La fi de la II Guerra Mundial i l'inici de la Guerra Freda

La Conferència de Ialta i el futur d'Europa

El febrer de 1945, quan ja s'estava a punt d'assolir la victòria final sobre els nazis, es reuní a Ialta una nova conferència que aplegà Stalin, Roosevelt i Churchill. En aquesta conferència es prengueren diversos acords que afectaren profundament el destí d'Europa fins a finals del segle XX. Un Roosevelt greument malalt persistia en la seva esperança de mantenir una futura aliança amb l'astut Stalin, tot i la desconfiança d'un experimentat Churchill que ja preveia les tensions que en les properes dècades es produirien entre les democràcies occidentals i el comunisme.

Els principals acords adoptats a Ialta

• Els processos judicials de Nuremberg: Havien de servir per a la desnazificació d'Alemanya. En aquests processos, els aliats jutjarien els principals responsables polítics, militars, financers i juristes del III Reich. Els judicis de Nuremberg constituïren una important fita jurídica mundial, ja que establiren el concepte de crims contra la Humanitat.
• Divisió d'Alemanya: S'acordà la divisió del país en quatre zones d'ocupació administrades per les grans potències vencedores: Unió Soviètica, Estats Units, Gran Bretanya i França. Berlín, l'antiga capital, també seria dividida en quatre sectors d'ocupació tot i trobar-se dins del sector soviètic.
• Indemnitzacions: S'establí una quantiosa indemnització econòmica que Alemanya hauria de satisfer.
• Noves fronteres: S'establiren les noves fronteres orientals d'Alemanya amb Polònia i d'aquesta amb la URSS. Alemanya va perdre la Prússia Oriental, Pomerània i la Baixa Silèsia, que passaven a ser territori polonès, mentre que la nova frontera entre la URSS i Polònia quedava establerta en la línia Curzon.

La doctrina de la Destrucció Mútua Garantida

La doctrina de la Destrucció Mútua Garantida suposava que els dos bàndols rivals disposaven de la suficient quantitat d'armament nuclear com per poder respondre amb contundència destructiva a un eventual atac nuclear inicial realitzat per l'enemic. La doctrina implicava el convenciment que cap dels dos bàndols tenia la possibilitat de destruir tot l'arsenal nuclear enemic mitjançant un primer i contundent atac, per molt massiu i per sorpresa que aquest fos.

Es calculava que l'enemic mantindria una elevada capacitat de resposta destructiva amb la qual contestaria l'agressió de forma igualment devastadora. La impossibilitat de destruir d'un sol cop l'enemic venia donada per la dispersió geogràfica de l'armament nuclear i també per la diversitat de sistemes balístics amb capacitat per realitzar un atac atòmic: silos subterrànies, bombarders permanentment volant, submarins nuclears desplegats pels oceans, etc.

Per tant, es considerava que cap bàndol seria "prou boig" com per iniciar una guerra que no guanyaria perquè comportaria la destrucció mútua i garantida dels dos enemics. Seria una guerra que s'iniciaria però que ningú guanyaria. Aquesta doctrina assegurà un llarg període de pau "en difícil equilibri" entre les superpotències nuclears, però no exempta de situacions d'extrema tensió (com fou el cas de la crisi dels míssils de Cuba de l'any 1962) que podien conduir al desastre si les potències no arribaven a un acord.

La Conferència de Potsdam i la rendició del Japó

A l'estiu de 1945, amb Alemanya ja vençuda i ocupada, tingué lloc una nova reunió a la ciutat alemanya de Potsdam. Harry S. Truman a penes portava uns mesos com a president dels Estats Units en substitució del recentment difunt Roosevelt. Per la seva banda, Churchill havia perdut les eleccions a la Gran Bretanya i va haver de cedir el lloc al seu successor, el líder del partit laborista Clement Attlee.

La reunió de Potsdam havia de complementar i concretar les decisions preses a Ialta pel que feia a la desnazificació i a l'administració de l'Alemanya ocupada. També tractaren de les condicions amb les quals hauria de produir-se la rendició de l'Imperi Japonès. Es deixà la porta oberta a futures trobades, ja que el tractat de pau definitiu encara no s'havia signat. Però aquestes futures reunions ja no es varen realitzar perquè afloraren les tensions entre els vencedors (Guerra Freda) i es va haver d'esperar fins al 1990 per poder signar la pau definitiva amb l'Alemanya reunificada.

La desaparició de l'enemic comú nazi va fer ressorgir les profundes desavinences ideològiques anteriors a la guerra, amb la qual cosa els conflictes començaren a produir-se de forma sovint i greu. Amb tot això, la divisió d'Alemanya perduraria molt de temps i, amb ella, també la d'Europa i la del món.

L'origen de la Guerra Freda i els blocs rivals

La Guerra Freda fou el conflicte polític, econòmic i militar iniciat poc temps després de finalitzada la Segona Guerra Mundial que enfrontà dos blocs rivals: el Bloc Occidental i Democràtic (liderat pels Estats Units) i el Bloc Oriental Comunista (dirigit per la Unió Soviètica).

Durant el transcurs de la guerra contra l'enemic comú nazi, ja s'havien produït recels entre els aliats occidentals i els soviètics. Però fou un cop finalitzada la guerra quan tot un seguit de fets demostraren que l'època de la col·laboració havia acabat i que, en el seu lloc, s'establia un clima de creixent desconfiança i, finalment, de franca hostilitat mútua.

