L'Empirisme i la Filosofia de David Hume: Guia Completa

Introducció a l’empirisme

L’empirisme és un corrent filosòfic que defensa que tot el coneixement té el seu origen en l’experiència. El terme empirisme prové del grec empiria, que significa experiència. Segons aquesta doctrina, coneixem la realitat a través de les percepcions sensibles, com ara els colors, els sons, les textures, els gustos o les olors. Això implica que no podem anar més enllà de l’experiència, és a dir, del que percebem pels sentits, i que el coneixement humà és limitat i no absolutament segur.

Entre els principals empiristes trobem John Locke, George Berkeley i David Hume. John Locke és considerat el creador de l’empirisme modern i el primer empirista. A la seva obra Assaig sobre l’enteniment humà, Locke defensa que no hi ha idees innates i que totes les idees provenen de l’experiència. Locke anomena idees tots els continguts de la ment, tant les impressions immediates com els pensaments o records. David Hume, filòsof escocès del segle XVIII, escriu en anglès i s’inscriu en el context de la Il·lustració. Va passar una llarga temporada a França i concep la filosofia com un estudi de la naturalesa humana.

Empirisme i escepticisme en Hume

David Hume exposa el seu pensament principalment al Tractat de la naturalesa humana. Segons Hume, mitjançant l’experiència es formen totes les coses que coneixem, i per això el coneixement humà no pot anar més enllà del que deriva de l’experiència sensible.

Hume anomena percepcions tots els continguts de l’experiència i les divideix en:

• Impressions: Són les percepcions més vives i fortes i vives (sensacions directes o impressions de reflexió).
• Idees: Són percepcions més febles i pàl·lides, còpies de les impressions conservades en la memòria.

Segons Hume, tota idea deriva necessàriament d’una impressió prèvia; per tant, no hi ha idees innates.

Classificació de les idees

Les idees es divideixen en:

• Idees simples: No admeten distinció ni separació (ex: un color o un so).
• Idees complexes: Combinacions d’idees simples creades per la ment (ex: substància, jo, Déu). Hume les considera sovint metafísiques, ja que no provenen directament de l’experiència.

La ment associa les idees segons tres principis fonamentals: la semblança, la contigüitat i la relació de causa i efecte.

Relacions d’idees i qüestions de fet

Hume estableix una distinció fonamental:

• Relacions d’idees: Enunciats lògics o matemàtics amb caràcter necessari.
• Qüestions de fet: Enunciats sobre l’existència d’objectes en el món real, basats en l’experiència i sense certesa absoluta.

Hume conclou que la relació causa-efecte no es pot demostrar racionalment, sinó que es basa en el costum o l’hàbit. Per això afirma que no és la raó la guia de la vida, sinó el costum.

Hume i el sentiment moral

La qüestió moral és una de les principals preocupacions de Hume, convertint-lo en el primer representant de l’emotivisme moral: els judicis morals no es fonamenten en la raó, sinó en els sentiments.

Hume distingeix entre dos tipus de passions:

• Passions serenes: No tenen un vincle immediat amb l’interès propi; permeten aprovar accions altruistes.
• Passions violentes: Tenen a veure amb allò que ens afecta directament (amor, odi, desig).

Finalment, Hume estableix una relació estreta entre ètica i estètica: ambdós judicis es basen en el gust, una sensibilitat que pot ser educada i perfeccionada.