El Franquisme: Poder, Repressió, Autarquia i Oposició (1936-50)

Ascens de Franco i Consolidació del Poder

La concentració de poder en la figura de Francisco Franco va ser progressiva:

• Setembre 1936: Cap de l'Exèrcit.
• Octubre 1936: Cap de l'Estat.
• Abril 1937: Cap de l'únic partit (FET y de las JONS) mitjançant el Decret d'Unificació.
• Gener 1938: Ley de la Administración Central del Estado*.
• Agost 1939 (9/8/1939): Ley de la Jefatura del Estado. Atorga control absolut del poder legislatiu i judicial.

Tot això va incrementar la fama i el poder de Franco, impulsat per una propaganda laudatòria que destacava qualitats positives i èxits per millorar la seva imatge pública. La figura de Franco estava envoltada per símbols i lemes que ajudaven a exalçar les virtuts militars i humanes del dictador, entre les quals destacaven la capacitat pel comandament i la religiositat. D'aquesta manera, no es qüestionava el seu poder absolut, i Franco només era responsable “davant Déu i davant la història”.

La Repressió Franquista

El nou règim es basava en la subordinació absoluta dels vençuts a la guerra, perquè es volia eliminar qualsevol signe d'oposició com a garantia de la supervivència del règim.

Característiques de la Repressió

Es va implementar mitjançant:

• Una brutal repressió: Vista com un càstig just als vençuts, es va anar incrementant quan l'oposició guanyava força. El règim va aplicar un Estat policial militaritzat que va suposar la desaparició física de gairebé tota l'oposició.
• Repressió política: Depuració de funcionaris en tots els àmbits i nivells.
• Repressió social: Contra tots els valors que va representar la República.
• Repressió cultural: Contra qualsevol expressió nacionalista, sigui lingüística, cultural o política.
• La política de terror: El règim vigilava tota la població, i aquelles actituds que creien que podien ser contràries eren perseguides; existia una xarxa de delators. Hi havia terror fred (depuració cultural) i terror calent (afusellaments).
• Absència de llibertat d'expressió: Estava prohibida.

Principals Lleis Repressores

• Ley de Prensa e Imprenta (1938): Posava els mitjans de comunicació al servei del règim. El NO-DO va aparèixer el 1943.
• Ley de Responsabilidades Políticas (1939): Permetia perseguir i jutjar sospitosos d'haver defensat la causa republicana. La seva aplicació va concloure amb la promulgació de les lleis d'amnistia de 1969, després de 30 anys de plena validesa.
• Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo (1940).
• Decreto-Ley contra el Bandidaje y el Terrorismo (1947).

Camps de Concentració

Van existir camps de concentració durant el franquisme (1936-1947). Allà anaven els que estaven en contra del règim (marginats), com ara: republicans, homosexuals, lladres... Hi havia diferents temps d'estada dins del camp de concentració; per exemple, l'estada lleu implicava estar-hi una temporada i després marxar.

La Repressió Específica a Catalunya

Catalunya va ser especialment castigada per ser republicana i catalanista. Es titllava tots els catalans que havien defensat la República de “rojos y separatistas”.

Es va dur a terme una política de descatalanització i reespanyolització de Catalunya (havia de desaparèixer la seva identitat nacional):

• 15/10/1940: Afusellament de Lluís Companys i supressió de les institucions polítiques i culturals catalanes.
• Persecució del català: Només permès en l'àmbit domèstic.
• Prohibició dels símbols de la identitat catalana, actes de sentiment catalanista i monuments relacionats.
• Canvi de noms de carrers: Molts es van dedicar al Generalíssim, herois del règim o dates com el 18 de juliol.
• Traducció al castellà dels noms de municipis.

Durant la guerra, la Lliga Catalana no va donar suport explícit al cop militar de manera immediata, però la repressió que van patir els seus membres en els primers mesos els va obligar a fugir, i bona part dels seus dirigents van apostar pels insurrectes. Alguns ho van fer convençuts, mentre que d'altres ho veien com una solució transitòria per restablir l'ordre i la calma. Amb la victòria franquista, una part de la burgesia catalana va veure en el règim una bona oportunitat per fer negocis.

