Entrenament: Bases, Objectius i Adaptació

BASES de l'entrenament:

Procés estructurat temporal i sistemàticament per incrementar les prestacions de l’individu a nivell físic, psíquic i cognitiu.

OBJECTIUS DE L'ENTRENAMENT

Segons Bompa els objectius de l’entrenament són:

• Aconseguir un desenvolupament multilateral i físic.
• Millorar el desenvolupament físic específic determinat per les necessitats de cada esport particular.
• Perfeccionar els aspectes tècnics de l’esport escollit.
• Millorar i perfeccionar les estratègies necessàries (aspecte tàctic).
• Cultivar les qualitats volitives (cognitives).
• Assegurar una preparació òptima per l’equip.
• Afavorir la salut de l’atleta.
• Prevenir lesions.

SÍNDROME GENERAL D’ADAPTACIÓ

TEORÍA DE L’ESTRÉS

Conjunt de respostes inespecífiques funcionals i que es poden adaptar davant de qualsevol estímul agressor o estrès i que alteren el seu equilibri homeostàtic. Homeostasi com la tendència de tot organisme a mantenir el seu medi ambient intern equilibrat.

Fases:

1. De reacció o estat d’alarma: Hi ha una sèrie de canvis a nivell cardiovascular, respiratori i metabòlic controlats pel sistema nerviós simpàtic conseqüència de l’estrès que altera l’estat d’homeostasi (- Fase de xoc: Es trenca l’homeostasi - Fase d’antixoc).
2. Fase de resistència: L’organisme recupera i supera el desequilibri inicial amb una resposta eficaç i una acció hormonal menor.
3. Fase d’esgotament: Després d’un successiu increment de l’estímul o de la seva intensitat, l’organisme entra en estat d’esgotament per falta d’energia o adaptació.

LLEI DE SCHULTZ

L’adaptació es una millora dels processos funcionals de l’organisme, que només es produeixen com resposta a estímuls òptims.

• Esforços per sota del llindar d’intensitat mínim no procuren beneficis ni adaptacions.
• Si estant per sota es repeteixen suficientment, si poden produir beneficis però no adaptacions.
• Si es troben entre el llindar d’intensitat i el de màxima tolerància es produiran beneficis i adaptacions.
• Si es sobrepassa el llindar de màxima tolerància hi hauran beneficis i adaptacions sempre que les càrregues estiguin correctament alternades amb les recuperacions.

Parlarem de càrregues extensives quan els nivells d’intensitat es troben dins de la zona de treball pròximes al llindar d’intensitat. Seran càrregues de major durada i menor intensitat que produiran adaptacions mes lentes però més estables.

Les càrregues intensives es trobaran dins dels límits de treball però més properes al llindar de màxima tolerància. Son càrregues de menor durada i major intensitat que produiran adaptacions més ràpides però menys estables.

SUPERCOMPESACIÓ com la resposta específica de l’organisme a determinats estímuls acumulant nivells de potencial de treball superiors als inicials.

Perquè que es produeixi la supercompensació haurem de conèixer quin estímul provoca l’adaptació, quant de temps triga l’organisme en recuperar-se i quant de temps manté elevats els seus potencials.

Si els estímuls d’entrenament es reparteixen en intervals adequats, es pot assolir una millora continua de la capacitat de rendiment.

Tipus de compensació:

• Supercompensació simple positiva: Després de l’aplicació d’un estímul, s’aplica la següent càrrega quan l’esportista té incrementats els seus nivells inicials, després de la recuperació.
• Supercompensació simple negativa: Després de l’aplicació d’un estímul, s’aplica un altre sense tenir en compte la fase de recuperació i així consecutivament provocant el descens del rendiment e impedint la supercompensació.
• Supercompensació acumulada: Després de l’aplicació d’un estímul, el següent s’aplica abans d’arribar al nivell més alt de recuperació.
• Hipercompensació: S’apliquen les càrregues d’entrenament de forma continua i acumulada fins a nivells permanents d’esgotament, moment en el que es deixa recuperar de forma més important, la qual cosa produeix una supercompensació encara més gran (només es pot fer servir en alt rendiment i per una única competició).
• Supercompensació neutra o nul·la: Després de l’aplicació d’un estímul s’aplica el següent deixant massa temps després de la fase de recuperació, per la qual cosa totes les adaptacions que produeix la supercompensació es perden.