Funció identificativa del llenguatge

4.3. Característiques del signe lingüístic

Arbitrarietat: Relació existent entre el significant i el significat convencional.

Doble Articulació, Immutabilitat I mutabilitat: Caràcter immutable. Concatenació: La uníó de diferents signes lingüístics seguint les regles gramaticals i Sintàctiques prescrites permet generar un nombre de missatges il·limitat en Cada una de les llengües del món.

4.4. Funcions del Llenguatge

Funció Expressiva: Emissor; manifest d’emocions (emotiva).

Funció Referencial: Descriure o informar objectivament (informativa).

Funció Conativa: Incidir sobre el comportament del receptor (apel·lativa).

Funció Fàtica: Canal; verificar-ne el bon funcionament (contacte).

Funció Metalingüística: Missatges que reflexionen sobre el mateix codi i que utilitzen La llengua per parlar de la llengua.

Funció Poètica: Missatges; la llengua s’utilitza cercant uns efectes estètics.

5 La situació de comunicació: definició i caracterització

5.1. La situació De comunicació

La comunicació Només pot ser òptima quan els interlocutors comparteixen un mateix camp de Percepció, unes experiències i uns coneixements comuns.

Situacional: Estableix els factors socials que defineixen les relacions entre els Participants en la comunicació, també marca l’espai i el temps de la Comunicació.

* Díctic: Unitat lingüística que relaciona el text amb aspectes de la Situació extralingüística en què es desenvolupa la comunicació.

Cultural: Conjunt de coneixements i elements referencials que, dins d’un Març cultural o Domini d’un saber concret, tenen els interlocutors.

Coneixements Compartits: Els interlocutors comparteixen un seguit d’experiències o Coneixements que ja no cal explicitar, però són imprescindibles per Descodificar adequadament el missatge.