Estudi literari i resum del poema La Pàtria d'Aribau

Introducció a «La Pàtria»

El poema «La pàtria» va ser escrit per Bonaventura Carles Aribau, un escriptor romàntic català del segle XIX. El poema va ser publicat el 1833 i es considera un text indicador de la Renaixença, un moviment literari que buscava recuperar la llengua i la cultura catalana. Es tracta d'un poema romàntic que reflecteix la nostàlgia de l'autor per la seva terra natal, Catalunya, des de Madrid, i la reivindicació de la llengua catalana.

L'autor comença el poema acomiadant-se dels paisatges de la seva terra, com el Montseny i el Llobregat. Explica com la seva estada a Castella no li aporta consol, ja que li falta la seva llengua i cultura. També defensa la importància del català, recordant com és la llengua amb la qual va créixer i amb la qual expressa els seus sentiments més profunds. Finalment, fa remarcar la bellesa de la llengua i la cultura catalana, proclamant que mai deixarà de cantar-ne els glòris.

Estrucutra del poema

El poema té una estructura interna que segueix el desenvolupament dels sentiments del poeta, que es pot dividir en tres parts:

• Primera part: És l'expressió de l'enyorança per la terra natal, que està en les dues primeres estrofes.
• Segona part: En les estrofes 3 i 4 parla sobre el dolor per la pèrdua del contacte amb la llengua i la cultura pròpies.
• Tercera part: En les dues últimes estrofes es reivindica la llengua catalana com a element identitari i el compromís de preservar-la.

L'estructura externa del poema està composta per sis estrofes de vuit versos alexandrins amb rima consonant (ABBAABBA), seguint una estructura clàssica. Dit d'una altra manera, són vuit versos dodecasíl·labs amb rima consonant creuada, és a dir, ABBA.

Les estrofes 1 i 2 ens parlen dels paisatges catalans com la muntanya del Montseny i els commina amb els afectes més propers com la veu de la seva mare i els plors del seu fill. En segon lloc, les estrofes 3, 4 i 5, on el poeta es queixa d'haver marxat, justifica la importància de la pròpia llengua, maleeix les persones que no s'entenen res quan la senten i ens explica la utilitat que se li dona a aquesta. Per últim, tenim l'última estrofa, la 6, on ens fa una conclusió sobre la llengua i l'obliga a sortir del cos per expressar els sentiments.

Com a curiositat del poema, en l'estrofa 6 podem veure que es dirigeix al patró dient «mai mon cor ingrat cessarà de cantar de mon patró la glòria», però això només ho fa per quedar bé amb ell, ja que el poema era un regal i el que en realitat vol dir, en comptes de patró, és pàtria. Per tant, el significat dels versos varia perquè ja no és que mai deixarà de cantar pel seu patró, sinó per la seva pàtria.

Figures retòriques

Quant a les figures retòriques, n'hi ha quatre que són les més representatives:

• Hipèrboles: Són presents durant tot el poema i les utilitza perquè poguem tenir una idea dels sentiments tan forts que té per la seva pàtria, com per exemple (v. 11 i 12): «Coneixia tan bé lo so de tos torrents / com la veu de ma mar o de mon fill los plors.», (v. 22) «e vrig del Llobregat la platja serpentina» i (v. 38) «llengua altra no sent».
• Metàfores: Les trobem al principi del poema; són utilitzades per descriure llocs i objectes sense dir directament què són, sinó fent-nos pensar. Per exemple: (v. 2) «serres desiguals», que farien referència a Montserrat; (v. 7) «la tomba del Jueu», que es refereix a Montjuïc perquè abans allò era un cementiri jueu; i (v. 8) «la mallorquina nau», referint-se a l'illa de Mallorca.
• Paral·lelismes i anàfores: També és important la presència de paral·lelismes i anàfores per embellir els versos i donar-los més expressivitat. Uns exemples de paral·lelisme serien (v. 4) «per lo repòs etern, per lo color més blau», (v. 28) «defenguern jurs drets, venjarn jurs agravis» i «als propis, als estranys, a la postritat». I uns d'anàfora, com ara (v. 41 i 45) «Ix, doncs» / «Ix, e crida».

Conclusió

El poema és una exaltació de la llengua i la identitat catalana, que durant molt de temps van ser menys prestigioses que el castellà i la cultura espanyola, amb una clara intenció reivindicativa. Gràcies a les figures retòriques, en concret les hipèrboles, es veuen reflectits tots els intensos sentiments i l'enyorança que té l'autor.

Personalment, penso que aquest poema transmet una profunda emoció i una gran estima per la llengua i la cultura catalana, i que va ser un poema important dins de la literatura catalana perquè va fer renéixer el català. Crec que Aribau aconsegueix plenament el seu objectiu de transmetre amor per la pàtria i la importància de mantenir viva la llengua.