Els instruments de corda fregada
Clasificado en Otras materias
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 12,84 KB
ELS INSTRUMENTS DE CORDA FREGADA
Aspectes generals
· Material de què estan fetsLes fustes precioses son la matèria prima bàsica de la construcció dels instruments de corda fregada. En funció de la part de el instrument s’utilitzen fustes diferents. Per exemple de pi o avet per al cos, de banús per al diapasó. La qualitat del so s’aconsegueix gracies a una bona matèria prima.
Les cordes habitualment són de budell i metall.
· Amb què es freguen les cordes?: Nom i materialEls instruments de corda fregada formen part de la família dels cordòfons. El seu so es genera gracies a la vibració que produeixen les cordes al ser fregades amb un arc.
L’arc està compost d’una vara amb punta i taló. En els extrems se subjecten entre 150 i 250 crineres de cavall (cerdas), que son tensades gracies a un cargol de graduació.
Tipus d’instruments de corda fregada
· Antecedents
-El violí
à El Violí és un instrument de corda fregada, el més agut de la seva família.
El violí és un instrument d’origen antiquíssim: els avantpassats prehistòrics del violí eren fibres vegetals que, quan les pessigaven, emetien sons amb vibracions.
Els egipcis expliquen que llur antic rei Tooth, desprès d’una inundació del riu Nil, va trobar sobre la ribera la closca d’una tortuga morta que contenia només els tendons i els nervis; pessigant aquelles cordes naturals, el rei va provocar un so que va quedar ampliat per la closca de la tortuga. Els grecs antics sostenien, en canvi, que fou Mercuri, el déu de l’enginy, qui va buidar la closca d’una tortuga, hi va aplicar dues banyes de cabra i va estendre·hi enmig algunes tiges de canya. Així el déu Apolo, protector de la música i la poesia, escoltant les vibracions de la corda en el seu arc d’argent, va pensar perfeccionar el instrument ideat per Mercuri. Els països orientals van buscar des de l’antiguitat d’aprofitar les vibracions de les cordes fregades entre dues carbasses buides, que amplificaven el so. -La viola à La viola és un instrument de corda fregada, ocupa el paper de contralt del quartet vocal.
La viola va aparèixer al segle XIV i XV com a hereva de la viella, que la viella és com un violí però les cordes vibren per mitjà d’un teclat, i l’arc és reemplaçat per una corda polida. L’aparició d’aquest instrument va compondre una evolució enorme pels instruments de corda.
La viola d’amor tenia tres o quatre variants corresponents a l’extensió i a les veus humanes (soprano, contralt, tenor i baix). La viola no va escapar d’aquesta costum i per això coneixem la viola quintón (la mes aguda, soprano), la viola spalla (viola d’espatlla), viola da braccio (viola de braç), què és la que s’asembla més a l’actual, i la viola da gamba (viola de cama) de tesitura i mode d’execució similar al violoncel.
La viola d’amor se li van afegir cordes de llautó que entre d’altres ampliaben la sonoritat de l’instrument també li donava un timbre especial gràcies a aquesta vibració comú i a la sonoritat metàl·lica de les cordes inferiors.
La viola va entrar per ajudar a les veus i molt particularment per a la tessitura greu.
-El violoncel
à El violoncel és un instrument de corda. Té quatre cordes La Re Sol Do i es toca amb un arquet que està fet de pèls de cua de cavall.
Els precursors del violoncel van aparèixer a la primera meitat del segle XVII a Itàlia, com a família del violí, van nèixer com els contrabaixos de la viola da braccio al 1530, uns anys desprès que el violí. Per a la fabricació d’aquests nous instruments van utlitzar característiques d’altres, com el rabel. Durant la primera època, hi habien més instruments semblants al violoncel com per exemple el violón, que s’utilitzaba com a baix continu. A més, hi habia d’altres com el violonzino o basset. També exsistia la viola d’amor, que recorda al violoncel en la seva interpretació amb arc i subjecció.
Al principi es sostenia subjectan-lo amb una corda a la cintura o bé sobre l’espatlla, o bé entre les cames o al terra. Hi habien diferents tipus de violoncels, des de els tenors, a altres tamanys majors, amb diferent tessitura i forma de subjecció.
-El contrabaix
à Un contrabaix és un instrument de corda fregada. És el més greu d'aquesta família.
