Figures retòriques i recursos literaris

Anteriors (o palatals): [e],[3 al reves],[i]

Posterior (o velars): [o],[c al reves],[u]

Centrals [a],[e al reves]

L'estructura del text

L'adequació dels mots a la situació comunicativa segons el grau de formalitat

La claretat, que obtindrem a partir de mots i expressions normals i escrivint amb una sintaxi que faciliti la comunicació.

La precisió. Cada paraula ha de ser fidel al seu referent.

La concisió. Cal fer servir les expressions i les construccions sintàctiques més naturals i clares.

Al·legoria: Expressió paral·lela d'una sèrie d'idees reals i d'unes altres de figurades, que desenrotllades totalment, es refereixen a una mateixa cosa.

Al·literació: Repetició d'un mateix so vocàlic o consonàntic dins una paraula o un enunciat.

Anàfora: Repetició d'una o diverses paraules sintàcticament dominants al començament de dos o més enunciats successius.

Antítesi: Contrast de dues idees, dues expressions o dues paraules de significació oposada

Asíndeton: Omissió de les conjuncions bo i accelerant el ritme de la frase

Comparació: Presentació d'un fet real (subjecte, objecte, qualitat, procés ...) com a igual a un altre a base d'una semblança real o imaginària, a fi de fer més entenedor el significat del primer.

El·lipsi: Figura que consisteix a suprimir una o més paraules d'una construcció gramatical, que s'han de sobreentendre pel context.

Hipèrbaton: Alteració de l'ordre lògic gramatical de les paraules o de les frases.

Hipèrbole: Deformació de la veritat mitjançant l'exageració.

Ironia: Figura que consisteix a considerar, aparentment, vertadera i certa una afirmació evidentment falsa.

Metàfora: Identificació poètica entre un element real i un d'irreal quan només el segon és present en el discurs literari.

Metonímia: Consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra amb la qual manté alguna de les relacions següents.

Mite: Fet, personatge, idea que, més enllà del temps i de l'espai, assoleix un valor universal en un context cultural, independentment de la seva inclusió en una obra literària, i es converteix en un referent per a la conducta humana de la col·lectivitat.

Onomatopeia: Imitació dels sons naturals mitjançant fonemes.

Paradoxa: És la unió d'idees aparentment irreconciliables, però que en el fons presenten un enunciat veritable.

Paronomàsia: Consisteix a col·locar en la frase dos mots que solament es distingeixen en algun fonema

Personificació: Atribució de qualitats humanes a éssers inanimats: "... riu i canta més fort que les onades, i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real.

Polisíndeton: Intensificació de l'ús de conjuncions per tal de reforçar l'expressió

Sinècdoque: Figura que consisteix a estendre o restringir el significat d'un mot, prenent el tot per la part o la part pel tot.

La polisèmia

Una paraula és polisèmica quan té més d'un significat.

· Canvi d'aplicació (com el "ratolí" animal que ara s'aplica a l'ordinador)

· Ús metafòric o metonímic ("copa" de l'arbre per analogia amb la "copa" per beure)

· Influència d'altres llengües (com la paraula "ignorar", que en català significava només "desconèixer" i ara, per influència de l'anglès, vol dir "deixar de banda, passar")

L'homonímia

L'homonímia (del grec homo-, "igual", i -onoma, "paraula") és una relació lèxica que s'estableix entre dos homònims, és a dir, paraules que presenten identitat formal (fònica o gràfica) però són semànticament diferents.

· Homònims totals, que s'escriuen i es pronuncien igual

· Homòfons, que coincideixen en la manera de pronunciar-se, però no s'escriuen exactament igual.

· Homògrafs, que coincideixen en l'escriptura, però tenen algun so diferent.