L'Edat Moderna i la Monarquia dels Reis Catòlics

El pas de l'edat mitjana a l'edat moderna

L’edat moderna a Europa se situa entre mitjans del segle XV i finals del segle XVIII, iniciada per fites com la impremta (1440), la caiguda de Constantinoble (1453) o l’arribada a Amèrica (1492). Aquest període va combinar canvis profunds amb continuïtats medievals:

• Política: es va reforçar el poder dels monarques, donant lloc a l’estat modern, tot i que van coexistir models autoritaris i parlamentaris.
• Economia: l'agricultura va seguir sent predominant sota un sistema feudal, però el comerç i les finances van guanyar importància.
• Societat: es va mantenir l'estructura estamental, però amb un auge creixent de la burgesia urbana.
• Religió: les crisis de l'Església catòlica van culminar en reformes que van trencar definitivament la unitat del catolicisme al segle XVI.

L'exercici del poder i l'estat modern

L'estat modern es va basar en la figura del rei i la noció de bé públic. Diversos pensadors van analitzar aquest poder: Maquiavel defensava el realisme polític on el rei podia usar qualsevol mitjà pel benestar col·lectiu; Thomas More buscava un estat ideal amb igualtat socioeconòmica; i Erasme de Rotterdam proposava un govern cristià centrat en la pau.

Es van definir dos models monàrquics:

1. Monarquies autoritàries: preeminència del poder del sobirà (ex. França).
2. Monarquies parlamentaristes o pactistes: les decisions es compartien amb els estaments privilegiats en Parlaments o Corts (ex. Anglaterra).

L'estat modern es va consolidar mitjançant la burocràcia, el finançament de guerres (amb impostos i préstecs) i la creació d'exèrcits permanents de mercenaris per reduir la dependència de la noblesa. Malgrat això, els reis havien de negociar constantment amb les Corts per mantenir l'estabilitat.

La crisi baixmedieval a Catalunya i les Illes Balears

El segle XV va ser convulsiu a causa d'epidèmies i conflictes socials:

• Catalunya: marcada per les guerres remences (pagesos contra mals usos feudals) i la guerra civil catalana (enfrontament entre el rei Joan II i les institucions catalanes). La pau va arribar amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, que va alliberar els remences a canvi d'indemnitzacions.
• Illes Balears: van patir atacs de pirates berbers, males collites i la revolta forana (pagesos contra el govern per l'augment d'impostos). Tot i la crisi, les illes van seguir sent un punt estratègic comercial.

La Monarquia Hispànica dels Reis Catòlics

El matrimoni de Ferran d'Aragó i Isabel de Castella (1469) va crear una unió dinàstica, no una fusió de regnes; cada corona va mantenir les seves lleis i institucions.

• Política interna: a Castella es van crear els corregidors i la Santa Germandat per controlar el territori. A Aragó, es va introduir la insaculació (elecció a sorts de càrrecs).
• Unitat religiosa: es va instaurar la Inquisició per vigilar els conversos i es va expulsar la població jueva (1492) i forçar la conversió dels mudèjars.
• Política exterior: van actuar de manera conjunta mitjançant una diplomàcia de matrimonis per aïllar França i es van expandir per Granada, el nord d'Àfrica, Itàlia i l'Atlàntic.

L'herència dels Reis Catòlics va recaure en la seva filla Joana I, tot i que el govern efectiu va acabar passant al seu fill Carles I el 1516.

La unió dinàstica i la Monarquia Hispànica

El germen de la Monarquia Hispànica va ser el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella el 1469, que va unir les dues corones després de segles de guerres medievals. El 1496, el papa els va concedir el títol de Reis Catòlics com a reconeixement per la conquesta de Granada i l'expulsió dels jueus.

• La Concòrdia de Segòvia (1475): aquest tractat va regular el govern conjunt: Ferran podia intervenir a Castella només amb permís d'Isabel, mentre que ella a l'Aragó actuava exclusivament com a reina consort.
• Naturalesa de la unió: no va ser una fusió de regnes, sinó una unió dinàstica o personal. Això significa que cada corona va mantenir de forma independent les seves lleis, institucions, monedes i fronteres; de fet, els súbdits d'una corona eren considerats estrangers a l'altra.
• El lema «Tanto monta»: originàriament era el lema personal de Ferran («Tanto monta cortar como desatar»), però va acabar simbolitzant la dualitat i l'equilibri de poder entre els dos monarques.

Polítiques internes de govern

Els Reis Catòlics van respectar les tradicions polítiques de cada territori (més autoritària a Castella i pactista a l'Aragó) per consolidar el seu poder.

• A Castella: es van crear els corregidors (representants reials als ajuntaments), la Santa Germandat (una guàrdia per protegir els camins) i les Audiències de Valladolid i Granada per centralitzar la justícia. El Consell de Castella va guanyar pes en el govern.
• A la Corona d’Aragó: Ferran II va introduir la insaculació (elecció a sorts dels càrrecs municipals) i va crear el Consell d’Aragó (1494) per gestionar els assumptes d'aquest territori. També va dictar la Sentència de Guadalupe (1486), que alliberava els pagesos catalans dels mals usos a canvi de pagar indemnitzacions als senyors.
• Control d’institucions: van aconseguir el dret d'intervenir en el nomenament de càrrecs eclesiàstics i el rei va ser proclamat mestre de les ordres militars, permetent a la monarquia controlar les seves grans riqueses.

Unitat religiosa i Inquisició

La política religiosa va ser autoritària a tots els regnes per tal d'assegurar la cohesió social i el control polític.

• La Inquisició: instaurada el 1478 sota control reial, va ser l'única institució (juntament amb el Consell d'Ordres) comuna a tota la monarquia. Es feia servir per vigilar i reprimir els conversos mitjançant càstigs públics i execucions.
• Expulsions i conversions: el 1492 es va expulsar la població jueva que no es volgués convertir. Entre 1499 i 1502 es va forçar la conversió dels mudèjars (musulmans en territori cristià), que van passar a ser anomenats moriscos. Aquestes mesures van suposar una gran pèrdua econòmica i cultural, ja que eren comunitats molt actives.

Política exterior i successió

L'acció exterior va ser l'únic àmbit on van actuar de forma totalment conjunta, fent que a Europa se'ls percebés com una sola Monarquia Espanyola.

• Diplomàcia matrimonial: van casar els seus fills amb membres de les cases reials d'Anglaterra, Portugal i els Habsburg per crear una xarxa d'aliances que aïllés França, la seva gran rival.
• Expansió militar: es van expandir per la Península (Granada), l'Atlàntic i el Mediterrani.
• El camí cap a Carles I: a la mort d'Isabel (1504), la corona de Castella va passar a la seva filla Joana I i al seu marit Felip d'Habsburg. Després de la mort de Felip (1506) i de l'apartament de Joana per suposats problemes mentals, Ferran va actuar com a regent fins al 1516, any en què el seu net Carles I va assumir finalment el govern de tots els regnes.