El contrabaix va adquirir entitat pròpia dins del grup de les cordes fregades al segle XVIII. Encara no es sap amb claritat de quin instrument deriva i la seva aparició ha arribat tard en el món de la música. Tot això pot ser degut a la seva forma, tamany, afinació i arc, que eren variables.
El contrabaix pot definir-se com el segon intstrument mes greu de la faília del violins, tot i que presenta notables diferencies amb relació amb aquests.
L’origen del contrabaix comença al segle XVI i va ser una evolució de la viola de gamba i del violone baix. El seu gran tamany el va impedir entrar en el quartet de corda. Hi ha qui afirma que el contrabaix no es pot considerar un vertader membre de la família dels violins.
En l’actualitat el contrabaix si que pertany a la família dels violins.
· Característiques físiques -El violí
-La viola
-El violoncel
-El contrabaix
· Característiques tècniques -El violí
El violí és l’instrument soprano de la família a la qual dóna nom, integrada a més pel violoncel, la viola i el contrabaix.
Es tracta d'un instrument de corda fregada. La vibració de les cordes es produeix mitjançant la fricció de les crineres de cavall de l'arc sobre les cordes.
El violí posseeix un batidor o diapasó llis, sense trasts (excepte els violins elèctrics). El diapasó és una planxa fina de fusta que es prolonga sobre la caixa. Per a aconseguir que les cordes sonin han de pressionar-se sobre el diapasó.
La afinació de les cordes s'aconsegueix mitjançant les clavilles. Normalment estan fetes de banús, una fusta molt dura en la qual és difícil que es produeixin ranures i que les cordes s'encaixin en elles i es trenquin.
Les cordes són en l'actualitat de metall o entorxades, encara que inicialment eren de budell. La seva longitud és mes o menys de 325cm. Les cordes produeixen sons de diferent altura perquè varien el seu grau de tensió i grossor.
-La viola
-El violoncel
-El contrabaix
· Funció de cadascun dins de l’orquestra simfònica Els instruments de corda fregada són la base de l’orquestra. La major part de la música cambra és escrita per a la corda i gairebé no hi ha cap obra orquestral en la qual aquesta família no tingui un paper important.
-El violí
En una orquestra simfònica els violins es divideixen en primers i segons. Són el mateix instrument idèntic, però els primers toquen notes més agudes i els segons més greus i així fan dues veus. En una orquestra simfònica hi ha de dotze a setze violins primers, i de dotze a catorze violins segons.
-La viola
Les violes estan col·locades davant les altres famílies orquestrals, per a equilibrar el so general de l’orquestra. Solen estar entre els violins i els violoncels, davant el director. En una orquestra simfònica hi ha entre deu i dotze violes.
-El violoncel
El violoncel en la orquestra simfònica esta situat davant de tot, al costat de les violes. En l’orquestra hi ha uns vuit o deu violoncels.
-El contrabaix
En una orquestra simfònica com tots els instruments de corda fregada, els contrabaixos estan situats davant de tot, i hi ha uns sis o vuit contrabaixos.
· Intèrprets destacats-El violí
Yehudi Menuhinà També conegut com Lord Menuhin of Stoke d’Abernon, va néixer el 22 d’abril de 1916, a Nova York. Era un violinista i director d’orquestra d’origen rus i de doble nacionalitat, estadunidense i britànica.
Niccolò Paganinià Va néixer a Gènova, el 27 de octubre de 1782, va ser un violinista, guitarrista i compositor, considerat entre els més famosos virtuosos del seu temps , reconegut com un dels millors violinistes que han existit, amb oïda absoluta i entonació perfecta, tècniques d’arc expressives i nous usos de tècniques.
Isaac Sternà Va nèixer a Kremenetz, Ucraïna, el 21 de juliol de 1920. Va ser un violinista estadunidense, considerat un dels millors del segle XX.
Vanessa-Mae Vanakorn Nicholsonà Coneguda com Vanessa Mae, nascuda el 27 d’octubre de 1978 a Singapur, és una violinista de formació clàssica però famosa per les seves gravacions en les que barreja peces clàssiques amb pop, jazz, techno i altres ritmes més moderns. La gravació que li va donar la fama va ser The Violin Player al1994.
-La viola
Jordi Savallà Va nèixer a Igualada, Barcelona, al 1941. És un viola gambista, director y musicòleg espanyol, especialitzat en música antiga.
