Fitxa tècnica i anàlisi d'Eros i Psique de Canova

Fitxa 23: Eros i Psique

Fitxa tècnica

• Obra: Eros i Psique
• Autor: Antonio Canova (1757-1822)
• Cronologia: 1787-1793
• Tipologia: Escultura exempta
• Material: Marbre
• Estil: Neoclàssic
• Tema: Mitològic
• Localització: Museu del Louvre, París (França)

Context històric i cultural

L'obra s'emmarca en el context de la Revolució Francesa (1789), període en què moren a la guillotina Lluís XVI i la seva esposa Maria Antonieta (1793), marcant el rebuig de l'absolutisme monàrquic. Culturalment, el segle XVIII és l'època de la Il·lustració (enciclopèdia, ús de la raó), i aquestes noves idees entren en contradicció amb les idees absolutistes.

Artísticament, hi ha un trencament amb les formes carregades del Barroc. Es produeix una gran valoració de la cultura i l'art clàssic (Winckelmann, Història de l'art de l'antiguitat), juntament amb la troballa de les ruïnes de Pompeia i Herculà. El Neoclassicisme també es dóna en la pintura (David) i l'escultura (Canova i Thorvaldsen). A Espanya, coincideix amb el regnat de Carles IV.

Canova plasma els valors de les noves classes socials sorgides amb la Revolució Francesa, la burgesia, oposada a l'aristocràcia. S'abandona el barroc i el rococó, considerats estils propis de l'Antic Règim, i es busca una nova estètica per al nou sistema político-social.

Estil: El Neoclassicisme

El Neoclassicisme es desenvolupa a Europa a la segona meitat del segle XVIII i es caracteritza per:

• La utilització de la línia pura, fugint de les sinuositats barroques.
• Claredat compositiva, fugint del sobrecarregament del barroc i el rococó.
• Inspiració en els models clàssics i en la temàtica mitològica.
• Interès excepcional per la figura humana.
• Ús de materials nobles, com el marbre i el bronze, seguint l'antiguitat clàssica.

Descripció formal

En aquesta obra veiem una parella sobre un bloc irregular de marbre. La figura masculina, nua i amb ales, s'inclina i abraça la figura femenina que, estirada i mig coberta per un mantell, envolta amb els seus braços el cap del seu enamorat. Ella és la ment (Psique, en grec), ell és l'amor físic (Cupido, desig, en llatí).

Les figures presenten un tractament naturalista idealitzat, especialment visible en les expressions dels rostres, lluny de la teatralitat barroca. Amb aquesta idealització, Canova ens mostra l'ideal de bellesa masculí i femení de l'època.

Amb la contenció de les expressions, característica del neoclàssic, aconsegueix esculpir una obra plena de tendresa. També hi contribueix la tria del moment de la història i el tractament del material: aconsegueix una textura suau i delicada polint el marbre amb pedra volcànica i banyant-lo en calç i àcid. Aconsegueix unes qualitats tàctils de gran delicadesa i una intensa sensació de realisme anatòmic.

L'estructura compositiva està dominada per dues diagonals que formen una X o aspa (definida per les ales d'Eros, la seva cama dreta i el cos de Psique), el centre de la qual es troba en l'espai que separa les dues boques a punt d'ajuntar-se. El cercle que formen els braços dels enamorats és un recurs compositiu que aconsegueix centrar l'atenció en aquest punt focal. Formalment és una obra oberta per la disposició en X, però la col·locació dels braços dóna lloc a una imatge formalment tancada.