El reformisme dinàstic
Clasificado en Otras materias
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 7,62 KB
El reformisme dinàstic: Les reformes de Maura i Canalejas. Alfons XIII va pujar al tro amb 16 anys l’any 1902. El 1903 va arribar al capdavant del Partido Conservador Antoni Maura i la mort de Sagasti va consolidar José Canalejas al front del Partido Liberal. Era una nova generació de polítics influenciada pel regeneracionisme, que va impulsar proyectes de reforma més importants des de l’interior del sistema.
El 1904, Maura es va convertir en cap del govern i va impulsar un projecte polític recollit en la consigna de “revolució des de dalt”, q defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern. En el seu 2n govern va promulgar una nova Llei electoral, però no va progresar. El govern de Maura va aprovar algunes lleis socials i creà l’Instituto Nacional de Previsión. Va promulgar la Llei de colonització interior per estimular l’agricultura. El 1910, Canlejas va formar un nou govern liberal. Va aprofundir en la separació de l’Església i l’Estat. Es va substituir l’impost de consums per un progressiu sobre les rendes q va provocar la protesta de les classes benestants. Es va reformar la Llei de lleves i es va iniciar la negociació d’una Llei de Mancomunitats, q posibilitaba la unió de diputacions provincials per fer-se càrrec de la gestió d’alguns serveis públics. Canalejas fou assassinat el 1912.
Les forces d’oposició: Republicanisme i lerrouxisme. El republicanisme fou la força principal d’oposició. Però la seva descomposició en diversos grups va afeblir la seva força electoral. A BCN va ser liderat per Alejandro Lerroux. El lerrouxisme tenia un foro carácter anticatalanista i anticlerical. El 1903 es va crear la Unió Republicana. Volia ampliar el seu camp d’acció i es va apropar al catalanisme amb les eleccions de 1907, qua nes va integrar en la coalició Solidaritat Catalana. Lerroux no ho va aceptar i el 1908 va fundar el Partit Radical. Después de la Setmana Tràgica va perdre el suport popular de què havia gaudit i va marxar a Madrid.
Les forces obreres: socialisme i anarquisme. El 1r terç del S.XX, socialistes i anarquistes van augmentar el nº dels seus militants i les seves actuacions en defensa d'unes millors condicions d treball. El partit i el sindicat socialistes: El PSOE va incrementar el seu nº d'afiliats de 3000 el 1899 a 15000 el 1916 i a la dècada de 1920 ja n'eren 30000. Defensava l'acció política i era partidari d'afrontar les oportunitats q donava el sistema parlamentari. El sindicat socialista (UGT) va créixer encara més. De 120000 afiliats el 1914 a 240000 el 1921. Era partidària de l'accció política x aconseguir reformes socials i laborals i defensava la participació d representants obrers en els organismes estatals. Va destacar Francisco Largo Caballero. L'anarcosindicalisme: La tendència anarcosindicalista va promoure el 1907 la creació de Solidaritat Obrera. La nova organització impulsà la fundació de la Confederació Nacional del Treball el 1910. Era revolucionària i tenia una ideologia basada en 4 propòsits bàsics: independència del proletariat respecte d la burgesia i de les seves institucions, apoliticisme del moviment obrer i el consegüent abstencionisme electoral, necessitat de la unitat sindical dels treballadors i la voluntat d'enderrocar el capitalisme x mitjà de l'expropiació dels burgesos. El 1918 es va celebrar a BCN el congrés de Sants, en el qual es van crear els sindicats únics d'indústria x substituir els antics sindicats d'ofici i reafirmar l'apoliticisme i la necessitat de negociació directa entre obrers i patrons.
La coalició Solidaritat Catalana. Moviment solidari: El rebuig massiu de la Llei de jurisdiccions va gestar un moviment patriòtic de reafirmament de la personalitat catalana i de compromís en la lluita dels drets d Catalunya. Això va ser l'origen de Solidaritat Catalana (1906). En les eleccions de 1907, els partits de Solidaritat van presentar una candidatura conjunta i un programa comú (Programa del Tivoli), q defensava la derogació de la Llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d'òrgans d'autogovern. La crisi de Solidaritat: Les discrepàncies entre els diferents partits van ser l'element fonamental dels seu trencament. El 1r factor va ser el projecte de reforma de l'administració local impulsat pel conservador. Un 2n casa va ser el 1908 quan la Lliga es va oposar a un projecte de l'ajuntament de BCN q comportava la introducció a les escoles municipals de la coaficialitat del català, la coeducació i la neitralitat religiosa. I per últim, els fets de la Setmana Tràgica va ser el punt culminant.