Lionel Tertisà Va nèixer a Hartlepool, el 29 de desembre de 1876. Va ser un viola anglès, potser un dels primers artistes en atraure l’atenció a la viola com un instrument solista.
Paul Hindemithà Va nèixer a Hanau, el 16 de novembre de 1895. Va ser un compositor i musicòleg alemany.
-El violoncel
Pau Casalsà Va ser un violoncel·lista, que la seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel. La seva interpretació d’ El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins de l’àmbit català.
Mstislav Leopóldovich Rostropóvichà Va nèixer a Bakú, el 27 de març de 1927 va ser un músic rus, considerat el màxim violoncel·lista de la seva generació.
Pierre Fournierà Va nèixer el 24 de juny de 1906 . Va ser un cel·lista francès que anomenat l’aristòcrata dels cel·listes, per la seva elegant musicalitat i el seu majestuós so.
Luigi Rodolfo Boccherinià Va nèixer a Lucca, el 19 de febrer de 1743, va ser un compositor i chelista toscano amb nacionalitat espanyola.
-El contrabaix
Franco Petracchià Considerat un dels més prestigiós contrabaixistes i professors d’aquest instrument.
Ron Carterà Va nèixer el 4 de maig de 1937, a Ferndale, Míchigan. És un contrabaixista de jazz. El seu particular swing va fer d’ell un gran músic. És un dels músics amb més gravacions del món.
Charles Mingusà Va nèixer a Arizona, el 22 d’abril de 1922, va ser un baixista de jazz estadunidense, compositor, director d’orquestra, i pianista. També va ser conegut com un activista en contra de la injustícia racial.
Rocco Scott LaFaroà Nascut el 3 d’abril de 1936, va ser un contrabaixista de jazz nord-americà, va formar part del grup original de Bill Evans i decisiu també, per la historia del seu instrument.
· Anècdotes
Audició comentada
La Truita Piano: Daniel Barenboim
Franz Schubert Violí: Itzhak Perlman
Viola: Pinchas Zukerman
Violoncel: Jacqueline du Pré
Contrabaix: Zubin Mehta
És una peça per a piano amb quartet de cordes on s'inclouen tota la varietat dels instruments de corda fregada.
Aspectes generals
· Material de què estan fetsLes fustes precioses son la matèria prima bàsica de la construcció dels instruments de corda fregada. En funció de la part de el instrument s’utilitzen fustes diferents. Per exemple de pi o avet per al cos, de banús per al diapasó. La qualitat del so s’aconsegueix gracies a una bona matèria prima.
Les cordes habitualment són de budell i metall.
· Amb què es freguen les cordes?: Nom i materialEls instruments de corda fregada formen part de la família dels cordòfons. El seu so es genera gracies a la vibració que produeixen les cordes al ser fregades amb un arc.
L’arc està compost d’una vara amb punta i taló. En els extrems se subjecten entre 150 i 250 crineres de cavall (cerdas), que son tensades gracies a un cargol de graduació.
Tipus d’instruments de corda fregada
· Antecedents
-El violí
à El Violí és un instrument de corda fregada, el més agut de la seva família.
El violí és un instrument d’origen antiquíssim: els avantpassats prehistòrics del violí eren fibres vegetals que, quan les pessigaven, emetien sons amb vibracions.
Els egipcis expliquen que llur antic rei Tooth, desprès d’una inundació del riu Nil, va trobar sobre la ribera la closca d’una tortuga morta que contenia només els tendons i els nervis; pessigant aquelles cordes naturals, el rei va provocar un so que va quedar ampliat per la closca de la tortuga. Els grecs antics sostenien, en canvi, que fou Mercuri, el déu de l’enginy, qui va buidar la closca d’una tortuga, hi va aplicar dues banyes de cabra i va estendre·hi enmig algunes tiges de canya. Així el déu Apolo, protector de la música i la poesia, escoltant les vibracions de la corda en el seu arc d’argent, va pensar perfeccionar el instrument ideat per Mercuri. Els països orientals van buscar des de l’antiguitat d’aprofitar les vibracions de les cordes fregades entre dues carbasses buides, que amplificaven el so. -La viola à La viola és un instrument de corda fregada, ocupa el paper de contralt del quartet vocal.