L'Exili Forçós Republicà

En la fase final de la Guerra Civil, unes 400.000 persones compromeses amb la República van marxar a França pels Pirineus o al nord d'Àfrica (Algèria, Marroc) per alguns ports mediterranis.

La situació de la colònia d'exiliats més nombrosa, establerta a França, va ser molt dura per:

• La incapacitat de les autoritats franceses per acollir la multitud que arribava, sent internats en camps de refugiats.
• L'ocupació de França per part dels nazis (uns 10.000 republicans van acabar al camp d'extermini de Mauthausen).
• Molts dels que van poder van marxar a Gran Bretanya i Hispanoamèrica per por d'anar a camps d'extermini.

Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, a França es va establir una important colònia d'emigrants espanyols, principalment a les ciutats del sud (Tolosa, París...).

Principis Ideològics del Règim Franquista

Els "Anys Blaus" i les Famílies del Règim

Els "anys blaus" del franquisme van del 1940 fins al 1945. En el context de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el règim adopta una imatge feixista. Hi havia una superioritat en el govern dels falangistes (amb figures com Serrano Suñer). Franco mostrava la seva voluntat de continuar en el poder i va posar les bases polítiques i ideològiques de la seva autocràcia. Veient que Espanya es podia quedar sola per la seva ideologia feixista amb la possible derrota de l'Eix, va fer canvis per intentar maquillar la dictadura.

Durant els "anys blaus" es va implementar un programa d'enquadrament típicament feixista de la societat:

• Organización Sindical Española (OSE) o sindicats verticals.
• Sindicato Español Universitario (SEU).
• Frente de Juventudes (per adoctrinar els nens amb colònies i oferint menjar).
• Control ferri dels mitjans de comunicació.
• Sección Femenina (dirigida per Pilar Primo de Rivera, promovia el rol tradicional de la dona).

S'anomenen "famílies" del règim franquista les institucions i formacions polítiques i socials que havien recolzat el cop d'estat des del principi: l'exèrcit, l'Església, la Falange, els tradicionalistes i els monàrquics (carlins). Franco va ajuntar falangistes, tradicionalistes i monàrquics en una sola organització política (FET y de las JONS), però alhora els volia mantenir dividits per evitar que algun d'ells pogués qüestionar el seu poder.

Nacionalpatriotisme (Exèrcit)

• Visió tradicionalista i unitària d'Espanya.
• L'objectiu era la defensa de la integritat territorial de la pàtria.
• El govern estava militaritzat (Franco formava el govern amb militars).
• Franco era cap suprem: Generalíssim de tots els exèrcits (terra, mar i aire).
• Feia una funció repressiva.

Nacionalcatolicisme (Església)

• Estat confessional (basat en un catolicisme ultraconservador).
• Monopoli de la moral pública i privada i control de l'educació.
• Eliminació de tota la legislació republicana progressista (matrimoni civil, divorci...).
• L'Estat com a defensor de la religió i la moral cristianes (justificació de la dura repressió contra ideologies considerades contràries, com el comunisme).

Nacionalsindicalisme (Falange i altres)

• José Antonio Primo de Rivera com a màrtir.
• Ideologia antiliberal, antimarxista i antidemocràtica.
• Estat controlat per un únic partit (FET y de las JONS), un sindicat únic (OSE) i un sindicat universitari (SEU).
• Adoctrinament de la població a través de diverses organitzacions (com la Sección Femenina).
• Controlaven l'àmbit local, molt proper a la població (generant por entre els ciutadans).

La Institucionalització de l'Estat Autoritari

Característiques de l'Estat Franquista

• Autocràtic: El poder polític requeia només sobre una persona (Franco).
• No estava permesa l'existència de cap partit polític, només FET y de las JONS.
• Franco menyspreava la democràcia; considerava que l'existència de diferents partits dividia els espanyols.
• Franco es negava a fer una Constitució, però va crear les "Leyes Fundamentales del Reino"*. Abans i després de la Guerra Civil ja s'havien creat algunes lleis importants (vegeu punt sobre Lleis Repressores).