L’impacte de la Gran Guerra. Durant el govern conservaodr d'Eduardo Dato el 1914 va esclatar la 1ªGM entre els imperis centrals i les potències aliades. La neitralitat d'Espanay va permetre exportar productes industrials i agraris. L'exportació d'una gran part d la producció va provocar una pujada dels preus interiors q no va anar acompanyada d'un augment equivalent dels salaris. L'encariment de la vida fou un problema x a les classes populars a causa de la pujada dels preus.
La crisi del 1917. Les greus dificultats dels sistema polític d la Restauració, el descontentament militar i la conflictivitat social van provocar una protesta generalitzada. La protesta militar: L'exèrcit espanyol tneia un nº excessiu d'oficials en relació amb el nº de soldats. El fort descontentament entre els oficials de graduació baixa i mitjana va desembocar en la formació de juntes de defensa, associades a militars q es van anar constituint a la majoria de les guarnicions. Les juntes reclamaven u naugment salarial, s'oposaven als ascensos x mèrits de guerra i reivindicaven l'antiguitat com a únic criteri. El juny de 1917 van llençar un manifest q culpava el ogvern dels mals de l'exèrcit i del pais.
La crisi política: El 1916 el govern estava en mans d'un gabinet liberal presidit per Romanones, q va decidir clausurar les corts. L'abril del 1917 Dato va reclamar la reobertura de la cambra. El govern s'hi va negar i va declarar l'Estat d'excepció i va endurir la censura de premsa. A iniciativa de la Lliga regionalista, es va celebrar a BCN una Assemblea de Parlamentaris catalans. Des de l'assemblea es va convocar una reunió de tots els diputats i senadors espanyols però només van anar 71 dels 760 citats. La vaga general revolucioinària: CNT i UGT van acordar un manifest conjunt x instar el govern a intervenir x aturar la puja dels preus. La UGT va fer una crida a la vaga general. La vaga va tenir una incidència molt deisgual. Es van produir incidents importants on es va arribar a paralitzar la vida quotidiana a algunes ciutats espanyoles. El govern central va declarar la llei marcial i va ordenar a l'exèrcit sufocar el moviment.
El 1904, Maura es va convertir en cap del govern i va impulsar un projecte polític recollit en la consigna de “revolució des de dalt”, q defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern. En el seu 2n govern va promulgar una nova Llei electoral, però no va progresar. El govern de Maura va aprovar algunes lleis socials i creà l’Instituto Nacional de Previsión. Va promulgar la Llei de colonització interior per estimular l’agricultura. El 1910, Canlejas va formar un nou govern liberal. Va aprofundir en la separació de l’Església i l’Estat. Es va substituir l’impost de consums per un progressiu sobre les rendes q va provocar la protesta de les classes benestants. Es va reformar la Llei de lleves i es va iniciar la negociació d’una Llei de Mancomunitats, q posibilitaba la unió de diputacions provincials per fer-se càrrec de la gestió d’alguns serveis públics. Canalejas fou assassinat el 1912.
Les forces d’oposició: Republicanisme i lerrouxisme. El republicanisme fou la força principal d’oposició. Però la seva descomposició en diversos grups va afeblir la seva força electoral. A BCN va ser liderat per Alejandro Lerroux. El lerrouxisme tenia un foro carácter anticatalanista i anticlerical. El 1903 es va crear la Unió Republicana. Volia ampliar el seu camp d’acció i es va apropar al catalanisme amb les eleccions de 1907, qua nes va integrar en la coalició Solidaritat Catalana. Lerroux no ho va aceptar i el 1908 va fundar el Partit Radical. Después de la Setmana Tràgica va perdre el suport popular de què havia gaudit i va marxar a Madrid.
