L'Escola Mallorquina i les Avantguardes: Literatura del s. XX

ESCOLA MALLORQUINA

L’Escola Mallorquina és un conjunt de poetes mallorquins de la primera meitat del s.XX (1850 - 1950).

És el primer fenomen literari mallorquí, amb unes característiques pròpies que es mantenen pràcticament sense cap modificació durant tots aquests anys. Aquesta és una escola estètica que empra sobretot el gènere poètic, i es limita als poetes mallorquins de dues generacions: la de 1906 i la de 1917. Són, per tant, dues generacions d'escriptors que produeixen la seva obra durant la primera meitat del Segle XX -coincidint cronològicament amb el Noucentisme- i segueixen com a norma les directrius marcades per Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover”. 

Les característiques principals eren: una poesia interessada en la contenció i l'equilibri  dels sentiments a les seves obres, inspirats en autors ROMàntics francesos; tenen un rigor acadèmic de les formes poètiques, les seves obres han de tenir una forma pulcra amb versos mesurats; la temàtica es centrava en el paisatge on empren símbols com a expressions supremes dels sentiments; oposició a la teoria espontaneista de Joan Maragall, és a dir, no accepten la inspiració; composicions amb rerefons mediterranis i humanístics, és a dir, destaca la part humana on es mostren els sentiments; tenen una ideologia conservadora, una visió tradicional d’un món rural mostrant l’essència de Mallorca.

Els autors a destacar són Miquel Costa i Llobera i en Joan Alcover. Aquest són considerats els mestres de l’escola mallorquina i els posteriors a ells consideren que han arribat al màxim de la poesia. Es classifiquen en dues generacions: la 1a generació de 1906 on un grup d’autors fundaren la revista Mitjorn (1906 - 1907), els autors més importants són: María Antònia Salvà, Llorenç Riba i Miquel Ferrà. Per altra banda, la 2a generació de 1917 destaca la revista La Nostra (1917 - 1936) els autors més destacats són: Guillem Colom, Miquel Forteza i Joan Pons i Marquès. 

MIQUEL COSTA I LLOBERA (PALMA, 1854-1922 )

En Miquel Costa i Llobera va néixer a Pollença al 1854 i va morir a Palma al 1922. Aquest va ser poeta, traductor i prosista, fill d'una família de rics terratinents, que tenien una possessió a Formentor, font d'inspiració de molts del seus poemes.

Les seves obres més destacades varen ser: Poesies (1885), on destaca la seva maduresa i una seguretat creadora que crea una contenció dels sentiments i una influència ROMàntica, un clar exemple és “El pi de Formentor”. Per últim, cap mencionar Horacianes (1906)  aquesta obra és un homenatge a Horaci, on es defensa el classicisme per adaptar la mètrica catalana a la mètrica del llatí, que es basava en la llargada de les vocals. Dins aquesta obra destaca el poema “Als joves”.Les característiques principals eren: emprava un paisatge real i reflectia una voluntat de mostrar-nos i acostar-nos a la bellesa de Déu. Poesia per defugir de la realitat quotidiana. Rebuig de la inspiració i creaven una harmonia entre la forma i el contingut.

Joan ALCOVER  (PALMA, 1854-1926) 

En Joan Alcover va néixer al 1854 i va morir al 1926 a Palma, era fill de casa bona que va estudiar la carrera de dret a Barcelona al 1869. No serà fins al 1878 que tronarà a Palma. N’Alcover va ser diputat del Congrés amb el partit d’Antoní Maura. Al canvi de segle, també canvia d’idioma, comença a escriure poemes en castellà, però canvia al català. A través del català pot expressar millor el dolor que està patint.

Tenia una teoria estètica com a “la humanització de l’art” en la que es mostra contrari a la frase “l’art per l’art”, defensa que l’escriptor ha d’incidir (de tenir un impacte) en la millora de la societat, i això era perquè considerava que l’autor ha de ser representant de Déu, ja que és intel·lectualment superior 

Les obres a destacar són els dos únics llibres que va escriure en català: Cap al tard (1909) que està formada per 5 capítols i Poemes bíblics (1918) on agafa passatges de la bíblia i els converteix en poemes.

AVANTGUARDES

A la primera meitat del Segle XX es produeixen a Occident profundes transformacions que afecten la política, l'economia, la ciència o les arts a més de la primera Guerra Mundial els felíços anys 20, la crisi econòmica de la Gran Depressió i l'avenç del comunisme o de l'anarquisme, així com moviments feixistes, que van desencadenar a la Segona Guerra Mundial. 

Les avantguardes són moviments que pretenen trencar amb l'art tradicional i que veuen l'art com una manera d'evasió dins una societat en crisi total a Europa. Els moviments avantguardistes són experiments artístics, en general van ser moviments rupturistes, provocadors i minoritaris que suposen una visió deshumanitzada de l'art, una revolució estètica antirealista i antisentimental i conceben l'art com a experimentació i joc dins de la lluita per la llibertat total de l'artista. 

En part, l’Avantguardisme era la continuació lògica de les inquietuds modernistes, les quals van ser marginades durant el Noucentisme. Els moviments d’avantguarda que més incidència varen tenir varen ser el Futurisme i el Surrealisme.

El Futurisme apareix el 1909 amb Marinetti i el seu primer Manifest, declara el seu antiromanticisme, s'inclina per un art que trenqui totes les regles, que canti el món modern i fa un ús arbitrari de la tipografia, la puntuació i la sintaxi. 