Les Lleis Fonamentals del Regne

1. Fuero del Trabajo (1938): Primer intent d'institucionalització del règim. Regulava les relacions laborals, prohibia el dret a vaga i creava un únic sindicat controlat per la Falange que agrupava patrons i obrers.
2. Ley Constitutiva de las Cortes (1942): Pretenia donar aparença de parlamentarisme a la dictadura amb la creació d'una assemblea unicameral (les Corts), amb una teòrica iniciativa legal. Es va fer en un context on Alemanya podia perdre la Segona Guerra Mundial, i Espanya intentava maquillar la dictadura per no quedar-se sola i aïllada. Els representants (procuradors) eren escollits per Franco i sempre li eren favorables. Aquest sistema es deia "democràcia orgànica".
3. Fuero de los Españoles (1945): Declaració de drets i deures dels espanyols sense cap garantia democràtica real.
4. Ley de Referéndum Nacional (1947): Pretenia fer veure que els espanyols podrien opinar sobre determinats aspectes dels assumptes d'Estat, però tot estava manipulat.
5. Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado (1947): Proclamava el caràcter vitalici del govern de Franco. A més, Franco es reservava el dret d'escollir el seu successor, a conseqüència de les tensions amb els monàrquics (Manifest de Lausana). No va ser fins al juliol de 1969 quan Franco va nomenar Joan Carles de Borbó com al seu successor a la Prefectura de l'Estat, amb el títol de "Príncep d'Espanya", saltant-se l'ordre successori natural que corresponia al seu pare, Joan de Borbó.
6. Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958).
7. Ley Orgánica del Estado (1967).
8. Ley para la Reforma Política (1976): Es va aprovar després de la mort de Franco per desmantellar el franquisme des de dins.

Adaptació a la Conjuntura Internacional

Franco i la Segona Guerra Mundial (1939-1945)

La posició d'Espanya va evolucionar:

• 1939: Neutralitat.
• 1940: No-bel·ligerància (sense intervenció militar directa però amb suport a l'Eix).
• 1943: Retorn a la neutralitat (quan la guerra va girar-se en contra d'Alemanya i Itàlia amb l'entrada dels EUA).

Tot i això, el franquisme va demostrar les seves simpaties cap a les potències de l'eix Berlín-Roma. Ramón Serrano Suñer (falangista i filonazi) va ser clau en els moments de màxima col·laboració.

23/10/1940: Reunió entre Franco i Hitler a Hendaia per discutir la possible entrada d'Espanya a la guerra. La reunió va fracassar perquè Hitler no va acceptar les exigències de Franco: cessió de Gibraltar i del Marroc francès, i l'ampliació de les colònies al Sàhara Occidental i la Guinea Equatorial. A més, Alemanya estava guanyant i no necessitava l'ajuda espanyola en aquell moment.

Malgrat no entrar oficialment, Espanya va ajudar els nazis:

• Subministraments secrets a vaixells alemanys en ports espanyols.
• Exportació de materials estratègics (com tungstè) necessaris per a la fabricació d'armament.

Juny 1941 - Octubre 1943: Moment de màxima col·laboració. El règim franquista envia la División Azul (un cos de voluntaris falangistes) a lluitar contra la URSS al costat dels nazis. Quan es va veure que Alemanya començava a perdre, Franco va tornar a la postura de neutralitat i va ordenar retirar la División Azul (tot i que alguns voluntaris s'hi van quedar). A més, va substituir Serrano Suñer pel Comte de Jordana com a ministre d'Afers Exteriors, amb un perfil menys pro-nazi.

L'Aïllament Internacional Post-Guerra

2/9/1945: Fi de la Segona Guerra Mundial. Es va iniciar una campanya internacional que va deixar Espanya aïllada del món exterior, a causa del rebuig a la dictadura franquista.

Conseqüències per a Espanya:

• No va ser admesa a l'ONU (Conferència de San Francisco, abril-juny 1945).
• El 1946, la majoria d'ambaixadors van marxar d'Espanya com a senyal de protesta. Només es van quedar els de Portugal, Argentina i el Vaticà.
• Tancament de la frontera francesa.
• Prohibició que Espanya participés en el Pla Marshall (ajudes econòmiques dels EUA per a la reconstrucció europea).

