Ètica i política segons Aristòtil

Ètica i política estan íntimament vinculades a Aristòtil. L'ètica desemboca a la política i es subordina a ella, en la mesura que la voluntat individual ha de subordinar-se a les voluntats de tota una comunitat. Però també, la política permetrà que l'Estat eduqui als homes en la virtut i, sobretot, en la justícia.

Ètica i política es refereixen tots dos al bé de l'home. I el bé de la ciutat i el de l'individu coincideixen perquè la felicitat de la comunitat, com un tot, és la suma de la felicitat de cada individu que integri aquesta comunitat. L'Estat, a més, ha de dedicar-se a educar els seus ciutadans en la virtut i permetrà que els ciutadans siguin feliços. Només en una polis feliç aconseguiran la felicitat dels homes.

Aristòtil defensarà un organicisme social: l'Estat és com una espècie de "ser natural" que no apareix com a resultat d'un pacte o acord convencional entre homes, sinó que és connatural a l'home, és a dir, pertany a la seva mateixa essència o naturalesa.

Segons Aristòtil, genèticament, l'individu i la família són anteriors a l'Estat (polis), però naturalment, no. Les famílies sorgeixen de la necessitat de l'espècie humana per procrear i subsistir com a espècie. Aquesta és la unió primera entre homes.

Després sorgeix el llogaret o poble com a agrupació necessària per satisfer les necessitats primàries i quotidianes. Una família no pot procurar-se a si mateixa tot el necessari.

La ciutat-estat és la culminació d'aquest procés. La seva fi no és ja la subsistència. No es tracta ja de viure, sinó de "viure bé"; és a dir, de procurar la felicitat a tots els seus membres.

Així l'Estat es comporta com si fos un organisme que tendeix a un fi: la felicitat dels ciutadans. Aïlladament, els homes no podem aconseguir el nostre fi: la felicitat. Necessitem de la comunitat política per aconseguir-ho: som animals polítics (zôon politikón), que desenvolupen les seves finalitats en el si d'una comunitat.

El caràcter polític de l'home s'explica per la seva capacitat de llenguatge. La societat és una gran xarxa de memòria compartida, de lleis, que ens informa i a la qual nosaltres anem donant forma. I aquesta enorme memòria està feta de llenguatge. Només aquest pot diferenciar el bo del dolent, el permès del prohibit.

Segons Aristòtil, des del punt de vista de l'individu com a membre d'una comunitat, l'Estat és anterior a l'individu, a l'igual que el tot és anterior a les parts que el componen. L'estat és concebut com un gran organisme autosuficient i autònom. Aquesta prioritat és deguda al fet que només l'Estat es basta a si mateix, és a dir; l'Estat és autàrquic i l'individu i la família no ho són. Aquesta prioritat de l'estat enfront de l'individu no suposa, però, que Aristòtil defensi alguna mena de totalitarisme polític o d'anul·lació de les diferències humanes. Aristòtil criticarà la teoria política de Plató, la utopia de la República li sembla massa allunyada de la realitat, i la política ha de dirigir-se al que hi ha, no al que ens agradaria que hi hagués o al que hauria de ser. Aristòtil és bastant més empíric i realista que el seu mestre.

L'Estat no pot consistir en una unitat perfecta, ja que això comportaria la seva pròpia destrucció. Igual que en un organisme les parts que el componen estan diferenciades entre si, l'Estat és un tot que abasta multitud de diferències; i en això consisteix: en la regulació mitjançant lleis, de totes les diferències, de totes les voluntats. Tampoc estava d'acord amb la teoria platònica que proposava abolir la propietat privada i que pretenia col·lectivitzar les dones i els fills.