El Surrealisme suposa una interpretació nova de l'ésser humà basada en les teories de Freud sobre el subconscient, va ser l'avantguarda més tardana i s'hi van incorporar futuristes i dadaistes. S'inicià a París al voltant d'André Breton i pretenia una revolució integral i evoluciona cap a un art més compromès. El 1924 amb el Primer manifest surrealista afirma que l'art és l'exploració del subconscient per alliberar els impulsos reprimits per la moral o les normes socials. Aquest moviment va ser el més fructífer i el que va influir més en la generació del 27. La seva empremta s'evidencia en la llibertat imaginativa i formal, en la ruptura de les regles de la llengua i, sobretot, en les imatges.

J

Joan Salvat-Pappaseit va néixer al si d'una família humil. A causa de la mort del seu pare, es va educar en un orfanat i comença a treballar amb 12 anys, tingué una formació autodidacta. Va començar a la literatura escrivint articles d'opinió sobre política, art i literatura amb ideologia llibertària. La seva poesia gira al voltant de tres eixos: l'amor, l'ambient marítim i els elements de la ciutat moderna. La seva obra es divideix en dues etapes: d'avantguarda i de consolidació.

LA LITERATURA DELS ANYS 20 I 30

El govern autònom de la Generalitat, seguint l'obra de la Mancomunitat, du a terme una tasca de normalització en tots els àmbits de la política i la cultura: el català esdevé la llengua oficial de l'Administració i dels mitjans de comunicació; l'ensenyament primari esdevé obligatori, gratuït i en català, i la formació de mestres segueix els nous corrents de renovació pedagògica; la indústria editorial s'estabilitza i apareixen nous diaris i revistes. 

Malgrat la neutralitat que va mantenir Espanya a la Primera Guerra Mundial, fou una època de gran agitació social i d'inestabilitat política. L'any 1923, el Cop d'Estat de Primo de Rivera instaurà una dictadura que va finalitzar el 1930, amb la proclamació de la Segona República (1931-1936). Durant el període republicà, a Catalunya s'instituí la Generalitat i un Estatut d'Autonomia que va permetre recuperar el projecte polític i cultural iniciat pel Noucentisme. La normativització de la llengua ja és un fet amb l'obra de Pompeu Fabra, i l'Institut d'Estudis Catalans promou la recerca científica i la normalització lingüística

JOSEP María DE SAGARRA (BCN, 1894-1961)

en Josep María de Sagarra neix i mor  a Barcelona (1894-1961).  Aquest, conrea tots els gèneres (poesia, teatre, novel·la, periodisme...) i té un èxit brutal amb el teatre els anys 20 i 30 amb obres com L’Hostal de la Glòria (1931), El cafè de la Marina (1933) o La rambla de les floristes (1935). Són obres amb una marcada musicalitat que faciliten memoritzar-la i de temàtica dramàtica, fulletonesca, per a enganxar el públic.

En canvi, en el gènere poètic, podem observar dues tendències poètiques com L’Avantguardisme, moviment europeu que va rompre amb la tradició i la poesia hereva del noucentisme

BARTOMEU ROSSELLÓ-PORCEL (PALMA, 1913- 1938)

Bartomeu Rosselló Porcel va néixer a Palma (1913). Fou el primer poeta mallorquí d’aquest període del qual es pot afirmar que no forma part de l’Escola Mallorquina. La seva poesia fuig de la influència de Costa i d’Alcover. Entre els seus mestres, hi figuren Gabriel Alomar i Carles Riba. És per això que diem que Rosselló-Porcel inaugura  un nou cicle en la poesia mallorquina contemporània, ja que es preocupa d’incorporar la literatura de les Balears als corrents peninsulars. La seva obra va ser breu, ja que va morir als 24 anys, però és intensa, ja que manifesta una experiència lírica profunda, una gran experiència i una extraordinària bellesa. Presenta diversitat d’estils i de models i un llenguatge net i precís. En aquesta poesia es mesclen records d’infantesa i al·lusions concretes a la seva ciutat, Palma. Hi trobem també una interpretació emocionada del paisatge. Va morir de tuberculosi als 24 anys(1938), al sanatori del Brull, Barcelona, sense que la seva personalitat de poeta arribés a madurar, i sense poder exercir en les generacions futures la influència a la qual  semblava destinat.

De les seves obres podem destacar: Nou  poemes (1933) i del Quadern de sonets (1934) són les primeres provatures poètiques i s'hi poden veure les influències de l’Escola Mallorquina. Més tard, es publica el tercer recull poètic, Imitació del foc (1938), aquest recull representa la culminació de la seva trajectòria poètica. És notòria la presència del símbol del foc i d'altres termes que s'hi relacionen en la poesia de Rosselló-Porcel, i especialment en aquest tercer llibre: mots com foc, flama, incendi, cendra, brasa, cremar i fogueres. L'ús d'aquest símbol no és purament ornamental, sinó que revela un sentit més profund. El foc per a Rosselló és la purificació, la  lluita de contraris, llum, vida, ascensió, moviment i canvi  perpetu, immaterialitat, misteri. Aquesta visió del foc el connecta directament amb un filòsof presocràtic, Heràclit, el qual trobava en el foc una unitat  superadora de tots els processos de canvi que mostra la realitat.

En conclusió, Bartomeu Rosselló Pòrcel fou el primer poeta mallorquí d’aquest període del qual es pot afirmar que no forma part de l’Escola Mallorquina i que va incorporar la literatura de Balears als corrents de la península. És reconegut per la seva obra breu però intensa i l'ús del foc amb un sentit profund.