Reacció de Franco:

• Quan la guerra va deixar de ser beneficiosa per a l'Eix, es va intentar esborrar la imatge feixista del règim (prohibició de la salutació feixista, ús del terme "democràcia orgànica", canvi de nom del partit a Movimiento Nacional). Això no va ser suficient.
• Absència total d'autocrítica (es culpava a conspiracions externes).
• L'aïllament és presentat com una conspiració comunista internacional.
• Franco intensifica l'autarquia, la repressió i el nacionalisme espanyolista. Organitza manifestacions massives per mostrar un suposat suport popular al règim.

Reintegració durant la Guerra Freda

Amb l'inici de la Guerra Freda, els EUA i els països d'Europa Occidental van començar a veure Franco com un aliat útil per la seva postura fermament anticomunista. El 1951, Espanya va signar acords bilaterals amb els EUA, que van ajudar el país a reintegrar-se progressivament en l'escena internacional.

La Política Econòmica: Autarquia i Intervencionisme

Els anys 40 van ser de postguerra a Espanya, marcats per una profunda recessió econòmica.

Causes de la Recessió Econòmica

1. Efectes de la Guerra Civil:
   • A nivell demogràfic: Disminució de la població jove, caiguda de la natalitat i augment de la mortalitat.
   • A nivell econòmic: Manca d'especialistes, xarxa de transports destruïda pels bombardejos, procés de ruralització.
   • A nivell social: Divisió entre vencedors i vençuts (maniqueisme), dura repressió i exili forçós.
2. Política econòmica del règim:
   • Intervencionisme estatal: Fixació de preus i salaris, establiment de quotes de producció, cartilles de racionament.
   • Autarquia: Model econòmic basat en l'autosuficiència (inspirat en Itàlia i Alemanya). Es van reduir dràsticament les importacions i es van limitar les inversions estrangeres al 25% del capital de les empreses. Espanya només podia consumir el que produïa.

Característiques de la Política Econòmica

• Mesures respecte a la indústria: El setembre de 1941 es va crear l'Instituto Nacional de Industria (INI), una entitat pública per impulsar i dirigir les indústries bàsiques després del conflicte bèl·lic. No obstant això, no va funcionar com s'esperava: va ser una font contínua de dèficit públic i es va convertir en un gran holding empresarial poc eficient.
• Hi va haver intents de desindustrialització a Catalunya i el País Basc. Aquestes regions van ser discriminades i havien de demanar "cupos" (quotes de matèries primeres o energia), que sovint eren insuficients, limitant la seva capacitat productiva.

Resultats de l'Autarquia

L'objectiu d'autosuficiència va fracassar i va tenir conseqüències nefastes:

1. Empobriment generalitzat de la població per una inflació constant (pujada de preus amb salaris congelats).
2. Increment de les desigualtats socials (polarització entre molt rics i molt pobres).
3. Baixada real dels salaris.
4. Fam i misèria, especialment a les zones urbanes.
5. Reaparició de malalties pròpies de la infraalimentació (tuberculosi...), que afectaven especialment nens i dones.
6. Aparició del racionament alimentari (cartilles) i del mercat negre (estraperlo).
7. Racionament de recursos energètics.
8. Baixa producció i productivitat per manca d'estímuls i tecnologia.
9. Administració corrupta (el règim col·locava persones afins i corruptes en llocs clau).

La producció de productes bàsics no va recuperar les xifres de l'etapa republicana fins ben entrats els anys 50. El règim franquista va culpar la sequera del període 1945-1949 i el mercat negre d'aquesta baixa producció agrícola, evitant reconèixer el fracàs del seu model econòmic.

L'Oposició durant la Dècada dels 40

Malgrat la repressió, es van crear moviments de resistència i oposició a la dictadura, tant a l'interior com a l'exili. Durant els primers anys, l'oposició interna era dèbil i minoritària.