Les forces obreres: socialisme i anarquisme. El 1r terç del S.XX, socialistes i anarquistes van augmentar el nº dels seus militants i les seves actuacions en defensa d'unes millors condicions d treball. El partit i el sindicat socialistes: El PSOE va incrementar el seu nº d'afiliats de 3000 el 1899 a 15000 el 1916 i a la dècada de 1920 ja n'eren 30000. Defensava l'acció política i era partidari d'afrontar les oportunitats q donava el sistema parlamentari. El sindicat socialista (UGT) va créixer encara més. De 120000 afiliats el 1914 a 240000 el 1921. Era partidària de l'accció política x aconseguir reformes socials i laborals i defensava la participació d representants obrers en els organismes estatals. Va destacar Francisco Largo Caballero. L'anarcosindicalisme: La tendència anarcosindicalista va promoure el 1907 la creació de Solidaritat Obrera. La nova organització impulsà la fundació de la Confederació Nacional del Treball el 1910. Era revolucionària i tenia una ideologia basada en 4 propòsits bàsics: independència del proletariat respecte d la burgesia i de les seves institucions, apoliticisme del moviment obrer i el consegüent abstencionisme electoral, necessitat de la unitat sindical dels treballadors i la voluntat d'enderrocar el capitalisme x mitjà de l'expropiació dels burgesos. El 1918 es va celebrar a BCN el congrés de Sants, en el qual es van crear els sindicats únics d'indústria x substituir els antics sindicats d'ofici i reafirmar l'apoliticisme i la necessitat de negociació directa entre obrers i patrons.
La coalició Solidaritat Catalana. Moviment solidari: El rebuig massiu de la Llei de jurisdiccions va gestar un moviment patriòtic de reafirmament de la personalitat catalana i de compromís en la lluita dels drets d Catalunya. Això va ser l'origen de Solidaritat Catalana (1906). En les eleccions de 1907, els partits de Solidaritat van presentar una candidatura conjunta i un programa comú (Programa del Tivoli), q defensava la derogació de la Llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d'òrgans d'autogovern. La crisi de Solidaritat: Les discrepàncies entre els diferents partits van ser l'element fonamental dels seu trencament. El 1r factor va ser el projecte de reforma de l'administració local impulsat pel conservador. Un 2n casa va ser el 1908 quan la Lliga es va oposar a un projecte de l'ajuntament de BCN q comportava la introducció a les escoles municipals de la coaficialitat del català, la coeducació i la neitralitat religiosa. I per últim, els fets de la Setmana Tràgica va ser el punt culminant.
L’impacte de la Gran Guerra. Durant el govern conservaodr d'Eduardo Dato el 1914 va esclatar la 1ªGM entre els imperis centrals i les potències aliades. La neitralitat d'Espanay va permetre exportar productes industrials i agraris. L'exportació d'una gran part d la producció va provocar una pujada dels preus interiors q no va anar acompanyada d'un augment equivalent dels salaris. L'encariment de la vida fou un problema x a les classes populars a causa de la pujada dels preus.
La crisi del 1917. Les greus dificultats dels sistema polític d la Restauració, el descontentament militar i la conflictivitat social van provocar una protesta generalitzada. La protesta militar: L'exèrcit espanyol tneia un nº excessiu d'oficials en relació amb el nº de soldats. El fort descontentament entre els oficials de graduació baixa i mitjana va desembocar en la formació de juntes de defensa, associades a militars q es van anar constituint a la majoria de les guarnicions. Les juntes reclamaven u naugment salarial, s'oposaven als ascensos x mèrits de guerra i reivindicaven l'antiguitat com a únic criteri. El juny de 1917 van llençar un manifest q culpava el ogvern dels mals de l'exèrcit i del pais.
La crisi política: El 1916 el govern estava en mans d'un gabinet liberal presidit per Romanones, q va decidir clausurar les corts. L'abril del 1917 Dato va reclamar la reobertura de la cambra. El govern s'hi va negar i va declarar l'Estat d'excepció i va endurir la censura de premsa. A iniciativa de la Lliga regionalista, es va celebrar a BCN una Assemblea de Parlamentaris catalans. Des de l'assemblea es va convocar una reunió de tots els diputats i senadors espanyols però només van anar 71 dels 760 citats. La vaga general revolucioinària: CNT i UGT van acordar un manifest conjunt x instar el govern a intervenir x aturar la puja dels preus. La UGT va fer una crida a la vaga general. La vaga va tenir una incidència molt deisgual. Es van produir incidents importants on es va arribar a paralitzar la vida quotidiana a algunes ciutats espanyoles. El govern central va declarar la llei marcial i va ordenar a l'exèrcit sufocar el moviment.