Fonètica Catalana: Sons, Fenòmens i Articulació

Fonètica Catalana: Sons i Articulació

Africades: S'articulen en dues fases: es comença per una interrupció del pas de l'aire, que es resol en una estretor semblant a la dels sons fricatius:
[ts] [t͡ʃ]: tsar, metxa (africades sordes)
[dz] [d͡ʒ]: atzar, metge (africades sonores)

Laterals: En emetre'ls, l'aire s'escapa pels costats:
[l] [ʎ]: lolla

Vibrants: En articular-los, es fa vibrar la punta de la llengua:
[r] [ɾ]: rara

Nasals: En articular-los, una part de l'aire surt per la cavitat del nas, on es produeix ressonància:
[m] [ɲ] [n]: minyona

Fenòmens de Contacte Consonàntic

Si ens fixem en la manera com pronunciem en una dicció ràpida el sintagma un gos, ens adonarem que la n es pronuncia [ŋ] (el fenomen que hi té lloc s'anomena assimilació velar o velarització). La fonètica sintàctica estudia aquest tipus d'alteracions que presenten els sons, per influència del context fònic.

Emmudiment

Certes consonants deixen de pronunciar-se. En aquest cas parlem d'emmudiment. Considerem dos grups de consonants finals de mot:

Oclusives

Camp tomb
[kam] [tom]

Vibrants

Desar regidor
[dəˈza] [rəʒiˈðo]

Una oclusiva final és muda després de [m] o [n]; la -r final dels infinitius, de certes terminacions i sufixos, és també emmudida.

La Sensibilització

La sensibilització és el fenomen contrari a l'emmudiment. Consisteix a pronunciar determinades consonants que serien mudes:

• t de vint i cent seguida de certs mots:
  Cent anys, cent un
  Vint anys
• t de sant + el nom d'un sant començant amb vocal:
  Sant Antoni, sant Esteve.

Ensordiment/Sonorització

Amb fred
[amˈp] [fɾɛˈt]

Aquests mots acaben en el fonema /b/, /d/, i els seus derivats. Aquests fonemes es realitzen com a sords: els seus al·lòfons són [p], [t]. D'aquest fenomen se'n diu ensordiment. Es tracta d'un cas de neutralització fonològica, ja que en posició final de mot desapareix l'oposició sord/sonor.

La Geminació

Geminar vol dir doblar, i una ela geminada és una ela doble. Les geminacions gràfiques se simplifiquen en la pronunciació col·loquial (col·legi, annex, addicte...).

Batlle vetlla
[ˈbaʎə] [ˈvɛʎə]

Sons Vocàlics

La caracterització de les vuit vocals catalanes és més simple que la de les consonants. Com que totes són sonores, s'ha de tenir en compte el grau d'obertura i el lloc d'articulació.

La vocal és el nucli de la síl·laba i, si rep l'èmfasi accentual, és tònica; en cas contrari, àtona.

Fonema

En les oracions, la unitat mínima sense significat és el fonema, que es realitza en els sons concrets de la parla. La seva representació gràfica es realitza per mitjà de grafies (lletres).

Quadre pàg. 227

Sons sords: pe ta ca; fe ix os; metxes; et sembla
[p] [t] [k] [f] [ʃ] [s] [t͡ʃ] [ts]

Sons sonors: bo de ga; ve ges-ho; metges; atzembla
[b] [d] [g] [v] [ʒ] [z] [d͡ʒ] [dz]

La Caracterització dels Sons Consonàntics

L'aire que surt dels pulmons es converteix en so articulat gràcies als moviments fisiològics. La vibració de les cordes vocals produeix sonoritat. Són tres els factors que intervenen en l'articulació dels sons consonàntics:

So Sord / So Sonor (Sonoritat)

Que un so sigui sord o sonor depèn de com actuïn les cordes vocals (uns músculs membranosos i elàstics allotjats a la laringe). L'aire que puja dels pulmons troba les cordes vocals relaxades, es produeix un so sord: les cordes no vibren. En canvi, si les cordes estan tenses, l'aire vibra i es produeix un so sonor.

Mode d'Articulació

El mode d'articulació s'acostuma a relacionar amb el grau d'obertura que adopten els òrgans de fonació en un punt determinat de la boca. Segons la manera d'articular-los, distingirem diferents classes de sons consonàntics:

Oclusius

En articular-los, es produeix una oclusió de la sortida de l'aire:
[p] [t] [k]: petaca (oclusius sords)
[b] [d] [g]: bodega (oclusius sonors)

Fricatius

En articular-los, l'aire passa fregant perquè es produeix una estretor en el canal de l'aire:
[f] [ʃ] [s]: feixos (fricatius sords)
[v] [ʒ] [z]: veges-ho (fricatius sonors)

Aproximants

En articular-los, es produeix un acostament de dos òrgans articuladors, que crea una constricció menor i no provoca turbulències. Estan integrades per dues subclasses diferents: [j] i [w], que són les variants consonàntiques de les vocals ([i] i [u]); i els sons [β], [ð] i [ɣ], que són variants de les oclusives orals sonores [b], [d] i [g] quan es troben en posició intervocàlica.