La viola va aparèixer al segle XIV i XV com a hereva de la viella, que la viella és com un violí però les cordes vibren per mitjà d’un teclat, i l’arc és reemplaçat per una corda polida. L’aparició d’aquest instrument va compondre una evolució enorme pels instruments de corda.
La viola d’amor tenia tres o quatre variants corresponents a l’extensió i a les veus humanes (soprano, contralt, tenor i baix). La viola no va escapar d’aquesta costum i per això coneixem la viola quintón (la mes aguda, soprano), la viola spalla (viola d’espatlla), viola da braccio (viola de braç), què és la que s’asembla més a l’actual, i la viola da gamba (viola de cama) de tesitura i mode d’execució similar al violoncel.
La viola d’amor se li van afegir cordes de llautó que entre d’altres ampliaben la sonoritat de l’instrument també li donava un timbre especial gràcies a aquesta vibració comú i a la sonoritat metàl·lica de les cordes inferiors.
La viola va entrar per ajudar a les veus i molt particularment per a la tessitura greu.
-El violoncel
à El violoncel és un instrument de corda. Té quatre cordes La Re Sol Do i es toca amb un arquet que està fet de pèls de cua de cavall.
Els precursors del violoncel van aparèixer a la primera meitat del segle XVII a Itàlia, com a família del violí, van nèixer com els contrabaixos de la viola da braccio al 1530, uns anys desprès que el violí. Per a la fabricació d’aquests nous instruments van utlitzar característiques d’altres, com el rabel. Durant la primera època, hi habien més instruments semblants al violoncel com per exemple el violón, que s’utilitzaba com a baix continu. A més, hi habia d’altres com el violonzino o basset. També exsistia la viola d’amor, que recorda al violoncel en la seva interpretació amb arc i subjecció.
Al principi es sostenia subjectan-lo amb una corda a la cintura o bé sobre l’espatlla, o bé entre les cames o al terra. Hi habien diferents tipus de violoncels, des de els tenors, a altres tamanys majors, amb diferent tessitura i forma de subjecció.
-El contrabaix
à Un contrabaix és un instrument de corda fregada. És el més greu d'aquesta família.
El contrabaix va adquirir entitat pròpia dins del grup de les cordes fregades al segle XVIII. Encara no es sap amb claritat de quin instrument deriva i la seva aparició ha arribat tard en el món de la música. Tot això pot ser degut a la seva forma, tamany, afinació i arc, que eren variables.
El contrabaix pot definir-se com el segon intstrument mes greu de la faília del violins, tot i que presenta notables diferencies amb relació amb aquests.
L’origen del contrabaix comença al segle XVI i va ser una evolució de la viola de gamba i del violone baix. El seu gran tamany el va impedir entrar en el quartet de corda. Hi ha qui afirma que el contrabaix no es pot considerar un vertader membre de la família dels violins.
En l’actualitat el contrabaix si que pertany a la família dels violins.
· Característiques físiques -El violí
-La viola
-El violoncel
-El contrabaix
· Característiques tècniques -El violí
El violí és l’instrument soprano de la família a la qual dóna nom, integrada a més pel violoncel, la viola i el contrabaix.
Es tracta d'un instrument de corda fregada. La vibració de les cordes es produeix mitjançant la fricció de les crineres de cavall de l'arc sobre les cordes.
El violí posseeix un batidor o diapasó llis, sense trasts (excepte els violins elèctrics). El diapasó és una planxa fina de fusta que es prolonga sobre la caixa. Per a aconseguir que les cordes sonin han de pressionar-se sobre el diapasó.
La afinació de les cordes s'aconsegueix mitjançant les clavilles. Normalment estan fetes de banús, una fusta molt dura en la qual és difícil que es produeixin ranures i que les cordes s'encaixin en elles i es trenquin.
Les cordes són en l'actualitat de metall o entorxades, encara que inicialment eren de budell. La seva longitud és mes o menys de 325cm. Les cordes produeixen sons de diferent altura perquè varien el seu grau de tensió i grossor.
-La viola
-El violoncel
-El contrabaix
· Funció de cadascun dins de l’orquestra simfònica Els instruments de corda fregada són la base de l’orquestra. La major part de la música cambra és escrita per a la corda i gairebé no hi ha cap obra orquestral en la qual aquesta família no tingui un paper important.
