L'esmorzar campestre de Édouard Manet

Autor/s: Édouard Manet (1832-1883)

Any de realització: 1863

Estil: Realisme

Gènere i tema: Figura humana i paisatge / temàtica realista

Material i tècnica: Oli sobre llenç

Dimensions: 264 x 208 cm.

Ubicació (original i actual): Museu d’Orsay, París, França

L’esmorzar campestre, del pintor realista francès Édouard Manet, fou pintat i mostrat per primera vegada en Saló de Rebutjats de 1863. Mostra la reconstrucció d'una escena anecdòtica esdevinguda al pintor, segurament durant una excursió a Argenteuil. En ella podem veure una escena protagonitzada per un grup de joves burgesos en un ambient molt diferent al rigorós context social habitual, motiu pel qual l’obra fou enèrgicament criticada i titllada d’escandalosa, obscena i vulgar. Per Manet, motiu i tema no tenen importància, i per això els pinta: per deixar plena constància de la llibertat de l'artista a l'hora de triar. Per això, el quadre ha estat considerat una declaració de principis per part de l'art del seu temps: d'ara en endavant, els artistes i no els seus comitents triaran els seus temes.

L’esmorzar campestre és una pintura de dimensions considerables que mostra a un grup de quatre personatges esmorzant a l’aire lliure en un clar d'un bosc: dos homes joves vestits a la manera de dandis i dues dones, una completament nua amb el grup dels homes i una altra lleugerament vestida en segon terme. L'obra destaca tècnicament per diversos motius: per l'aplicació de la pintura, en grans i denses pinzellades planes mancades de profunditat; pel fortíssim contrast que hi ha entre els plans lluminosos, gairebé blancs, i els foscos, pràcticament negres; per la il·luminació de l'escena, dura i artificial, fins al punt que se sospita que la pintura estigui basada en una fotografia o muntatge de fotografies d'estudi; per la composició, tensa i desequilibrada, amb la piràmide descentrada formada pels quatre personatges i un fons excessivament pla i poc profund, de nou molt artificial. Cromàticament, malgrat el clar protagonisme del blanc i el negre, també abunden els color intensos (el blau de la tela del racó esquerra, els ataronjats i vermells de les fruites, el verd maragda de l'herba en el clar del fons, els ocres daurats de l'últim terme).

La pintura de Manet, un realista convençut, pot ser qualificada com a tal només si la considerem d'un realisme provocador no per mostrar les tensions socials (a la manera de Daumier) sinó per tot el contrari: per mostrar una escena perfectament anecdòtica com si es tractés d'un fet transcendent, gairebé històric. Així, el quadre de Manet esdevé una declaració de principis per part del pintor: l'artista pinta el que desitja, més enllà del tema i del gust dels seus clients. No és estrany que una pintura així causés irritació i controvèrsia, ja que no només s'atrevia a parafrasejar en clau 'moderna' pintures clàssiques (per exemple a Giogione) sinó que a més es permetia desafiar l'ordre establert, pintant en un gran format (reservat habitualment als temes 'seriosos ') una escena quotidiana i, a ulls de molts, també indecorosa, car trenca amb els cànons habituals i fins i tot ens mostra a uns personatges reconeixibles: la noia nua és la model preferida del pintor, Victorine Meurent, i els homes vestits de dandi són el germà de Manet, Gustave, i el seu cunyat, l’escultor holandès Ferdinand Leenhoff.

En aquest quadre en concret, Manet pren com a referència tant El concert campestre de Giorgione com les escenes galants de la pintura rococó (per exemple, Watteau); d’altra banda, el deute tècnic del pintor amb Goya va ser sempre reconegut pel mateix Manet. Naturalment, com a realista, Courbet es troba entre els referents més clars. Pel que fa a les influències exercides, cal destacar el pes que Manet va exercir en els pintors impressionistes, especialment en Degas, Morisot, Tissot, Monet i fins i tot Picasso i Matisse, que pintaren les seves pròpies versions de l’escena.