Cap dels dos blocs atacà militarment de forma "frontal" l'altre perquè, del contrari, les conseqüències haguessin significat l'esclat de la III Guerra Mundial, que podria tenir uns efectes devastadors perquè probablement s'empraria l'armament nuclear del qual ambdós blocs disposaven de forma abundant. Els enfrontaments armats es produïren en "guerres perifèriques", mentre que també es lluitava en altres àmbits com la diplomàcia, l'economia o l'espionatge.

El conflicte entre els dos blocs afectà la major part dels esdeveniments mundials de la segona meitat del segle XX, ja que les dues superpotències bel·ligerants rivalitzaven per implantar el seu propi sistema de valors econòmics i polítics en el major número de països i mirant de dificultar els progressos de l'altre.

Els Judicis de Nuremberg i el Dret Internacional

A l'emblemàtica ciutat alemanya de Nuremberg, antiga seu de les massives cerimònies nazis, tingueren lloc diversos processos judicials dirigits contra antics dirigents i funcionaris que exerciren altes responsabilitats durant el règim nacionalsocialista. Aquests judicis varen ser una de les principals eines per dur a terme la desnazificació d'Alemanya amb vistes a la creació d'un altre estil d'estat alemany.

El principal procés fou el seguit contra els 24 principals dirigents polítics i militars que els aliats havien aconseguit capturar. Es constituí un Tribunal Militar Internacional integrat per magistrats de les quatre principals potències vencedores a Europa. La meitat dels processats varen ser condemnats a morir a la forca després de demostrar-se que eren culpables de crims de guerra o contra la humanitat.

A aquest primer procés li seguiren uns altres dotze processos judicials dirigits contra antics jutges, empresaris i industrials, guàrdies de camps de presoners, etc., ja que amb la seva col·laboració havien ajudat a l'injust i cruel règim nazi en la realització dels seus crims. Aquests processos establiren el precedent del que després seria el Tribunal Penal Internacional establert actualment a la ciutat holandesa de L'Haia. En el Dret Internacional s'establí així una nova jurisprudència pel que fa als crims de guerra i els crims comesos en contra de la humanitat.

Pel que fa al càstig dels crims de guerra comesos per l'Imperi Japonès, també es constituí un Tribunal Militar Internacional per a l'Extrem Orient que jutjà i condemnà els principals responsables militars i polítics capturats. Tanmateix, l'emperador Hirohito fou respectat per les autoritats nord-americanes.

El Cop de Praga i l'expansió soviètica

Txecoslovàquia intentava restablir el règim democràtic que la governava abans de la desaparició del país arran del Tractat de Munic (1938). Però l'exèrcit soviètic continuava ocupant el país malgrat l'acabament de la guerra. A més, el partit comunista pugnava per augmentar la seva presència.

L'any 1948 va produir-se un cop d'estat incruent mitjançant el qual el partit comunista txec va fer-se amb el control absolut del poder en el país. En aquest context, Jan Masaryk, polític demòcrata, fou assassinat pels comunistes en l'anomenat Cop de Praga. D'aquesta forma, el cop posava fi al règim democràtic. Novament, la democràcia liberal fou derrocada per un règim totalitari, el comunista, que va romandre 41 anys sota la tutela de la URSS.

Aquests fets demostraven clarament la intenció soviètica de posar sota la seva òrbita els països que havia alliberat de l'ocupació nazi l'any 1945. Stalin demostrava que no estava disposat a establir règims democràtics d'estil occidental, sinó que més aviat procurava l'establiment de règims comunistes que seguissin el model soviètic.

El bloqueig de Berlín i la divisió d'Alemanya

El bloqueig del Berlín Occidental fou imposat per la Unió Soviètica com a protesta en contra de la política econòmica que les tres potències occidentals d'ocupació estaven establint en els territoris alemanys sota la seva administració: l'establiment d'una moneda comú coneguda com el marc.

La venjança soviètica fou la interrupció de les comunicacions terrestres que arribaven al Berlín Occidental l'any 1948. Durant onze mesos, les potències occidentals aprovisionaren el Berlín occidental mitjançant un pont aeri. Aquesta situació, on el benefici dels propis interessos o dels propis aliats prevalia, ha estat sovint la causa de la manca de solucions pacífiques a gran part dels conflictes internacionals.

Conseqüències: Les dues Alemanyes i les aliances militars

Del bloqueig de Berlín i del Cop de Praga es deduïren dues grans conseqüències:

1. Creació de dues Repúbliques alemanyes: L'enfrontament berlinès accelerà la creació de dos models polítics diferents. L'any 1949, amb la unificació de les zones britànica, francesa i nord-americana, sorgí la República Federal Alemanya (amb capital a Bonn), regida per un sistema de democràcia liberal. Al sector soviètic sorgí la República Democràtica Alemanya (amb capital al Berlín Oriental), amb un sistema polític comunista de partit únic.
2. Formació de blocs militars: El bloqueig i el cop acceleraren la necessitat de constituir aliances militars hostils entre si. Així, el mateix any 1949, els EUA, el Canadà i deu països de l'Europa Occidental signaren l'OTAN per tal de garantir la seva defensa davant un possible atac soviètic. Com a rèplica, la URSS va promoure el COMECON (organisme de comerç entre els països comunistes) i el PACTE DE VARSÒVIA com a resposta militar a l'OTAN.