-El violí
En una orquestra simfònica els violins es divideixen en primers i segons. Són el mateix instrument idèntic, però els primers toquen notes més agudes i els segons més greus i així fan dues veus. En una orquestra simfònica hi ha de dotze a setze violins primers, i de dotze a catorze violins segons.
-La viola
Les violes estan col·locades davant les altres famílies orquestrals, per a equilibrar el so general de l’orquestra. Solen estar entre els violins i els violoncels, davant el director. En una orquestra simfònica hi ha entre deu i dotze violes.
-El violoncel
El violoncel en la orquestra simfònica esta situat davant de tot, al costat de les violes. En l’orquestra hi ha uns vuit o deu violoncels.
-El contrabaix
En una orquestra simfònica com tots els instruments de corda fregada, els contrabaixos estan situats davant de tot, i hi ha uns sis o vuit contrabaixos.
· Intèrprets destacats-El violí
Yehudi Menuhinà També conegut com Lord Menuhin of Stoke d’Abernon, va néixer el 22 d’abril de 1916, a Nova York. Era un violinista i director d’orquestra d’origen rus i de doble nacionalitat, estadunidense i britànica.
Niccolò Paganinià Va néixer a Gènova, el 27 de octubre de 1782, va ser un violinista, guitarrista i compositor, considerat entre els més famosos virtuosos del seu temps , reconegut com un dels millors violinistes que han existit, amb oïda absoluta i entonació perfecta, tècniques d’arc expressives i nous usos de tècniques.
Isaac Sternà Va nèixer a Kremenetz, Ucraïna, el 21 de juliol de 1920. Va ser un violinista estadunidense, considerat un dels millors del segle XX.
Vanessa-Mae Vanakorn Nicholsonà Coneguda com Vanessa Mae, nascuda el 27 d’octubre de 1978 a Singapur, és una violinista de formació clàssica però famosa per les seves gravacions en les que barreja peces clàssiques amb pop, jazz, techno i altres ritmes més moderns. La gravació que li va donar la fama va ser The Violin Player al1994.
-La viola
Jordi Savallà Va nèixer a Igualada, Barcelona, al 1941. És un viola gambista, director y musicòleg espanyol, especialitzat en música antiga.
Lionel Tertisà Va nèixer a Hartlepool, el 29 de desembre de 1876. Va ser un viola anglès, potser un dels primers artistes en atraure l’atenció a la viola com un instrument solista.
Paul Hindemithà Va nèixer a Hanau, el 16 de novembre de 1895. Va ser un compositor i musicòleg alemany.
-El violoncel
Pau Casalsà Va ser un violoncel·lista, que la seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel. La seva interpretació d’ El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins de l’àmbit català.
Mstislav Leopóldovich Rostropóvichà Va nèixer a Bakú, el 27 de març de 1927 va ser un músic rus, considerat el màxim violoncel·lista de la seva generació.
Pierre Fournierà Va nèixer el 24 de juny de 1906 . Va ser un cel·lista francès que anomenat l’aristòcrata dels cel·listes, per la seva elegant musicalitat i el seu majestuós so.
Luigi Rodolfo Boccherinià Va nèixer a Lucca, el 19 de febrer de 1743, va ser un compositor i chelista toscano amb nacionalitat espanyola.
-El contrabaix
Franco Petracchià Considerat un dels més prestigiós contrabaixistes i professors d’aquest instrument.
Ron Carterà Va nèixer el 4 de maig de 1937, a Ferndale, Míchigan. És un contrabaixista de jazz. El seu particular swing va fer d’ell un gran músic. És un dels músics amb més gravacions del món.
Charles Mingusà Va nèixer a Arizona, el 22 d’abril de 1922, va ser un baixista de jazz estadunidense, compositor, director d’orquestra, i pianista. També va ser conegut com un activista en contra de la injustícia racial.
Rocco Scott LaFaroà Nascut el 3 d’abril de 1936, va ser un contrabaixista de jazz nord-americà, va formar part del grup original de Bill Evans i decisiu també, per la historia del seu instrument.
· Anècdotes
Audició comentada
La Truita Piano: Daniel Barenboim
Franz Schubert Violí: Itzhak Perlman
Viola: Pinchas Zukerman
Violoncel: Jacqueline du Pré
Contrabaix: Zubin Mehta
És una peça per a piano amb quartet de cordes on s'inclouen tota la varietat dels instruments de corda fregada.