocupant la desocupació de la població jove (el 38% dels menors de 24 anys es troben a l'atur). Igualment, existeixen desequilibris significatius entre territoris.

El sector primari: activitats i espais

El sector primari inclou les activitats econòmiques dedicades a l'obtenció de productes procedents del medi natural. Inclou l'agricultura, la ramaderia, la pesca, la caça, els boscos i la mineria.

• Població activa: Les activitats primàries ocupen el 45% de la població activa mundial, però amb una tendència a la baixa. Als països desenvolupats involucren només una petita part (3% als EUA, 8% a la UE), mentre que als països més pobres superen el 70% (Nepal o Nigèria).
• Importància econòmica: El pes del sector primari en l'economia mundial és escàs (5% del total). Als països desenvolupats no representa més del 2% del PIB, mentre que en països com Sierra Leona o Somàlia supera el 60%.
• Espai agrari i rural: L'espai agrari ocupa el 38% de la superfície habitable del planeta. L'espai rural inclou tot l'espai «no urbà», comprenent l'espai agrari i altres activitats com zones de lleure o urbanitzacions.

Morfologia del paisatge agrari

• Dimensions: Latifundis (més de 100 ha) o minifundis (entre 10 i 100 ha).
• Forma: Parcel·les regulars o irregulars.
• Límits: Camps oberts (openfields) o camps tancats (bocage).
• Poblament: Dispers, concentrat o intercalar.

Sistemes de conreu i tipus d'agricultura

• Segons la varietat: Policonreu o monoconreu.
• Segons l'aigua: Regadiu o secà.
• Segons l'aprofitament: Intensiva (alt rendiment en poc espai) o extensiva (grans superfícies, mecanitzada).
• Sistemes agraris:
  • Agricultura de mercat: Orientada a la venda, molt mecanitzada i tecnificada.
  • Agricultura de subsistència: Treball familiar per a l'autoconsum, poc tecnificada.
  • Agricultura ecològica: Respectuosa amb el medi ambient, sense productes químics de síntesi.

La ramaderia

Inclou espècies com el boví, oví, cabrum, porcí i avícola. Es divideix en intensiva (bestiar estabulat) i extensiva (pastura a l'aire lliure). També es diferencia entre ramaderia de mercat, tradicional (nòmada o transhumant) i ecològica.

El sector primari a Catalunya

A Catalunya, el sector primari té la participació més baixa en el PIB (1%) i en la població ocupada (1,8%).

Els paisatges agraris catalans

• Planes de l'interior: Cereals i farratges, amb ramaderia intensiva porcina i d'aviram.
• Ponent: Especialitzat en fruita fresca (Segrià, Pla d'Urgell).
• El Maresme: Hortes de regadiu i conreus en hivernacles.
• Penedès, Priorat i Camp de Tarragona: Vinya (vins i cava) i conreus de secà.
• Terres de l'Ebre: Arròs, hortalisses i cítrics.
• Zones de muntanya: Farratges i ramaderia extensiva de boví i oví.

Catalunya destaca per la producció de porcí i aviram, sent la primera comunitat autònoma d'Espanya en aquests sectors. La pesca i l'explotació forestal tenen un pes menor però tradicionalment significatiu.

El sector primari a Espanya

Ocupa el 4,2% de la població i aporta el 2,5% del PIB. Espanya produeix el 13% del valor econòmic del sector primari de la UE.

Paisatges agraris espanyols

• Oceànic: Nord peninsular, ramaderia bovina i minifundis.
• Mediterrani: Litoral i sud, amb la trilogia mediterrània (cereals, vinya, olivera) i regadius intensius.
• D'interior: Meseta, amb cereals de secà i ramaderia ovina i porcina.
• De muntanya: Boscos, pastures i ramaderia extensiva.
• Subtropical: Illes Canàries, amb plàtan, tomàquet i patata.

El sector secundari: la indústria

El sector secundari transforma les matèries primeres en productes elaborats. Inclou la indústria, la mineria, l'energia i la construcció.

La indústria en el món actual

Es classifica segons el pes de la matèria primera (pesant, semipesant, lleugera), la tecnologia (baixa, mitjana, alta) i la mida (petita, mitjana, gran). Els paisatges industrials han evolucionat des dels «països negres» de la primera revolució fins als parcs tecnològics actuals.

• Zones industrials històriques: EUA, Japó i UE.
• Països emergents: BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina).
• Relocalització: Retorn d'indústries als països d'origen per costos de transport o qualitat.

El sector secundari a Catalunya

La indústria representa el 19,7% del PIB català i el 18,7% de l'ocupació. Catalunya genera el 25% de la producció industrial total d'Espanya. Els sectors més potents són el metal·lúrgic (automòbil), el químic (farmacèutica, petroquímica) i l'alimentari. L'aposta de futur és la indústria 4.0, basada en l'automatització i la informatització.

Distribució geogràfica a Catalunya

• Àrea metropolitana de Barcelona: Concentra el 65% de les empreses industrials.
• Camp de Tarragona: Pol de la indústria química i energètica.
• Corredor mediterrani (AP-7): Eix de gran dinamisme industrial.
• Lleida i el Segrià: Maquinària agrícola i agroindústria.