El franquisme a Espanya: de la victòria a la crisi

1. El franquisme va començar amb la victòria dels insurrectes en la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), durant la qual el general Francisco Franco va liderar els rebels contra el govern republicà. Després de la victòria, Franco es va posar líder d'Espanya i va establir un règim autoritari que es va basar en la ideologia nacionalcatòlica.

La primera etapa del franquisme (1939-1959) es caracteritza per un règim autoritari i repressiu, amb una economia basada en l'autarquia. Espanya es troba aïllada internacionalment al principi, però progressivament millora les seves relacions exteriors. Tot i això, la repressió política i la censura continuen sent constants durant aquest període.

A l’inici de la 2 GM Espanya declara la seva neutralitat, encara que mostrava simpatia envers les potències de l’Eix (Alemanya, França i Japó), però després de la victòria alemana sobre França va declarar la no-bel·ligerància a favor de l'Eix, oferint suport diplomàtic i econòmic.

Alemanya i Itàlia volien integrar Espanya en el conflicte. Els falangistes eren partidaris d’entrar a la guerra, mentre que altres sectors, com els empresaris o l’església, eren contraris.

Es va proposar que voluntaris espanyols, “La división Azul”, donessin suport a les tropes alemanyes i lluitaven contra l’URSS. També molts espanyols van ser enviats a Alemanya a treballar. Com a represàlia, els EUA anul·la l’enviament de petroli a Espanya i això va comportar dificultats per a l’economia del país.

A partir del 1943, la guerra va començar a ser desfavorable a les potències feixistes. En conseqüència, Espanya torna a la neutralitat, i “La Division Azul” es dissol i es retira.

La derrota definitiva de l’Eix el 1945 significava que el franquisme havia de distanciar-se del feixisme per sobreviure. La postguerra mundial va suposar per al règim una etapa d'aïllament i de rebuig internacionals. Les Nacions Unides van condemnar el règim de Franco, i recomanen la retirada dels ambaixadors de Madrid. També, França tanca la seva frontera amb el país, i no rep gairebé ajudes econòmiques no es va poder beneficiar del programa d’ajuda nord-americana a Europa (pla Marshall) i va ser exclosa de la nova aliança: l’OTAN.

A partir del 1947, la configuració de dos blocs antagònics (l’URSS i els EUA) i el començament de la guerra freda van alterar la situació internacional. Per als Estats Units, el més important era comptar amb un bon aliat en la lluita contra el comunisme, i veu a Espanya com a un aliat. Així, a poc a poc es va donar pas a l’acceptació internacional del règim, i els EUA es nega a imposar noves sancions a Espanya.

Aquest conflicte va facilitar que les relacions internacionals d'Espanya entressin en una fase de normalització, i que a partir del 1950 fos admesa en diferents organismes internacionals. El reconeixement internacional definitiu va ser l'any 1953 per mitjà de la signatura dels acords amb els Estats Units i del concordat amb la Santa Seu, el qual significa l'establiment explícit de la confessionalitat de l’Estat i un estatuts de privilegis per a l'Església.

Franco va aconseguir el suport polític de la gran potència, que va assegurar el règim i una acceptació internacional progressiva.

2. La política econòmica de la segona etapa del franquisme, que va des de 1959 fins a 1975, es va caracteritzar per un canvi significatiu cap a la liberalització i els plans de desenvolupament econòmic. En aquest període, l'economia espanyola es trobava en una situació precària, amb un dèficit comercial, inflació elevada i desequilibri pressupostari. Això va conduir a la implementació del Pla d'Estabilització el 1959, elaborat pels tecnòcrates, amb l'objectiu de corregir aquestes deficiències.

El Pla d'Estabilització va marcar un punt d'inflexió en la política econòmica, ja que va suposar la liquidació de la política dirigista i autàrquica en favor d'una economia de mercat lliure. Això es va aconseguir mitjançant la reducció de la inflació, la liberalització dels preus i la facilitació de l'entrada de capitals estrangers i mercaderies al país. A canvi d'aquestes mesures, Espanya va rebre préstecs d'organismes internacionals per evitar una suspensió de pagaments i reactivar l'economia.

A partir del 1957, es va iniciar l'era dels tecnòcrates, un nou perfil de polítics més tècnics que ideològics, els quals van impulsar reformes administratives i van posar èmfasi en el creixement econòmic com a garantia d'estabilitat social i política. Es van establir plans de desenvolupament quadriennals per impulsar l'activitat econòmica tant del sector públic com del privat.

El creixement econòmic durant aquest període va ser notable, especialment en el sector industrial, que va registrar un augment de la producció del 10% anual entre 1960 i 1973. Això es va deure a millores en la productivitat, importació de tecnologia i maquinària, i inversió estrangera.

La diversificació de la producció també va ser un tret destacable, amb un fort creixement en sectors com el metallúrgic, químic i alimentari.

Paral·lelament, es va produir una modernització de l'agricultura, amb un canvi en els models de producció i un augment de l'ús de tecnologia i regadius. Això va comportar un èxode rural cap a les zones industrials, contribuint a l'urbanització del país i a un canvi en l'estructura laboral i social, amb un augment dels assalariats i de la classe mitjana.

Tot i aquest creixement econòmic, el model presentava diverses limitacions, com la dependència de factors externs i la manca de reformes fiscals profundes. Això va contribuir a una greu crisi econòmica mundial iniciada el 1973, que va posar fi a aquesta etapa de creixement econòmic.

En el context polític, es van produir alguns intents de reformisme limitat, amb la creació de tribunals civils, lleis de premsa i seguretat social, tot i que aquestes reformes van ser insuficients per satisfer les demandes d'obertura política i democràcia. Les tensions internes al règim, especialment entre immobilistes i oberturistes, es van accentuar amb esdeveniments com l'assassinat de Carrero Blanco el 1973.

En resum, la segona etapa del franquisme va estar marcada per una liberalització econòmica significativa i un fort creixement econòmic, però també per tensions polítiques internes i una creixent oposició social que finalment va conduir a l'agonia de la dictadura.