L'Oposició Interior

Als anys 40, els principals fronts de lluita antifranquista a l'interior del país van ser tres:

1. Moviment obrer: Activitats clandestines de petits grups del PCE, PSOE i CNT que van organitzar diverses vagues i protestes, destacant les de Catalunya (1945) i el País Basc (1947). Les seves accions van ser durament reprimides per l'exèrcit i les forces de l'ordre.
2. Grups monàrquics: Membres de l'aristocràcia (com el Duc d'Alba), polítics de dreta (com Gil-Robles) i alguns generals (com Varela) estaven preocupats perquè Franco no considerava la dictadura com un règim transitori cap a la monarquia. Van començar a posar en marxa un pla per restablir la monarquia en la figura de Joan de Borbó (fill d'Alfons XIII). El 1945, Joan de Borbó va publicar el "Manifest de Lausana" on reclamava la restauració de la Corona. Més tard, Joan de Borbó va acceptar enviar el seu fill Joan Carles a Espanya perquè hi acabés la seva formació, mantenint oberta la possibilitat que fos el successor de Franco.
3. Els maquis: Grups de guerrillers armats que, després de la Guerra Civil, operaven en zones muntanyoses del territori espanyol per oposar-se a la dictadura franquista. Estaven principalment dirigits pel PCE (Partit Comunista d'Espanya) i van estar actius sobretot entre 1940 i 1950. Feien sabotatges, assalts a bancs i atacs a la Guàrdia Civil. L'acció més important va ser l'intent d'invasió de la Val d'Aran el 1944, que va fracassar.

Per què van desaparèixer els maquis?

• Per la política de desmobilització que va impulsar el PCE (seguint directrius de la URSS), en veure impossible enderrocar el franquisme per la via armada.
• Per la intensa repressió de l'exèrcit i de la Guàrdia Civil.
• Per l'escàs ressò en els mitjans de comunicació oficials, que els titllaven de delinqüents comuns.
• Per les pròpies accions dels guerrillers, que sovint es veien obligats a cometre actes delictius (robatoris, extorsions...) per sobreviure.

L'Oposició Exterior

Després de la Guerra Civil, el govern republicà es va establir a Mèxic, on el 1945 es va celebrar la primera reunió de les Corts republicanes a l'exili. Aquesta institució política va continuar existint formalment fins al 1977, però amb la consolidació de Franco en el poder als anys 50, el govern a l'exili va perdre progressivament força i rellevància.

L'oposició a l'exili estava dividida:

• Republicans i socialistes moderats desconfiaven dels comunistes per la seva dependència dels interessos soviètics.
• Dins del PSOE també hi havia diferències internes (per exemple, entre les faccions de Negrín i Prieto).
• La mort de figures clau com Manuel Azaña (1940) i altres líders republicans va debilitar el moviment.

Quan es va acabar la Segona Guerra Mundial amb la victòria dels aliats, els exiliats republicans van intentar contactar amb els monàrquics amb l'objectiu de crear un front comú d'oposició. El 1944, a l'exili, es va crear l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), que agrupava diverses forces opositores.

L'Oposició a Catalunya

A Catalunya també es va començar a organitzar una oposició al règim franquista, tant a l'interior com a l'exterior:

A l'interior:

• Les principals organitzacions opositores històriques (CNT, POUM, PSUC, ERC) es van reorganitzar clandestinament i van establir comitès de lluita, sovint dirigits des de l'exili.
• Va aparèixer el Front Nacional de Catalunya (FNC), que va ajuntar diversos grups nacionalistes catalans.
• Les activitats dels maquis a Catalunya van durar fins ben entrats els anys 50, i en alguns casos aïllats, fins als 60.
• Entre 1945 i 1947 van haver-hi reivindicacions obreres sorgides de forma espontània, com la important vaga general de Manresa el 1946.
• Es van crear grups clandestins per ensenyar català i mantenir viva la cultura.

A l'exterior:

• Es va mantenir la Generalitat a l'exili (1939-1977), presidida successivament per Lluís Companys (fins al seu afusellament el 1940), Josep Irla (1940-1954) i Josep Tarradellas (1954-1980, tot i que va tornar el 1977).
• A principis de la Segona Guerra Mundial, molts exiliats catalans van lluitar amb els aliats, amb l'esperança que la seva victòria portés a l'enderrocament del franquisme.