Filosofia Cristiana: Orígens i Pensament de Sant Agustí

Unitat 5: Orígens de la Filosofia Cristiana

La Gènesi de la Filosofia Cristiana

La persecució va obligar els cristians a la clandestinitat, alhora que l’ofensiva intel·lectual els duia a apropar-se a la filosofia per construir l’argumentació teòrica de la seva fe.

Atacs al Cristianisme

• Des de l’exterior (Roma): els cristians es van defensar com els estoics, van aguantar.
• De l’interior (heretgies: maneres de pensar diferents a les oficials): per defensar-se era necessari crear una línia de pensament (dogmàtica o ortodòxia -opinió correcta-). Per tant, la religió es va veure obligada a recórrer a la filosofia grega. L’Edicte de Milà (313) va proclamar la “llibertat de culte”; l’Edicte de Tessalònica (380) va fer del cristianisme la religió oficial de l’Imperi. Arrianisme: negava la divinitat de Crist.

Idees Clau del Cristianisme

• Un Déu creador: el món ha estat creat per Déu del no-res. La contingència (el món no és necessari, és perquè Déu vol) del món.
• Substitució de la concepció circular per una concepció lineal del temps.
• Fraternitat universal: Jesús és el fill de Déu.

Els cristians diuen que el “logos” ara és una realitat material: Déu.

• Monoteisme: creença en una sola divinitat, en un Déu únic.
• El pecat original: tots hem pecat amb Adam.

El Projecte Filosòfic Agustinià

Sant Agustí d'Hipona (354-430): màxim exponent de la constitució filosòfica del cristianisme.

Dels primers sants i teòlegs, defensava el cristianisme, lluitant contra el maniqueisme (dos principis: el bé i el mal). Sant Agustí aprofita la teoria de Plató per defensar el cristianisme de les acusacions del maniqueisme:

Bé --- Món intel·ligible -> Déu --- Ment de Déu
Món sensible -> Món creat (homes) -> Raó, voluntat (lliures)

L’home és el rei de la creació, ja que Déu es va fer servir a ell mateix com a model per crear l’home.

Gràcies a l’enteniment podem conèixer l’ordre racional del món.

Agustí reserva el primer lloc entre les capacitats de l’ànima humana a la voluntat. És més important creure que entendre; sense creure és impossible entendre res.

Fe i Raó

A través de la memòria ens descobrim com a criatures imperfectes que volen assolir la plenitud. Aquest desig de perfecció obre les portes a la fe.

Tertul·lià: “crec perquè és absurd” — això és així perquè és la veritat.

Per a Agustí, fe i raó han de ser complementàries. Això sí, la fe precedeix la raó.

• L’autoconeixement és el punt de partida de tot coneixement.
• Només la fe estimula l’enlairament per sobre de les pròpies mancances: la raó ens mostra les limitacions, però només la fe ens impulsa a superar-les.
• A la llum de la fe la realitat esdevé comprensible.

Déu Creador

La idea d’una creació a partir del no-res xocava amb la lògica parmenidiana: “del no-res, no surt res”.

Agustí: Déu no crea perquè hagi de completar allò que li manca, sinó per comunicar, en un acte etern, lliure i voluntari, allò que Ell és, el bé absolut, un amor infinit.

Per què Déu va crear el món en un moment donat i no en el moment anterior, o què és el que feia Déu abans de la Creació?

Agustí: no és racional preguntar què feia Déu abans de la creació, perquè el temps mateix —i amb ell, tot “abans” i tot “després”— comença amb la Creació. Sense món no hi ha temps.

Déu com a Llum del Coneixement

Teoria de la Il·luminació: en el cas de les veritats que captem amb l’enteniment es fa necessària l’existència d’una llum que les il·lumini. Igual que Plató amb la teoria del Bé i el Sol, Agustí: Només la llum que Déu irradia obre la realitat i fa possible el coneixement.

Déu com a Finalitat que Ordena la Realitat

Les persones, creades a imatge i semblança de Déu, només trobem el repòs en Ell, i no hi pot haver res més important que la correcta orientació de les nostres vides a Déu: Déu és la causa final que determina el sentit i el bé de les nostres vides.

L’Ésser Humà com a Ésser Lliure

El Problema del Mal

Negar entitat al mal: considerar-lo absència de bé. El mal és per a Agustí l’ombra en la difusió del bé.

Del Lliure Albir a la Llibertat

Déu, en crear l’home a la seva imatge i semblança, li atorga voluntat i lliure albir, és a dir, capacitat d’elecció: els culpables del mal que hi ha al món són els homes, no Déu. En el món hi ha mal, segurament el necessari perquè en el món hi hagi tant de bé.

La llibertat és la capacitat de fer allò que és millor, obeir a Déu. El lliure albir és la capacitat d’escollir el bé o el mal. Quan l’home utilitza el lliure albir per allunyar-se de Déu no està esdevenint més lliure, sinó esclau de béns inferiors. Triar el mal pot ser un acte de lliure albir, però no pas de llibertat.

Llibertat, Salvació i Determinisme

No sembla fàcil explicar què representa la llibertat d’elecció si Déu coneix què decidirà l’ésser humà: el fet que Déu sàpiga allò que triem no vol dir que no ho triem nosaltres; que Déu conegui la voluntat humana no vol dir que no siguem nosaltres qui decidim.

Déu ja sap el que triarem, però nosaltres som lliures de triar.