Evolució política d'Al-Àndalus: de la conquesta al califat de Còrdova

Evolució política d'Al-Àndalus

1. La conquesta musulmana (711–718)

Els musulmans van ocupar en set anys gairebé la totalitat de la península, des de la victòria a la batalla de Guadalete (711) fins a l'ocupació de Toledo, la vall de l'Ebre i fins a arribar a les estribacions de la Cordillera Cantàbrica. Els musulmans van trobar poca oposició: la noblesa desunida i la població indiferent a la invasió.

2. Emirat dependent de Damasc (714–756)

A Al-Àndalus s'establí un emirat (província) amb capital a Còrdova, sotmès a l'autoritat del califat de Damasc, centre polític i religiós del món musulmà d'aquella època. Fins al 732 hi hagué intents d'envair el territori franc. Va ser un període d'inestabilitat per conflictes socials interns i externs.

3. Emirat independent (756–929)

Abd al-Rahman I va crear l'emirat independent amb capital a Còrdova. Des d'aquesta ciutat, els emirs exercien el poder polític i militar de forma autònoma, tot i que se seguia respectant l'autoritat religiosa del califa de Bagdad. Els primers anys de la història d'Al-Àndalus van ser turbulents, ja que es van haver d'enfrontar a incursions militars dels francs, dels cristians del nord i dels vikings pel Guadalquivir. A més, hi hagué revoltes internes com la revolta mossàrab del arrabal de Còrdova, provocada per l'augment d'impostos als cristians i per la intolerància religiosa. (Període de consolidació de l'Estat i de islamització del territori; revoltes mossàrabs i muladís.)

4. Califat de Còrdova (929–1031)

A principis del segle X, l'emirat cordovès va patir una greu crisi. Les divisions internes i les amenaces de regnes cristians cada cop més forts van ser els problemes més importants. Solucionats aquests problemes, el 929 Abd al-Rahman III es va sentir prou fort per proclamar el califat independent de Còrdova, és a dir, es va independitzar també en l'àmbit religiós del califat de Bagdad, assumint ell la màxima autoritat religiosa. És un període de pau i de màxim apogeu econòmic, polític, militar i cultural d'Al-Àndalus. (Període de màxima expansió territorial i de major esplendor econòmic.)

4A. La fi del califat (1000–1030)

A la mort d'Al-Hàkam II, l'any 1000, s'inicia un període de pèrdua del poder efectiu dels califes. Aquests van conservar un poder simbòlic, ja que qui realment governava era Almansor, un primer ministre que va concentrar tot el poder polític i militar. A la seva mort, Al-Àndalus va començar a desintegrar-se políticament en multitud de regnes de taifes.